Va sonar el despertador … les 7.45h … i si no frisava sabia que arribaria tard, però les seves parpelles estaven molt enganxades i el seu cos semblava un sac de boxa. La seva ment no parava de repetir-li, com un disc ratllat, que s’aixequés, però li semblava una feina impossible.

De cop una carícia dolça i un xiuxiueig a cau d’orella amb un: Bon dia princesa, van treure-li un somriure d’orella a orella sense adonar-se'n. En aquell instant va ser conscient que era feliç al seu costat i que aquella buidor que feia temps s’havia instal·lat dins seu havia començat a desaparèixer. De cop amb un sospir es va entristir pensant que potser ella no el feia tant feliç. Ell mirant-la amb un somriure i amb els ulls mig tancats va donar-li un petó als llavis.

Asseguda davant l’ordinador amb els ulls inflats de son i badall rera badall escoltava com les gotes fregaven la finestra. De cop la seva ment va parar de treballar i va prendre’s uns minuts per volar i somiar on li agradaria estar en aquell moment si no hagués d’estar treballant. “Continuava estirada al llit fent la marmota amb els ulls entreoberts, escoltant la música de la pluja i rebent i donat carícies amb una dolçor extrema. Després d’una bona estona, ignorant el pas de les hores, ell amb un somriure d’orella a orella va portar-li un esmorzar majestuós al llit i entre petó i petó van anar assaborint-lo. Durant tot el dia van estar gaudint-se l’un de l’altre i sense adonar-se els va sorprendre un vespre amb els núvols secs i cansats. Aleshores van decidir sortir per senir la frescor d’una nit d’estiu i l’olor a gespa mullada.”

Como una palabra tambalea una vida

De una broma insignificante habían vuelto a surgir esos pensamientos negativos y llenos de veneno que le volvían a la mente sin freno ni tregua. La hacían sentir-se tan pequeña, fea y insignificante que le dolían; era como volver a llevar de nuevo una piedra incrustada en el corazón. Paradójicamente sus oídos estaban llenos de palabras bellas y su cuerpo recibía las mejores carias que nunca había tenido con el fin de saciar el aroma amargo de su mente. Poco a poco su mente se fue calmando y su cuerpo lo agradeció. Y entendió que él era su antídoto para ese veneno que de tanto en tanto la asfixiaba.

Observaven entrellaçats i en silenci com l’aigua de colors ballava al ritme d’una música celestial. Hipnotitzats per aquell escenari amb un aroma diferent de les altres vegades estaven envoltats d’una multitud sorollosa, però per ells sentien estar sols. Les paraules no els sortien de la boca, sinó que eren transformades en carícies i petons tendres amb el mateix significat. Aquell escenari era un regal del destí il·luminat per una lluna plena que de ben segur recordarien tota la vida; junts o separats però segur que aquell aroma els tornaria a fregar el cor.

Record d'un dia d'agost

Després d’una nit llarga i d’insomni va posar quatre coses dins d’una maleta amb la certesa que seria l’últim que feia en aquell pis. Va fer-li una abraçada emotiva, un petó a la galta per que no sabia com havia de comportar-se i al tancar la porta va saber que en aquell moment la seva vida ja no seguia el camí que 9 anys enrere havia escollit. Asseguda al tren observava aquella muntanya, que tants records li portava, amb els ulls secs, però sentint que el seu cor plorava desconsolat de tristor, pors i melancolia.