dissabte, 28 de juliol del 2007

Record d'un dia d'agost


Després d’una nit llarga i d’insomni va posar quatre coses dins d’una maleta amb la certesa que seria l’últim que feia en aquell pis. Va fer-li una abraçada emotiva, un petó a la galta per que no sabia com havia de comportar-se i al tancar la porta va saber que en aquell moment la seva vida ja no seguia el camí que 9 anys enrere havia escollit. Asseguda al tren observava aquella muntanya, que tants records li portava, amb els ulls secs, però sentint que el seu cor plorava desconsolat de tristor, pors i melancolia.

divendres, 27 de juliol del 2007

No sé pensar si no te veo,
no puedo oír si no es tu voz,
en mi soledad
yo te escribo y te entrego
en cada beso el corazón.

Se apaga el sol en mi ventana
y hace tiempo que ya no sé de ti,
dime cómo te ha ido,
si también estás sola
y si piensas en mí,
sigo aquí.

En todas las palabras, mil caricias y miradas,
tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida.

Tu recuerdo me consuela, me desvela ,
me envenena tanto cada día.
¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?

Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido,
no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés,
y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves,
no me crees.

No sé soñar si no es contigo,
yo sólo quiero volverte a ver
y decirte al oído todo lo que te he escrito en este papel,
entiéndeme.

En todas las palabras, mil caricias y miradas
tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida.

Tu recuerdo me consuela, me desvela ,
me envenena tanto cada día.
¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?

Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido,
no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés,
y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves.

Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo,
cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón,
entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor.

Y si me entrego a ti sincero
y te hablo al corazón
espero que no me devuelvas un adiós.

Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido,
no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés,
y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves.

Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo,
cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón,
entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor.
No me crees.
No me crees. Efecto mariposa

dijous, 26 de juliol del 2007

El nostre amor és com la rosa
que floreix i perdura en els nostres cors.
tot el viscut, tot el que hem aprés els uns
dels altres.
tot el que hem compartit: alegries, plors,
engoixes, somriures
i molts, molts, petons.
tot perdura. Igual que el mijac és en tu,
igual que la nostra amistat és amb tu,
tu ets amb nosaltres.
Per seguir cuidant, regant, estimant
la rosa dins els nostres cors.

dimecres, 25 de juliol del 2007

... que em depararà el futur...
... no ho sé ...
... crec que no vull saber-ho ...

... però si que m'agradaria ...
... que algú que el sapigues ...
... em digués que tot anirà bé ...

... que gaudeixi i visqui cada minut ...
... sense neguits, sense pors...
... com els infants ...

dimarts, 24 de juliol del 2007

La imatge d'ahir al vespre

No som res sense electricitat.
Si ens veiessin els nostre avantpassats
riurien de valent.

dilluns, 23 de juliol del 2007

La família

Quan dic aquestes paraules no puc evitar que em vingui a cap la típica cançó italiana que apareix als anuncis de pasta italiana. I és que, realment, la meva familia em recorda a les famílies italianes napolitanes: amb la mamma, una sofia loren despapanant, cridaneres, barallant-se per xorrades passionals, amb grans comilones pel mig i fent-se els grans, havent de trepitjar-se els uns als altres per demostrar que es tenen més diners. Tot amb una gran dosi d’enveja i cinisme.
Per això quan arriba el gran dia de l’any, el dia del dinar… m’agafen tots els mals. El meu nucli familiar som els estranys, els finolis, els catalans. I fa força ràbia perque em fan sentir malament, com si anés d’elitista, quan la gent que em coneix sap que no és així.
En resum, doncs no sé ben bé com descriure-ho, em fan sentir un bitxo raro.
Ahir no va ser una excepció. Va ser un agobio total. Tothom explicant les grans meravelles de la seva vida de pel·lícula, els viatges que fan, les coses que es compren, lo de guais que és tot plegat. I no puc deixar de pensar que tot és una farsa, que tothom té les seves misèries i que no hauria de caler disimular-les, sinó més aviat compartir-les per superar-les. És a dir, estimar-se.

divendres, 20 de juliol del 2007

TENERNOS
Me tienes en el cielo azul cuando brilla el sol cada mañana, por la noche una estrella te llama, para decirte que cerca estoy de ti. Sin destinos, nos queremos porque somos luceros enamorados sin distancia, ni camino, sin mar ni tierra por medio, entre dos mundos nos amamos sin vernos ni conocernos, aunque siempre juntos soñaremos estar unidos.


Marola- comentari de la noticia: " Los cuatro premiados del VI concurso de poesía de 'La Vanguardia' tienen entre 27 y 38 años" de la Vanguardia. 11/7/2007

He aixecat un mur tan alt, que ja és impossible veure res.

Perquè ho faig? Perquè?

Perquè aixequem murs enlloc de crear lligams? I no tots els murs son com els de la foto, també poden estar dins del cor.

dijous, 19 de juliol del 2007

Un sobresalt inesperat
un neguit profund
que no deixa tornar a agafar el son
però les teves carícies i els teus petons
fan oblidar les preocupacions
i obliguen a tenir un somriure constant
de plaer i felicitat

Gràcies
jopelines!!!!!

Això de viure i gaudir la vida... està molt però que molt bé, però..... vaig tan cansada...

A més, perquè tinc tanta habilitat en complicar-me-la?

Divendres 18 persones a casa!!!! buf!!!!! no sé com ens ho farem, amb lo lilliput que és!!!!

Ai, ai, ai.....
Quina por!!!