Una gran pèrdua
Un gran record

http://www.youtube.com/watch?v=kCIs3yG9DCs

(com no sé penjar un vídeo del youtube us adjunto l'adreça)

Quan més insisteixes

més m'ofegues

Com acabar el dia amb el mateix peu esquerra

... la perduda al mòbil, agafar les coses, tancar la porta i entrar dins l'ascensor. Un cop dins prémer el botó de planta baixa i al sortir per la porta recordar que t'has deixat el regalet. Així que, torna a agafar l'ascensor, obra la porta, agafa el sobre on hi ha l’aquarel·la que li has pintat, tanca la porta i entra dins l'ascensor. Un cop dins l'ascensor tornes a fer els mateixos passos que l'anterior vegada, però aquesta vegada l'ascensor es fa el sord i no sembla que tingui gaire intenció a fer-te cas. Prems per quarta vegada el boto de la planta baixa i ... res. Et comença a canviar la cara, et suen les mans, sembla que en pocs segons s’estigui acabant l'aire d'aquella petita capsa de llumins, el temps es fa interminable... fruit de l’impotència decideixes picar el botó de l'alarma; ja que l'ascensor no sembla que tingui molta intenció de fer algun tipus de moviment i menys d'obrir les portes. El soroll de l'alarma és com un crit d'un nen mut, així que us podeu imaginar la cara de sorpresa, d’angoixa i nerviosisme d'aquell moment. Però quan el dit estava enganxat per 25ena vegada el botó de l'alarma i la ment ja ho donava per perdut les portes s'obren.... ufffffffffffff. En un obrir i tancar d'ulls surt de l'ascensor i descendeix per les escales com si unes flames cremessis darrera la seva esquena.
Un cop arriba a l'entrada del portal respira i s'arregla els cabells de boja que li han quedat de l'espant. Obra la porta i camina cap a ell com si res no hagués passat. Ell l'espera assegut sobre la moto amb cara de paciència i pensant que estava molt guapa. Pugen a la moto i aquell moment d'histèria queda en l’oblit. Arriben a casa, sopen, miren una pel·lícula entrelligats al sofà i a l’hora d’anar a dormir decideix donar-li l’aquarel·la que ha pintat amb tantes ganes, emoció i tant historia porta al darrera. Doncs .... no us podeu imaginar com una mirada de decepció pot esborrar la il·lusió d’una sorpresa ...

Com començar el dia recolzant primer el peu esquerra al sortir del llit pot fer canviar el transcurs d’un dia.

Continuant amb el to cursi. .... aquí teniu un dibuixet de l'alyona que he trobat en el seu fotobloc. Mireu-lo que té coses molt xules.

http://www.fotolog.com/alyona/

Va sonar el despertador … les 7.45h … i si no frisava sabia que arribaria tard, però les seves parpelles estaven molt enganxades i el seu cos semblava un sac de boxa. La seva ment no parava de repetir-li, com un disc ratllat, que s’aixequés, però li semblava una feina impossible.

De cop una carícia dolça i un xiuxiueig a cau d’orella amb un: Bon dia princesa, van treure-li un somriure d’orella a orella sense adonar-se'n. En aquell instant va ser conscient que era feliç al seu costat i que aquella buidor que feia temps s’havia instal·lat dins seu havia començat a desaparèixer. De cop amb un sospir es va entristir pensant que potser ella no el feia tant feliç. Ell mirant-la amb un somriure i amb els ulls mig tancats va donar-li un petó als llavis.

... el temps passa i no perdona ...
... les sorpreses solen ser màgiques...
... la màgia sol ser dolça ...
... la dolçor et fan sentir viva ...
... la vida té molts camins, només cal tria ...

... potser tot és un somni...
... potser no volem despertar...
... potser ens fa por viure la vida ...
... potser ens fa por no saber viure-la...
... potser tenim masses pors !!! ...

"Aquellos que sueñan de día son conscientes de muchas cosas que escapan a los que sueñan sólo de noche."

Edgar Allan Poe

Somos esa especie en extinción

los primeros que huelen la primavera

que intuyen el otoño

....................

los que miramos despacio

los que aún temblamos

los que susurramos

los que buscan

los que lloran

............

Somos,

los que escriben

los que no olvidan

................

Somos, los que todavía aman

(...)
Queda prohibido llorar sin aprender,

levantarme un día sin saber qué hacer,

tener miedo a mis recuerdos,

sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,

no luchar por lo que quiero,

abandonarlo todo por tener miedo,

no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,

hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,

inventarme cosas que nunca ocurrieron,

recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,

no intentar comprender lo que vivimos,

llamarles sólo cuando les necesito,

no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,

fingir ante las personas que no me importan,

hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,

olvidar a toda la gente que me quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,

no creer en mi dios y hacer mi destino,

tener miedo a la vida y a sus castigos,

no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,

olvidar los momentos que me hicieron quererte,

todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,

olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,

pensar que sus vidas valen más que la mía,

no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,

pensar que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,

dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,

no tener un momento para la gente que me necesita,

no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

Alfredo Cuervo Barrero

Aquest poema el vaig trobar en un altre blog. Em va emocionar moltíssim.
La veritat és que podria dir: sí, aquest serà el meu estil de vida. però la veritat és que si sóc honesta amb mi, gairebé no compleixo gairebé res. Per això he de fer un esforç i proposar-me cada dia prohibir-me un petit fragment.
Ahir em van recordar que la vida, amb bon humor, es viu millor. Que amb bon humor, s'assaboreix millor... per això, la prohibició d'avui serà.... la número 3 (ups!!!... què difícil!!!)