Hola!

Bé, el 2008 ja fa dies que volta,... de fet ja estem al febrer!!! com passa de ràpid!!

El 2008 va començar amb la necessitat de nous aires, de noves perspectives: recomençar de nou. Massa foscor i massa melancolia.

Per això, tots necessitem noves perspectives de vida.

Aquest blog, va nèixer per poder explicar el què ens passava a la k i a en un moment donat, que encara que diferent, també era igual.
Ara, les dues, necessitem continuar dient allò que ens preocupa, però sense melancolia ni foscor. Hem de poder somriure a la vida. I encara que somiem més o menys el mateix, cada una necessita el seu espai paral·lel.

El blog no es tanca, simplement es bifurca, per retrobar-se quan calgui.

A mi també em podeu trobar a: http://www.riboru.blogspot.com/

I espero que a la k, també ben aviat al seu espai de creació personal!!!

Una abraçda, i esperem continuar tenint els vostres comentaris!!!! que hem rigut, plorat, i ens ho hem passat d'allò millor

Abans d’acabar l'any .... un msg per la meva companya de bloc. (pq. el tema de mòbil ... un desastre)

Bon 2008!!! Somriu k aquest serà molt bon any pq. les pors, els neguits i els nervis s’esvairan com la boira en plena primavera i es convertiran en rialles, il·lusions somiades i alegries. Així que somriu princesa somriu que la felicitat comença a fregar-te els dits.

Bon any i gaudeix !!!

Sovint hi ha coses que em continuen sorprenent …..

Com que després dels tiberis d’aquests dos dies, no m’hagi engreixat.
Que, amb 31 anys, em continuï proposant nous propòsits per l’any nou que sé que no compliré.
Descobrir, per enèsima vegada, que tots els homes (heteros o no) son iguals, però creure que canviaran.
Jurar i perjurar que no beuràs al sopar de la feina, i agafar la gran taja.
Que, els dos homes més importants que han passat pel meu cor els darrers temps, et contestin la nadala, quan no t’ho esperes.
Tornar a estrènyer massa als amics.
Caure en els mateixos errors. No se suposa que estan per aprendre?
No tenir ni un euro abans de final de mes.

No saber què regalar per reis.
Esperar massa.


.... i encara podria dir un munt més. Per bé o mal, la vida em continua sorprenent.

Bon Nadal!!!!!

Perquè m'agrada pensar que cada dia pot ser Nadal. Només ens ho hem de proposar.

Perquè cada dia podem apendre dels altres, dels que tenim al costat, dels que estimem i ens estimen.

Perquè cada dia ens podem perdonar tot allò que fem o desfem.

Perquè cada dia el vostre somriure m'ajuda a recomençar de nou.

Perquè cada dia ens hem de poder ajudar.



Perquè cada dia un món nou és possible. O això m'agrada creure.



Un petó ben gran

Entre les mans un cafè amb llet l’escalfa i sense adonar-se té la mirada clavada entre les lletres que llisquen dins les pàgines del llibre que té a mà esquerra. No llegeix, simplement està fent temps; les hores passen com un conta gotes i com un acte reflex mira el mòbil amb desig que soni i sigui ell. Espera amb neguit aquell trucada trucada que significarà una nova etapa per ella i un tancament d’una etapa llunyana per ell.

De cop tremola al sentir el timbre d’aquell aparell diminut, contesta i és ell.

Per escapar de la rutina tan poc rutinària dels últims temps.

Per escapar de tot.

Per parar, sentir-me lliure i en pau.

Quan era joveneta em vaig proposar dos viatges que volia fer: Londres abans dels 25 i a Nova York abans dels 40. Amb Londres no vaig complir, vaig anar als 28, però aquesta vegada si he complert. Potser és l'atzar, la casualitat o la globalització, o potser estic començant a canviar alguna cosa.

Lleida: trens, la boira, un constipat i mooolts somriures.

Aquest cap de setmana ha esta ben estrany.

La veritat és que estic ja força cansada d'aquests viatges transprovinciants, cada vegada em fan més mandra, sobretot perquè tenint en compte que en dos mesos he anat dues vegades a Lleida, encara no he vist res de la ciutat.

Per altra banda, també podria dir que estic començant a immunitzar-me de la renfe i els seus problemes, però no és pas la veritat. Dissabte, en teoria, tots els serveis ferroviaris estaven normalitzats. Llavors, com és que havent agafat un talgo per reduir el viatge de tres hores llargues a dues, vam acabar passant més de tres hores dins d'un tren?

I és més, amb el fred que feia, perquè vam passar gairebé una hora més a l'andana de l'estació de Lleida capital per tal d'agafar un tren regional que havia de passar en cinc minuts?

Però després de tots aquests inconvenients, després d'arrosegar-me amb un consitpat infernal i uns vèrtics desconeguts, la veritat és que ha estat un cap de setmana ben divertit. Gent nova, redescobrir persones que havies etiquetat, il·lusionar-te de nou amb el nou equip d'infants, jugar, riure,... viure.

I per això, avui l'espessa boira ss'ha esvaït i el sol ens ha escalfat de valent.

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

Lletra: Joan Salvat-Papasseit
Música. Lluís Llach. I si canto trist (1974)

Avui s'obren nous camins, d'il·lusió i esperança
almenys alguna cosa surt bé.
Ja tinc una mica més a prop casa meva,
casa vostra.

Nous aires que es barregen en les petites boirines de cada dia.

Digeu-me ingènua... (de fet és el què més em diuen últimament), però.... aquesta vegada serà de veritat?



Mai està de més obrir camins per la pau. Si el seu mur s'esmicola, potser també puc aconseguir la meva pau i esmocilar el meu, no?

Els altres catalans

Quan feia 8è d’EGB (si, si, vaig fer EGB, BUP i COU), el nostre tutor i profe de socials, que anava de progre i volia fer-ho tot al revés -cosa que agraeixo ja que per primera vegada a la vida vaig estudiar les Guerres Mundials, la Guerra Civil... enlloc del paleolític i neolític- ens va encarregar un treball per parelles per tal d’entrevistar algú famós.

Tots intentàvem quedar amb algun personatge popular de la tele, però a nosaltres ens va costar molt. Els pares de la meva compi de treball coneixíen en Francesc Candel, que vivia prop del barri i ell, molt amablement ens va concedir l’entrevista.

Molta il·lusió no ens feia, semblava que no era prou conegut i que no seria un èxit. L’entrevista no va ser gaire profunda, tot s’ha de dir –teniem 13 anys- però encara recordo el despatx amb una llibreria enorme, i llibres per tots els racons. Recordo perfectament el seu rostre afable i sincer, explicant-nos què volia i com entenia la vida, mentre la llum entrava per un finestral enorme.

La nota no la recordo, sols la felicitació del Sergi –el nostre tutor- per haver aconseguit una entevista tan plena i amb una persona tan interessant, així com la recomenació de mantenir tot el què ens havia explicat i aplicar-ho a les nostres vides.

En Paco Candel va ser de les primeres pesones que em va parlar de l’encant de la vida sencilla i compromesa, de mantenir els vincles amb la terra, el barri, d’estimar als altres tal com son, de la importància de les persones grans. Em va parlar de viure sense restar quiet, d’actuar i assaborir tot allò que et dóna, sigui bo o dolent.

Amb els anys, he llegit algun dels seus llibres i he de reconèixer que m’han agradat molt, i cada vegada que passo per la Zona Franca me’n recordo d’ell, però mai més l’he tornat a veure, tot i que m’hagués encantat tornar-ho a fer i poder-li preguntar quaranta mil coses més. Avui, que ha mort, el seu record m’és molt present i curiosament, tot gira d’un color ben diferent, un aire d’esperança nou que no puc deixar escapar.

Moltes gràcies!!!