La família

Quan dic aquestes paraules no puc evitar que em vingui a cap la típica cançó italiana que apareix als anuncis de pasta italiana. I és que, realment, la meva familia em recorda a les famílies italianes napolitanes: amb la mamma, una sofia loren despapanant, cridaneres, barallant-se per xorrades passionals, amb grans comilones pel mig i fent-se els grans, havent de trepitjar-se els uns als altres per demostrar que es tenen més diners. Tot amb una gran dosi d’enveja i cinisme.
Per això quan arriba el gran dia de l’any, el dia del dinar… m’agafen tots els mals. El meu nucli familiar som els estranys, els finolis, els catalans. I fa força ràbia perque em fan sentir malament, com si anés d’elitista, quan la gent que em coneix sap que no és així.
En resum, doncs no sé ben bé com descriure-ho, em fan sentir un bitxo raro.
Ahir no va ser una excepció. Va ser un agobio total. Tothom explicant les grans meravelles de la seva vida de pel·lícula, els viatges que fan, les coses que es compren, lo de guais que és tot plegat. I no puc deixar de pensar que tot és una farsa, que tothom té les seves misèries i que no hauria de caler disimular-les, sinó més aviat compartir-les per superar-les. És a dir, estimar-se.

TENERNOS
Me tienes en el cielo azul cuando brilla el sol cada mañana, por la noche una estrella te llama, para decirte que cerca estoy de ti. Sin destinos, nos queremos porque somos luceros enamorados sin distancia, ni camino, sin mar ni tierra por medio, entre dos mundos nos amamos sin vernos ni conocernos, aunque siempre juntos soñaremos estar unidos.


Marola- comentari de la noticia: " Los cuatro premiados del VI concurso de poesía de 'La Vanguardia' tienen entre 27 y 38 años" de la Vanguardia. 11/7/2007

He aixecat un mur tan alt, que ja és impossible veure res.

Perquè ho faig? Perquè?

Perquè aixequem murs enlloc de crear lligams? I no tots els murs son com els de la foto, també poden estar dins del cor.

Un sobresalt inesperat
un neguit profund
que no deixa tornar a agafar el son
però les teves carícies i els teus petons
fan oblidar les preocupacions
i obliguen a tenir un somriure constant
de plaer i felicitat

Gràcies

jopelines!!!!!

Això de viure i gaudir la vida... està molt però que molt bé, però..... vaig tan cansada...

A més, perquè tinc tanta habilitat en complicar-me-la?

Divendres 18 persones a casa!!!! buf!!!!! no sé com ens ho farem, amb lo lilliput que és!!!!

Ai, ai, ai.....

Quina por!!!

ATARDECER

Contempla el día roto entre sus brazos.
Igual que tú, anciana luz de ahora:
roja, a medio hacer y deshaciéndote.
Y tu cercana luz
qué oscura me parece en esta hora
del día que nos da
con sus gotas contadas su otra muerte.


Primer premio.- Pablo Girondín (Sandro Luna), 29 años, L"Hospitalet de Llobregat

VI Concurs de e-poemas de la Vanguardia

Els anys passen, els dies es deixen enrera, i les il·lusions, les alegries, canvien. Però, en el fons de tot, sempre queda l’esperança en tornar a començar.

Les colònies han anat molt bé. Això sí, estic feta pols.

...La verdad nunca es única. Hay muchas verdades y no suelen estar en ningura parte. Somos nosotros mismos quines las fabricamos ... con nuestros deseos cumplidos. Cuande se cumple un deseo, hay una verdad como un templo. ...

Ángela Becerra . Lo que le falta al tiempo . 2007

L’òbit personal ens porta a la desaparició.

...
Es trobava en una roda gegant que no sabia quan tindria parada. En aquell moment creia que tenia tot el que necessitava per ser feliç i gaudir de la vida en plenitud. Però en aquell camí de pètals hi havia una pedreta que no la deixava caminar descalça amb comoditat.
Se sentia trista i feliç al mateix temps, una d'aquelles contradiccions de la vida. I de cop va voler mimbar el pas i va adonar-se que estava perduda, que aquell camí indefinit no sabia cap a on la portaria i la feia sentir estranya i poruca. Però... va decidir arriscar-se i caminar per aquells terreny desconegut sense preguntes ni perspectives. ...