dimarts, 31 de juliol del 2007

Observaven entrellaçats i en silenci com l’aigua de colors ballava al ritme d’una música celestial. Hipnotitzats per aquell escenari amb un aroma diferent de les altres vegades estaven envoltats d’una multitud sorollosa, però per ells sentien estar sols. Les paraules no els sortien de la boca, sinó que eren transformades en carícies i petons tendres amb el mateix significat. Aquell escenari era un regal del destí il·luminat per una lluna plena que de ben segur recordarien tota la vida; junts o separats però segur que aquell aroma els tornaria a fregar el cor.

dilluns, 30 de juliol del 2007

D'aquí menys de 24hores la meva vida tornarà a girar; un nou canvi: una nova casa, una hipoteca i un pas més en la meva creuada personal de fer-me gran.
Hauria d'estar molt contenta, i ho estic, sóc conscient que em puc onsiderar una privilegiada, però estic aterrada; un núvol negre ple de por i dubtes m'emboira els pensaments.
I a més, tants canvis en poc temps, i jo que visc a pas de tortugueta, començo a marejar-me i a sentir fins i tot una mica de pànic.
Només tinc ganes que sigui demà, que passi tot i pugui començar a veure-hi clar.

dissabte, 28 de juliol del 2007

Record d'un dia d'agost


Després d’una nit llarga i d’insomni va posar quatre coses dins d’una maleta amb la certesa que seria l’últim que feia en aquell pis. Va fer-li una abraçada emotiva, un petó a la galta per que no sabia com havia de comportar-se i al tancar la porta va saber que en aquell moment la seva vida ja no seguia el camí que 9 anys enrere havia escollit. Asseguda al tren observava aquella muntanya, que tants records li portava, amb els ulls secs, però sentint que el seu cor plorava desconsolat de tristor, pors i melancolia.

divendres, 27 de juliol del 2007

No sé pensar si no te veo,
no puedo oír si no es tu voz,
en mi soledad
yo te escribo y te entrego
en cada beso el corazón.

Se apaga el sol en mi ventana
y hace tiempo que ya no sé de ti,
dime cómo te ha ido,
si también estás sola
y si piensas en mí,
sigo aquí.

En todas las palabras, mil caricias y miradas,
tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida.

Tu recuerdo me consuela, me desvela ,
me envenena tanto cada día.
¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?

Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido,
no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés,
y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves,
no me crees.

No sé soñar si no es contigo,
yo sólo quiero volverte a ver
y decirte al oído todo lo que te he escrito en este papel,
entiéndeme.

En todas las palabras, mil caricias y miradas
tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida.

Tu recuerdo me consuela, me desvela ,
me envenena tanto cada día.
¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?

Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido,
no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés,
y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves.

Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo,
cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón,
entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor.

Y si me entrego a ti sincero
y te hablo al corazón
espero que no me devuelvas un adiós.

Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido,
no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés,
y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves.

Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo,
cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón,
entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor.
No me crees.
No me crees. Efecto mariposa

dijous, 26 de juliol del 2007

El nostre amor és com la rosa
que floreix i perdura en els nostres cors.
tot el viscut, tot el que hem aprés els uns
dels altres.
tot el que hem compartit: alegries, plors,
engoixes, somriures
i molts, molts, petons.
tot perdura. Igual que el mijac és en tu,
igual que la nostra amistat és amb tu,
tu ets amb nosaltres.
Per seguir cuidant, regant, estimant
la rosa dins els nostres cors.

dimecres, 25 de juliol del 2007

... que em depararà el futur...
... no ho sé ...
... crec que no vull saber-ho ...

... però si que m'agradaria ...
... que algú que el sapigues ...
... em digués que tot anirà bé ...

... que gaudeixi i visqui cada minut ...
... sense neguits, sense pors...
... com els infants ...

dimarts, 24 de juliol del 2007

La imatge d'ahir al vespre

No som res sense electricitat.
Si ens veiessin els nostre avantpassats
riurien de valent.

dilluns, 23 de juliol del 2007

La família

Quan dic aquestes paraules no puc evitar que em vingui a cap la típica cançó italiana que apareix als anuncis de pasta italiana. I és que, realment, la meva familia em recorda a les famílies italianes napolitanes: amb la mamma, una sofia loren despapanant, cridaneres, barallant-se per xorrades passionals, amb grans comilones pel mig i fent-se els grans, havent de trepitjar-se els uns als altres per demostrar que es tenen més diners. Tot amb una gran dosi d’enveja i cinisme.
Per això quan arriba el gran dia de l’any, el dia del dinar… m’agafen tots els mals. El meu nucli familiar som els estranys, els finolis, els catalans. I fa força ràbia perque em fan sentir malament, com si anés d’elitista, quan la gent que em coneix sap que no és així.
En resum, doncs no sé ben bé com descriure-ho, em fan sentir un bitxo raro.
Ahir no va ser una excepció. Va ser un agobio total. Tothom explicant les grans meravelles de la seva vida de pel·lícula, els viatges que fan, les coses que es compren, lo de guais que és tot plegat. I no puc deixar de pensar que tot és una farsa, que tothom té les seves misèries i que no hauria de caler disimular-les, sinó més aviat compartir-les per superar-les. És a dir, estimar-se.

divendres, 20 de juliol del 2007

TENERNOS
Me tienes en el cielo azul cuando brilla el sol cada mañana, por la noche una estrella te llama, para decirte que cerca estoy de ti. Sin destinos, nos queremos porque somos luceros enamorados sin distancia, ni camino, sin mar ni tierra por medio, entre dos mundos nos amamos sin vernos ni conocernos, aunque siempre juntos soñaremos estar unidos.


Marola- comentari de la noticia: " Los cuatro premiados del VI concurso de poesía de 'La Vanguardia' tienen entre 27 y 38 años" de la Vanguardia. 11/7/2007

He aixecat un mur tan alt, que ja és impossible veure res.

Perquè ho faig? Perquè?

Perquè aixequem murs enlloc de crear lligams? I no tots els murs son com els de la foto, també poden estar dins del cor.

dijous, 19 de juliol del 2007

Un sobresalt inesperat
un neguit profund
que no deixa tornar a agafar el son
però les teves carícies i els teus petons
fan oblidar les preocupacions
i obliguen a tenir un somriure constant
de plaer i felicitat

Gràcies
jopelines!!!!!

Això de viure i gaudir la vida... està molt però que molt bé, però..... vaig tan cansada...

A més, perquè tinc tanta habilitat en complicar-me-la?

Divendres 18 persones a casa!!!! buf!!!!! no sé com ens ho farem, amb lo lilliput que és!!!!

Ai, ai, ai.....
Quina por!!!

dimarts, 17 de juliol del 2007


ATARDECER


Contempla el día roto entre sus brazos.
Igual que tú, anciana luz de ahora:
roja, a medio hacer y deshaciéndote.
Y tu cercana luz
qué oscura me parece en esta hora
del día que nos da
con sus gotas contadas su otra muerte.


Primer premio.- Pablo Girondín (Sandro Luna), 29 años, L"Hospitalet de Llobregat

VI Concurs de e-poemas de la Vanguardia

dilluns, 16 de juliol del 2007

Els anys passen, els dies es deixen enrera, i les il·lusions, les alegries, canvien. Però, en el fons de tot, sempre queda l’esperança en tornar a començar.

Les colònies han anat molt bé. Això sí, estic feta pols.

diumenge, 15 de juliol del 2007

...La verdad nunca es única. Hay muchas verdades y no suelen estar en ningura parte. Somos nosotros mismos quines las fabricamos ... con nuestros deseos cumplidos. Cuande se cumple un deseo, hay una verdad como un templo. ...

Ángela Becerra . Lo que le falta al tiempo . 2007

divendres, 13 de juliol del 2007


L’òbit personal ens porta a la desaparició.
...
Es trobava en una roda gegant que no sabia quan tindria parada. En aquell moment creia que tenia tot el que necessitava per ser feliç i gaudir de la vida en plenitud. Però en aquell camí de pètals hi havia una pedreta que no la deixava caminar descalça amb comoditat.
Se sentia trista i feliç al mateix temps, una d'aquelles contradiccions de la vida. I de cop va voler mimbar el pas i va adonar-se que estava perduda, que aquell camí indefinit no sabia cap a on la portaria i la feia sentir estranya i poruca. Però... va decidir arriscar-se i caminar per aquells terreny desconegut sense preguntes ni perspectives. ...

divendres, 6 de juliol del 2007


Donar-se als altres, donar vida, donar la teva pròpia vida.
Per tastar-la, per disfrutar-la, per gaudir-la.
Fer-la present.


I en aquesta tasca estic posada.


I ja no hi ha volta enrera possible, ja no hi ha entrebancs que m’encadenin a la paret del ressentiment i l’amargor. No senyora!!!! Ja no és possible tornar enrera.


Això espero….. encara que a cada instant tinc por i més por….


Ahir vaig rebre molta vida, i en vaig donar, ….encara que no en sigui conscient….. i aquest cap de setmana i la setmana vinent espero reafirmar-ho.


Aquest dibuix és per una campanya de donació d’òrgans,…. Però per mi, ara, m’aporta alguna cosa més.

dilluns, 2 de juliol del 2007

VIVIR

Muere lentamente quien se transforma en
esclavo del hábito, repitiendo todos los días los
mismos trayectos, quien no cambia de marca, no
arriesga vestir un color nuevo y no le habla a
quien no conoce.

Muere lentamente quien hace de la televisión
su gurú.

Muere lentamente quien evita una pasión, quien
prefiere el negro sobre el blanco y los puntos sobre
las "ies" a un remolino de emociones, jústamente
las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los
bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.

Muere lentamente quien no voltea la mesa
cuando está infeliz en el trabajo, quien no
arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de
un sueño, quien no se permite por lo menos una
vez en la vida, huir de los consejos sensatos.

Muere lentamente quien no viaja, quien no lee,
quien no oye música, quien no encuentra gracia
en sí mismo. Muere lentamente quien destruye su
amor propio, quien no se deja ayudar.

Muere lentamente, quien pasa los días
quejándose de su mala suerte o de la lluvia
incesante.

Muere lentamente, quien abandona un proyecto
antes de iniciarlo, no pregunta de un asunto que
desconoce o no respondiendo cuando le
indagan sobre algo que sabe.

Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando
siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho
mayor que el simple hecho de respirar.

Solamente la ardiente paciencia hará que
conquistemos una espléndida felicidad.

Pablo Neruda