De peu, els tres timbres del metro comencen a sonar i de cop em veig entre parada i parada envoltada d’un mar de gent que no conec. De cop, un pensament em neguiteja, no li vull donar importància però està allà, no marxa; potser és pq. reflexioni i mediti la meva opinió al respecte.
Avui és Sant Valentí els aparadors estan replets de cors i cursilades, els programes de radio parlant de les demostracions d’amor, a la televisió pel·lícules d’amor, etc. Però mirant al meu voltant m’he preguntat quanta gent del vago devia celebrar aquest dia? I sobretot, perquè?
Pq. és una tradició d’enamorats? (pq. aquest dia? Qualsevol dia és bo per celebrar que estimes a algú, no?)
Pq. és una costum? (bueno, però no deixa de considerar-se una costum espanyola i tant pot ser costum avui com demà o qualsevol dia, no? )
Pq. és la roda de la societat la que porta a celebrar aquestes dates? (potser pensen que si no celebren Sant Valentí no estimen prou a la seva parella, no?)
Pq. el consumisme obliga a celebrar aquest dia? (potser avui la gent està més disposada a gastar-se diners per algú altre. Potser pensen que és obligatori fer un regal material per demostrar l’amor que senten?)
Pq. es veuen obligats? (que els porta al punt de veure’s obligats?)
Pq ... ???
Realment no ho sé pq. celebren Sant Valentí, l’única resposta que podria admetre, crec, és que sempre és bon dia per celebrar que s’estimen i que estan enamorats i celebren aquest amor sigui Sant Valentí o sigui Sant Fermí. O sigui que ho celebren dia rere dia, pensant que avui serà el darrer dia que estaran junts i lluitant pq. la flama del seu amor no s’apagui; independentment dels regals o les bogeries d’amor que es puguin fer.
Crec que les demostracions d’amor s’haurien de fer més sovint i no en dies puntuals. Qui sap, potser el món aniria millor. Hi ha tantes i tantes maneres d’estimar i de demostrar-ho que a vegades un regal es queda curt per demostrar el que sents.
Però la paradoxa de la vida m’ha parat els pensaments, l’home del meu costat llegeix el diari i s’ha parat en una noticia on deia que un guerriller de Colòmbia estava esperant un transplantament de rostre. Si, de rostre el pobre home només tenia la boca; no tenia ni ulls, ni nas, ni orelles.
Curiós no? Jo pensant en com es pot demostrar l’amor i aquest pobre home sense rostre. Com ho podria dir ... que injusta és la vida i que estúpids som a vegades.
dijous, 15 de febrer del 2007
dilluns, 12 de febrer del 2007
Entorn als calçots, tot de sentiments que treuen espurnes: somriures còmplices, mirades perdudes, papallones a la panxa.
També rialles acumulades que feia temps que no es donaven, generositat al quadrat i un "estar com a casa" que et retroba els bons amics.
També temps per pensar, per recuperar temps perduts i redefinir projectes de futur.
calçotada 2007
dijous, 8 de febrer del 2007
Mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos
mi táctica es ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos simulacros
para que entre los dos
no haya telón ni abismos
mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé con qué pretexto
por fin me necesites.
El poema és de Bennedetti i el dibuix d'una gran artista que vaig trobar per internet...
dimecres, 7 de febrer del 2007
... una nova vida, uns nous objectius, unes noves il·lusions ...
... pq. es puguin fer realitat necessito que tu estiguis bé...
... no podré canviar, ni vull, que tu per mi ets molt important ...
... hem crescut junts, hem viscut molts moments, ens hem estimat ...
... però no va funcionar ...
... ens hem de quedar amb el que vam tenir i no amb el que vam perdre...
... odiar-te no m’aporta res, però ja no t’estimo com abans...
... per una vegada pensa en mi i deixa’m ser feliç...
... estimem-nos com bons amics que som i ajuda’m a ser feliç ...
... marxa si es el que necessites, queda’t si es el que necessites...
... però intenta ser feliç, que ser infeliç no t’ho mereixes...
... lluita per tu, sempre tindràs un trosset del meu cor ...
... això no ho podrà canviar res ni ningú mai ...
... però si tu ets feliç jo també ho serè ...
... sempre estarem units d’alguna manera així que ...
... ens toca intentar ser feliços, aquesta vegada per separat ...
... egoistament necessito tancar aquesta etapa per començar-ne una de nova ...
... no sé que em depararà però ho haig d’intentar ...
... Ànims i lluita si us plau !...
... pq. es puguin fer realitat necessito que tu estiguis bé...
... no podré canviar, ni vull, que tu per mi ets molt important ...
... hem crescut junts, hem viscut molts moments, ens hem estimat ...
... però no va funcionar ...
... ens hem de quedar amb el que vam tenir i no amb el que vam perdre...
... odiar-te no m’aporta res, però ja no t’estimo com abans...
... per una vegada pensa en mi i deixa’m ser feliç...
... estimem-nos com bons amics que som i ajuda’m a ser feliç ...
... marxa si es el que necessites, queda’t si es el que necessites...
... però intenta ser feliç, que ser infeliç no t’ho mereixes...
... lluita per tu, sempre tindràs un trosset del meu cor ...
... això no ho podrà canviar res ni ningú mai ...
... però si tu ets feliç jo també ho serè ...
... sempre estarem units d’alguna manera així que ...
... ens toca intentar ser feliços, aquesta vegada per separat ...
... egoistament necessito tancar aquesta etapa per començar-ne una de nova ...
... no sé que em depararà però ho haig d’intentar ...
... Ànims i lluita si us plau !...
dimarts, 6 de febrer del 2007
... havia somiat, imaginat tantes vegades aquell moment ...
... tantes situacions, tantes hipòtesis, tants pensaments, tants nervis ....
... el cor a cent, la ment revolucionada ...
... però el cos paralitzat ....
... la teva olor, les teves mans, la teva esquena ...
... tantes situacions, mirades, pensaments...
... però com sempre un silenci ...
... incòmode ...
... que s’hagués trencat amb una carícia, amb un petó ...
... els sentiments a flor de pell i desitjant que el rellotge no marques les hores ...
... però les marcava i era tard ...
... vaig marxar amb un sentiment trist ...
... de no haver tingut valor d’abraçar-te i dir-te que et desitjo...
... i perquè no de despertar-me entre els teus braços...
... potser algun dia tindré valor i el somni es farà realitat...
... qui sap ...
... tantes situacions, tantes hipòtesis, tants pensaments, tants nervis ....
... el cor a cent, la ment revolucionada ...
... però el cos paralitzat ....
... la teva olor, les teves mans, la teva esquena ...
... tantes situacions, mirades, pensaments...
... però com sempre un silenci ...
... incòmode ...
... que s’hagués trencat amb una carícia, amb un petó ...
... els sentiments a flor de pell i desitjant que el rellotge no marques les hores ...
... però les marcava i era tard ...
... vaig marxar amb un sentiment trist ...
... de no haver tingut valor d’abraçar-te i dir-te que et desitjo...
... i perquè no de despertar-me entre els teus braços...
... potser algun dia tindré valor i el somni es farà realitat...
... qui sap ...
La irracionalitat de tot plegat.
De com perdre els papers per un no res.
De com perdre el seny.
De com un petó de judes et fa justificar el pitjor malson.
De com, de tant en tant, apareix un fantasma, el pitjor espectre i et desmunta l’ànima.
I el pitjor de tot és que sé que mai el voldria, simplement necessito que estigui per aquí, necessito sentir que encara hi ha vida, que no tot és mort.
De com perdre els papers per un no res.
De com perdre el seny.
De com un petó de judes et fa justificar el pitjor malson.
De com, de tant en tant, apareix un fantasma, el pitjor espectre i et desmunta l’ànima.
I el pitjor de tot és que sé que mai el voldria, simplement necessito que estigui per aquí, necessito sentir que encara hi ha vida, que no tot és mort.
dilluns, 5 de febrer del 2007
Enamorar: Excitar en algú la passió de l’amor
Penjar-se d’amor de algú.
Hi ha persones que enamoren sense ni adonar-se’n. Tenen una capacitat especial per captivar, ja sigui pel seu atractiu físic com per l’encant de les seves paraules, per una mirada profunda i sincera, o per arrossegar amb els seus actes. Simplement, desperten passió. I segurament, aquestes persones ni pretenen ni busquen enamorar; simplement tenen aquest encant.
Penjar-se d’amor de algú.
Hi ha persones que enamoren sense ni adonar-se’n. Tenen una capacitat especial per captivar, ja sigui pel seu atractiu físic com per l’encant de les seves paraules, per una mirada profunda i sincera, o per arrossegar amb els seus actes. Simplement, desperten passió. I segurament, aquestes persones ni pretenen ni busquen enamorar; simplement tenen aquest encant.
En canvi hi ha persones que s’enamoren, es pengen. Es deixen portar per un enamorament obsessiu, malaltís, que no deixa continuar amb una vida normal i activa. I, en moltes ocasions, aquest enamorament fa que no puguin ni avançar ni mantenir relacions d'amistat normals.
També hi ha persones que mai s'enamoren, i d'altres que no enamoren mai. Aquestes viuen en una fredor o en una por constant, no s'aturen ni gaudeixen dels altres. No pateixen, no, però tampoc aprenen dels altres.
La gràcia, suposo, deu estar en trobar el terme mig, no?
La gràcia, crec, deu estar en el fet que de qui t'enamoris s'enamori de tu?
La gràcia, diuen, està en tornar-te a enamorar.
“...treu-me d´aquesta tempesta, treu-me que ja no puc més, seguint una estrella potser em vaig perdre el cel i vaig perdre el seny…..”
divendres, 2 de febrer del 2007
Canvis i canvis
... de canvi en canvi ...
... i tiro pq. em toca ....
... curiós, la vida és com si juguéssim a l’oca ...
... la vida és un joc...
... a vegades som nosaltres qui escollim ...
... a vegades escullen per nosaltres ...
... així és el nostre paper a la vida ...
... som una mera fitxa en un taulell d’escacs?...
... caldrà escollir la nostra estratègia ...
... caldrà decidir els color de les fitxes ...
... caldrà marcar-nos uns objectiu ...
... i doncs, que hem de fer ...
... jugar, no? ...
... i tiro pq. em toca ....
... curiós, la vida és com si juguéssim a l’oca ...
... la vida és un joc...
... a vegades som nosaltres qui escollim ...
... a vegades escullen per nosaltres ...
... així és el nostre paper a la vida ...
... som una mera fitxa en un taulell d’escacs?...
... caldrà escollir la nostra estratègia ...
... caldrà decidir els color de les fitxes ...
... caldrà marcar-nos uns objectiu ...
... i doncs, que hem de fer ...
... jugar, no? ...
Segones oportunitats
En un llenguatge romàntic, les segones oportunitats son les que porten a dos amants a reviure l’amor que han perdut, que s’ha amagat darrera els problemes de cada dia.
En un llenguatge polític, les segones oportunitats son les que porten als votants a tornar a confiar en els que t’han mentit, per convicció i esperança en un futur més just.
En un llenguatge acadèmic, les segones oportunitats son les que et porten a tornar-te a presentar a un examen després de suspendre’l per no estudiar prou.
En un llenguatge social, les segones oportunitats son les que et porten a creure novament en les persones que t’han decebut.
Hem de creure en les segones oportunitats?
Romànticament, encara que m’agradaria pensar que sí, les experiències que he vist al meu voltant -i el desig que tinc- em diuen que no. Políticament, malauradament, cada vegada estic més convençuda que no, avui mateix ja m’han decebut. Acadèmicament, existeixen les segones, les terceres, les quartes si realment al final t’ho proposes. I Socialment, figura que crec en la bondat de l’home, i per tant creuré que tothom pot canviar –o si més no, modificar conductes- i per tant, que es pot donar una segona oportunitat.
Convenç?
En un llenguatge polític, les segones oportunitats son les que porten als votants a tornar a confiar en els que t’han mentit, per convicció i esperança en un futur més just.
En un llenguatge acadèmic, les segones oportunitats son les que et porten a tornar-te a presentar a un examen després de suspendre’l per no estudiar prou.
En un llenguatge social, les segones oportunitats son les que et porten a creure novament en les persones que t’han decebut.
Hem de creure en les segones oportunitats?
Romànticament, encara que m’agradaria pensar que sí, les experiències que he vist al meu voltant -i el desig que tinc- em diuen que no. Políticament, malauradament, cada vegada estic més convençuda que no, avui mateix ja m’han decebut. Acadèmicament, existeixen les segones, les terceres, les quartes si realment al final t’ho proposes. I Socialment, figura que crec en la bondat de l’home, i per tant creuré que tothom pot canviar –o si més no, modificar conductes- i per tant, que es pot donar una segona oportunitat.
Convenç?
dijous, 1 de febrer del 2007
El canvi climàtic de cada dia
Des de fa uns quants dies, m'arriba, per diverses bandes, el correu sobre l'apagada de llum que es vol fer aquest vespre de 19.55 a 20h com a protesta de l'ús indiscriminat que fem de l'energia i que és un dels causants del conegut, i alhora desconegut, canvi climàtic.
Aquests correus han donat tantes voltes que al final fins i tot s'han fet pesats. I han donat tantes, i tantes voltes, que els nostres estimats polítics s'hi han adherit, i si no mireu les notícies...
http://www.lavanguardia.es/gen/20070201/51305014425/noticias/edificios-emblematicos-de-barcelona-y-las-principales-ciudades-catalanas-se-apagaran-esta-tarde-generalitat-sant-cugat-badalona-sabadell-lleida-paris.html
Ai, és que tenim uns polítics que no ens mereixem!!!
Ara tothom està preocupat pel canvi climàtic, la desertització de la Península, la sequera, el desglaçament dels pols,..... però en canvi el creixement energètic no s'atura. I d'això, els polítics en tenen una bona part de responsabilitat. Evidentment el consumisme irracional i l'afany de creixement econòmic no es pot (no el volen) canviar. Per tant hi ha alguna cosa que no quadra a l'equació. Així que, en la meva modesta opinió, em sembla una mica incoherent que s'adhereixin a aquesta iniciativa, que crec, és popular. És més, m'indigna!!!
L'Estat espanyol tot i que fa uns anys tenia un consum de emissions poc elevat dins de la bombolla europea –fórmula que s’utilitza al Protocol de Kioto per regular el nivell d’emissions permeses per als estats de la Comunitat Europea- va seguir amb una política agressiva d’augment d’emissions –sobretot en els governs del PP-, doncs com que en podia emetre més, vinga que hem de ser com els altres!! Ha anat augmentant-les i ara ja és un dels principals emissors contaminants de la bombolla europea. Això sí, el creixement econòmic a l'Estat ha continuat creixent en els darrers anys (però perdoneu-me, jo no el veig per enlloc; continuo igual, o més, pobre que fa uns anys).
Per tant, que els governs autonòmics i locals facin el paripé i es facin els ecològics, em sembla una mica frívol, ja que no fan gaire cas a les polítiques medi ambientals europees, i en molts casos només les podem entreveure en les llavors que ens envien per plantar al gran jardí de casa meva. Crec que ja és hor que facin totes les mesures legislatives i econòmiques que estan al seu abast. Però, primer hauran de renunciar a alguna cosa. Ho faran?
A més, i deixant els polítics que m’emboliquen i em donen mal de cap, crec que l'aturada és una bona iniciativa, que serveix per crear consciència a la gent, però també crec que és una feina que tenim cada dia tots i totes. No podem apagar els llums 5 minuts i, just després, encendre la calefacció per anar en màniga curta a casa. Crec que la cura del medi ambient l'hem de fer cada dia, o si més no, procurar tenir-la present (doncs també és veritat que és molt difícil, tenim hàbits que costen de canviar, fins i tot per mandra, i jo la primera).
Tot i així, tot i estar indignada, apagaré els llums, desconnectaré aparells i m’emocionaré quan vegi que moltes institucions ho fan, que molta gent ho farà. Potser és el primer gra de mostassa que cal sembrar per canviar el nostre estimat i malmès món. A mi m’agrada pensar que és així....
Aquests correus han donat tantes voltes que al final fins i tot s'han fet pesats. I han donat tantes, i tantes voltes, que els nostres estimats polítics s'hi han adherit, i si no mireu les notícies...
http://www.lavanguardia.es/gen/20070201/51305014425/noticias/edificios-emblematicos-de-barcelona-y-las-principales-ciudades-catalanas-se-apagaran-esta-tarde-generalitat-sant-cugat-badalona-sabadell-lleida-paris.html
Ai, és que tenim uns polítics que no ens mereixem!!!
Ara tothom està preocupat pel canvi climàtic, la desertització de la Península, la sequera, el desglaçament dels pols,..... però en canvi el creixement energètic no s'atura. I d'això, els polítics en tenen una bona part de responsabilitat. Evidentment el consumisme irracional i l'afany de creixement econòmic no es pot (no el volen) canviar. Per tant hi ha alguna cosa que no quadra a l'equació. Així que, en la meva modesta opinió, em sembla una mica incoherent que s'adhereixin a aquesta iniciativa, que crec, és popular. És més, m'indigna!!!
L'Estat espanyol tot i que fa uns anys tenia un consum de emissions poc elevat dins de la bombolla europea –fórmula que s’utilitza al Protocol de Kioto per regular el nivell d’emissions permeses per als estats de la Comunitat Europea- va seguir amb una política agressiva d’augment d’emissions –sobretot en els governs del PP-, doncs com que en podia emetre més, vinga que hem de ser com els altres!! Ha anat augmentant-les i ara ja és un dels principals emissors contaminants de la bombolla europea. Això sí, el creixement econòmic a l'Estat ha continuat creixent en els darrers anys (però perdoneu-me, jo no el veig per enlloc; continuo igual, o més, pobre que fa uns anys).
Per tant, que els governs autonòmics i locals facin el paripé i es facin els ecològics, em sembla una mica frívol, ja que no fan gaire cas a les polítiques medi ambientals europees, i en molts casos només les podem entreveure en les llavors que ens envien per plantar al gran jardí de casa meva. Crec que ja és hor que facin totes les mesures legislatives i econòmiques que estan al seu abast. Però, primer hauran de renunciar a alguna cosa. Ho faran?
A més, i deixant els polítics que m’emboliquen i em donen mal de cap, crec que l'aturada és una bona iniciativa, que serveix per crear consciència a la gent, però també crec que és una feina que tenim cada dia tots i totes. No podem apagar els llums 5 minuts i, just després, encendre la calefacció per anar en màniga curta a casa. Crec que la cura del medi ambient l'hem de fer cada dia, o si més no, procurar tenir-la present (doncs també és veritat que és molt difícil, tenim hàbits que costen de canviar, fins i tot per mandra, i jo la primera).
Tot i així, tot i estar indignada, apagaré els llums, desconnectaré aparells i m’emocionaré quan vegi que moltes institucions ho fan, que molta gent ho farà. Potser és el primer gra de mostassa que cal sembrar per canviar el nostre estimat i malmès món. A mi m’agrada pensar que és així....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)