"A veces, lo que más queremos, es lo que no podemos tener.

El deseo, te puede amargar la vida.

Pero..... aunque desear algo puede ser muy duro, los que mas sufren son los que no saben lo que quieren."

Anatomía de Grey. Ahir mateix.

Tot i així, hi hagut capítols molt més bons..... "porque no dejas de mirarme?"....simplement, brutalment romàntic, cursi....

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se...
En un regne màgic, on les coses no tangibles, es tornen concretes...
Hi havia una vegada un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del color verd es reflectien permanentment...
Fins aquest estany màgic i transparent es van acostar a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dos es van treure la roba i nues les dos, van entrar a l'estany. La fúria, preocupada (com sempre està la fúria), amb presses - sense saber per què - es banya ràpidament i més ràpidament encara, va sortir de l'aigua. Però la fúria és cega, o almenys, no distingeix clarament la realitat, així que, nua i preocupada, es va posar, al sortir, la primera roba que va trobar... I va succeir que aquesta roba no era la seva, sinó la de la tristesa... I així vestida de tristesa, la fúria se'n va anar.
Molt calmada, i molt serena, disposada com sempre a quedar-se en el lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i sense cap consciència del pas del temps, amb peresa i lentament, va sortir de l'estany. A la vorera es va trobar que la seva roba ja no estava. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada, és quedar al nu, així que es va posar l'única roba que hi havia al costat de l'estany, la roba de la fúria.
Es diu que des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada, però si ens donem el temps de mirar bé, ens adonem que aquesta fúria que veiem, és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la fúria, en realitat està amagada la tristesa.

A pesar de que la felicidad es gratuita

hay que ver lo que estamos dispuestos

a pagar por supuestas imitaciones.

... alegries, emocions, somriures ...
... preocupacions, neguits, pors ...

....

....

és que sempre els sentiments es compensen ??

Realment, la vida de l'estudiant és d'allò més tranquil·la.

Ara, que estic fent el que havia d'haver fet molt temps enrera, començo a pensar en el ... "i si hagués..."

La veritat és que, com diuen els tòpics, no m'arrepenteixo de res del que he fet, sinó més aviat del que no he fet.

I doncs,... no m'arrepenteixo d'haver posat per davant mil i una històries a una carrera universitària que no em definia, que no li trobava sentit.
No m'arrepenteixo de renunciar a una carrera de diners per la vida que porto.
No m'arrepenteixo de tenir no tenir uns amics superficials que només es miraven el melic per els amics i amigues que tinc.

Però si, de no haver posat més els colzes, o d'haver canviat de carrera.

Això si,.... si hagués canviat... no seria on sóc ara.... ni seria qui sóc ara..... I, avui, dia de caos general, puc dir que, si bé el fet de no tenir aquest títol tan preuat em fa sentir petita i patètica en molts moments,.... estic orgullosa de ser qui sóc, on sóc i què faig.

Buf, això de penjar un post sense haver-lo escrit abans, té molt de perill!!!

Demà tinc examen.... ja veurem, estic feta un sac de nervis.....

...Un somni d'una nit d'estiu, una facilitat irreconeixible...
... sense tenir els peus freds, em produeixes un somriure constant...
... em fas caminar entre els núvols...

... Com dos ocells hem iniciat el vol cap a un camí desconegut, cap a la felicitat ...
... un xiuxiueig em pregunta si hem agafat bé les coordenades. Qui sap??...
... Ara només vull volar, deixar les pors enrere i gaudir d’aquests instants ...

... Estrany, inesperat, inhòspit, però alegre, gustos, agradable ... feliç ...
... Que ens depararà aquest nou vol que hem iniciat? ...
... Amb un somriure penso que ja ho veurem, que de moment gaudim d’aquesta alegria, d’aquests bons moments ...

Gràcies per les teves paraules, pels teus fets, pels teus actes, per les teves carícies,.... per ser com ets i per fer-me somriure cada instant que estic al teu costat.

És de les primeres vegades que em falten paraules per expressar els meus sentiments.

Soñar es contarse historias que todavía no se conocen.
Cantar es como colorear las notas.
Bailar es como volar sobre el suelo

L'últim descobriment, "Princesas olvidadas o desconocidas", un dels millors regals.

Simplement, genial.

L'encant de la vida senzilla

Sovint sento dir que els infants ja no són el que eren, que són molt egoistes, que ho tenen tot i en volen més. Que son exigents, intolerants i dèspotes.

Però, no és veritat. Sols volen amor. Sinò, com és que es poden emocionar amb el més senzill, amb una bombolla de sabó?

... El vent et frega les galtes com una carícia d'amor ...

... Els cabells s'enlairen lliures sense un sentit obligat ...

... La mirada perduda s'endinsa cap a l'horitzó...

... observant el mar sense visualitzar res en concret ...

... La ment en blanc, només sentint, respirant, escoltant...

... Els 5 sentits estan a flor de pell ! ...

... Una sensació agradable en el seu conjunt et porta al més enllà ...

... dibuixant-se un somriure en una cara relaxada i feliç ...

... De cop, un núvol fa lliscar unes suaus gotes pel front, però no altera cap sensació ...

... podries estar hores i hores en aquest moment de ben estar...