dilluns, 23 de juliol de 2007

La família

Quan dic aquestes paraules no puc evitar que em vingui a cap la típica cançó italiana que apareix als anuncis de pasta italiana. I és que, realment, la meva familia em recorda a les famílies italianes napolitanes: amb la mamma, una sofia loren despapanant, cridaneres, barallant-se per xorrades passionals, amb grans comilones pel mig i fent-se els grans, havent de trepitjar-se els uns als altres per demostrar que es tenen més diners. Tot amb una gran dosi d’enveja i cinisme.
Per això quan arriba el gran dia de l’any, el dia del dinar… m’agafen tots els mals. El meu nucli familiar som els estranys, els finolis, els catalans. I fa força ràbia perque em fan sentir malament, com si anés d’elitista, quan la gent que em coneix sap que no és així.
En resum, doncs no sé ben bé com descriure-ho, em fan sentir un bitxo raro.
Ahir no va ser una excepció. Va ser un agobio total. Tothom explicant les grans meravelles de la seva vida de pel·lícula, els viatges que fan, les coses que es compren, lo de guais que és tot plegat. I no puc deixar de pensar que tot és una farsa, que tothom té les seves misèries i que no hauria de caler disimular-les, sinó més aviat compartir-les per superar-les. És a dir, estimar-se.