dimarts, 16 de gener del 2007

La unió fa la força. Junts ningú ens podrà vèncer.

La veritat és que aquestes paraules volten sovint pel meu cap, crec en elles i, fins i tot, les idealitzo.
Però l’any passat van ser ben certes. Gairebé 40 persones, totes més o menys de la mateixa “quinta”, però totes ben diferents, ens vam unir, vam anar a una.
I no vull recordar talps, traïcions, passotes o incrèduls. No vull recordar, encara que recordo, acomiadaments, plors, pors, crits, desqualificacions públiques i mentides.
Em quedo amb els bons moments, amb la necessitat que teníem els uns dels altres, la confiança en qui no coneixes. Em quedo amb mirades còmplices o com en un moment, i només donant-nos la mà, érem capaços de tocar-nos el cor i alleugerir el moment amarg.
La veritat és que teníem un objectiu comú, fer front i acabar amb la nostra precarietat laboral. I això pot fer moure muntanyes.

Però ara, després de més d’un any i veient com està tot plegat,… em queda cert desencís. I no pas perquè no haguem aconseguit gaire, com diuen alguns. Al contrari, crec que hem aconseguit molt: els 4 acomiadats van ser readmesos, vam aconseguir 40 indefinits i les sancions, van ser tretes. Què no hem aconseguit? 2 indefinits i més diners ( i això, des del meu humil món de “nunca jamás” no és una prioritat).

També és cert que hem aconseguit un cansament brutal, que ja no som tan innocents, que ens han sortit un munt de cabells blancs, o simplement, han caigut. Que alguns s’han aprimat exageradament, d’altres ens hem engreixat. Petits detalls físics que denoten el cansament psíquic i emocional.

Però el que m’amoïna, em revolta per dins és que, després de tot, la gent va marxant. Després de tanta lluita, de tant sentir que t’estimes la feina, molts van marxant. Excedències d’un, dos anys. I em queda un sentiment de buidor. No puc entendre perquè després de tant d’esforç, tot i que la situació no és molt millor, tot i que poden venir moments dolents, el que era una bona feina i valia la pena lluitar per ella, ara ja no ho és.

Un dia, un conegut de fora la casa em va dir … “què, heu guanyat, no? els “dolents” han marxat”. Jo vaig riure, li vaig contestar que no hi havia bons i dolents, que en el fons tot era política i havien jugat amb uns quants que no en fem, uns quants que simplement creiem en la feina que fem, creiem en aquestes polítiques de pa sucat amb oli que ningú vol reconèixer però que son el futur de tots nosaltres i que ens hem trobat amb una bona feina que volem defensar. Però començo a pensar que potser anava errada.... i al final encara resultarà que, com en un altre moment encara més llunyà, algú de la casa em va dir,...tot és política i ens hem de posicionar.

Sé que no conec ni la meitat de les coses que han passat, que segurament hi hagut joc brut per part de totes bandes, que el sol no sempre surt a gust de tothom. De fet puc dir que gairebé no sé res. Però si que sé que venen dies estranys, dies complicats i cada cop som menys. Avui, per casualitat, m’he assabentat d’una altra baixa del col·lectiu. Una baixa de les que feien soroll i força. Només espero que no en siguin gaires més. Son els meus companys i companyes i encara que sembli absurd i infantil, és una mica trist.

Tot i així, com que sóc ben contradictòria, he de confessar que jo també he buscat altres feines, tinc altres oportunitats. Simplement, que no em faig a la idea que tot s’acabi. Tot i que em costa llevar-me pel matí, tot i que els darrers mesos, personalment, han estat els més durs de tots, tot i això, m’agrada treballar-hi.

Per cert, un altre dia donaré les gràcies, buidaré la meva ànima i m’alliberaré del neguit, de la càrrega que suposa la meva situació laboral.

I com diuen per ací,

Salut!

1 comentari:

EQMEVD ha dit...

sempre va bé deixar anar llast...