.jpg)
Todo un éxito y un honor traducido en felicidad.Muchas felicidades !
dijous, 21 de juny del 2007
dimarts, 19 de juny del 2007
Un somni neguitós
D’un sobresalt va obrir els ulls, suava i el cor li anava molt més ràpid del normal. Va estar cinc minuts en la mateixa posició amb els ulls com a plats però veient, una vegada i una altre, l’última imatge del somni. Feia temps que no tenia un somni tant real, no li veia la cara però veia repetidament com aquell noi, que li faltava un peu, saltava per un precipici. La seva veu també es va instal·lar al seu cap repetint-se de manera constant: - no vull ser una càrrega per tu- i a algú altre que no reconeixia la seva veu que deia: - ara no ho veus, però t’ha fet un favor. Semblava com si la seva ment rebobinés i tornava a posar la imatge i el so. Al cap d’una estona va reaccionar i va sortir d’aquell estat de sock. I va intentar seguir la rutina de cada matí.
Però aquell dia va començar d’una manera estranya i va continuar en la mateixa direcció. Tenia un sentiment estrany, neguitós i trist; tindria algun sentit aquell somni, era una visió, era una d’aquelles intuïcions que a vegades tenia ... no sabia. Durant tot el dia la seva mirada reflexava la seva preocupació i el seu neguit.
Abans de tornar a tancar els ulls al vespre va repesar les possibles interpretacions però no en va treure l’aigua clara i va pensar que la millor interpretació que podia fer era que visques la vida sense arrepentir-se i sempre intentant entendre i comprendre les decisions dels que l’envoltaven i l’estimaven encara que no les compartís.
Qui sap si els somnis tenen un sentit real....
Però aquell dia va començar d’una manera estranya i va continuar en la mateixa direcció. Tenia un sentiment estrany, neguitós i trist; tindria algun sentit aquell somni, era una visió, era una d’aquelles intuïcions que a vegades tenia ... no sabia. Durant tot el dia la seva mirada reflexava la seva preocupació i el seu neguit.
Abans de tornar a tancar els ulls al vespre va repesar les possibles interpretacions però no en va treure l’aigua clara i va pensar que la millor interpretació que podia fer era que visques la vida sense arrepentir-se i sempre intentant entendre i comprendre les decisions dels que l’envoltaven i l’estimaven encara que no les compartís.
Qui sap si els somnis tenen un sentit real....
dilluns, 18 de juny del 2007
hi ha tants sentiments dins el cor, que de tant en tant, es col·lapsa.... que hi farem, no pot deixar de bategar, no?
riure i plorar
obrir el cor
atrevir-se
deixar veure sentiments amagats
explicar secrets inconfessables
dir la veritat, sense excuses, remordiments o mitjes tintes
oblidar la vergonya del pecat
sincerar els pitjors defectes
deixar volar els malsons
fer realitat els somnis
donar la mà, el cor i l'ànima
riure i plorar
riure i plorar
obrir el cor
atrevir-se
deixar veure sentiments amagats
explicar secrets inconfessables
dir la veritat, sense excuses, remordiments o mitjes tintes
oblidar la vergonya del pecat
sincerar els pitjors defectes
deixar volar els malsons
fer realitat els somnis
donar la mà, el cor i l'ànima
riure i plorar
estimar
divendres, 15 de juny del 2007
"A veces, lo que más queremos, es lo que no podemos tener.
El deseo, te puede amargar la vida.
Pero..... aunque desear algo puede ser muy duro, los que mas sufren son los que no saben lo que quieren."
Anatomía de Grey. Ahir mateix.
Tot i així, hi hagut capítols molt més bons..... "porque no dejas de mirarme?"....simplement, brutalment romàntic, cursi....
dijous, 14 de juny del 2007
En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se...
En un regne màgic, on les coses no tangibles, es tornen concretes...
Hi havia una vegada un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del color verd es reflectien permanentment...
Fins aquest estany màgic i transparent es van acostar a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dos es van treure la roba i nues les dos, van entrar a l'estany. La fúria, preocupada (com sempre està la fúria), amb presses - sense saber per què - es banya ràpidament i més ràpidament encara, va sortir de l'aigua. Però la fúria és cega, o almenys, no distingeix clarament la realitat, així que, nua i preocupada, es va posar, al sortir, la primera roba que va trobar... I va succeir que aquesta roba no era la seva, sinó la de la tristesa... I així vestida de tristesa, la fúria se'n va anar.
Molt calmada, i molt serena, disposada com sempre a quedar-se en el lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i sense cap consciència del pas del temps, amb peresa i lentament, va sortir de l'estany. A la vorera es va trobar que la seva roba ja no estava. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada, és quedar al nu, així que es va posar l'única roba que hi havia al costat de l'estany, la roba de la fúria.
Es diu que des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada, però si ens donem el temps de mirar bé, ens adonem que aquesta fúria que veiem, és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la fúria, en realitat està amagada la tristesa.
En un regne màgic, on les coses no tangibles, es tornen concretes...
Hi havia una vegada un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del color verd es reflectien permanentment...
Fins aquest estany màgic i transparent es van acostar a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dos es van treure la roba i nues les dos, van entrar a l'estany. La fúria, preocupada (com sempre està la fúria), amb presses - sense saber per què - es banya ràpidament i més ràpidament encara, va sortir de l'aigua. Però la fúria és cega, o almenys, no distingeix clarament la realitat, així que, nua i preocupada, es va posar, al sortir, la primera roba que va trobar... I va succeir que aquesta roba no era la seva, sinó la de la tristesa... I així vestida de tristesa, la fúria se'n va anar.
Molt calmada, i molt serena, disposada com sempre a quedar-se en el lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i sense cap consciència del pas del temps, amb peresa i lentament, va sortir de l'estany. A la vorera es va trobar que la seva roba ja no estava. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada, és quedar al nu, així que es va posar l'única roba que hi havia al costat de l'estany, la roba de la fúria.
Es diu que des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada, però si ens donem el temps de mirar bé, ens adonem que aquesta fúria que veiem, és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la fúria, en realitat està amagada la tristesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)