Sembla que tingui poca importància, però avui en dia, on tothom va a la seva, quan algú et dóna les gràcies, recuperes l’esperança en les persones.
I és més important del què sembla, reconforta, i t’ajuda a tirar endavant.
Potser en un altre moment no li hagués donat importància, però quan ahir vaig rebre un sms “gràcies per l’esforç que hi poses” o un altre, “vols que faci alguna cosa”, se’m van caure les llàgrimes, i aquesta vegada, per primera vegada en molts dies, van ser llàgrimes de confort.

Mai està de més donar les gràcies. Avui us dono les gràcies a tots i totes les que m’empenyeu a tirar endavant, ja sabeu que tota sola m’aturo massa.

Perquè caiem?

Per tornar-nos a aixecar.

He estat massa enfonsada.

He estat massa trista.

Entre plors, agulles d'acopuntura, una abraçada i un riure,

he trobat l'energia que em mancava.

Crec que he deixat de ser nena.

Crec que ara ja només miraré per mi.

Crec que em fa una mica de pena, però ara ja no tinc volta enrera.

Hace no sé qué tiempo ya
que no le digo a alguien te quiero.
Qué extraño es todo,
por donde he estado.

Qué días más lejos del amor.
Hace no sé qué tiempo ya
que tengo un sobre engavetado
porque le temo, y yo no sirvo
para sentir cosas así.

Nunca he servido para lo que
me ha tocado, desde que no sé
qué causa te alejó.
Puede que fuera causa mía,
pero quién recuerda causas
cuando el tiempo es más dolor.

Mis labios se han endurecido
para decir palabras bellas.
Qué duro es todo lo que yo digo.
Qué suave todo lo que sueño.

Hace no sé qué tiempo ya
que estoy sentado maldiciendo,
sumando noches, restando sueños,
maldito por mi maldición.

Hace no sé qué tiempo ya...

Hace no sé qué tiempo ya. Sílvio Rodríguez

Avui i demà està a BCN. Llàstima el preu....

Gerro d'aigua freda

M'havia fet il·lusions.
Que aquesta vegada seria diferent. Que aquesta vegada sí.
Però no.
I encara que en part crec que em mereixia el premi, sento que no he donat el 100% i per tant té raó que no em vulguin ascendir.

Em sento fracassada.
Trista.

Una nova decepció. No sé si merescuda o no.

I nous canvis.

De voler ser coherent i de les petites grans incoherències de cada dia.

Fa just tres posts em deia a mi mateixa que ser coherent amb allò que creus resulta una mica complicat.
Ho és, i molt.
Si vull ser coherent, quan una persona no et cau bé, sigui justificada o injustificadament, no li has de riure les gràcies o donar-li dos petons. Tampoc cal criticar-la ni fer-la sentir malament, simplement passar d’ella.
Primera incoherència: per educació, peloterio o bes a saber què –perquè encara li dono voltes- vas a una festa, la saludes i fins i tot li fas dos petons.
Si vull ser coherent, quan no estàs d’acord en com estan fent les coses els teus caps, no has d’anar als actes que organitzen.
Segona incoherència: hi vas, et fa gràcia trobar-te amb companys de feina fora del despatx, poder ballar i riure, que ja convé.
Si vull apropar-me a algú i que em conegui, he de xerrar, ser afable i comunicativa.
Tercera incoherència: quan més m’importa, més m’allunyo. Més inaccessible sóc.
Si vull viure en pau amb mi mateixa, no he de qüestionar-me totes les decisions que prenc i he de deixar-me portar, gaudir del què faig i de la companyia que tinc.
Quarta incoherència: contínuament em qüestiono, sento que tot ho faig malament, o no faig.
Si vull estimar i sentir-me estimada: he de cuidar els que m’envolten i he de deixar-me cuidar.
Cinquena incoherència: passo de tothom i només penso en el què no tinc. I alhora no deixo que ningú conegui que s’amaga dins del meu.

I la llista, pot ser més gran, però per avui.... crec que ja n’hi ha prou.

When I look into your eyes
I can see a love restrained
But darlin´ when I hold you
Don´t you know I feel the same
´Cause nothin´ lasts forever
And we both know hearts can change
And it´s hard to hold a candle
In the cold November rain
We´ve been through this such a long long time
Just tryin´ to kill the pain
But lovers always come and lovers always go
An no one´s really sure who´s lettin´ go today
Walking away
If we could take the time to lay it on the line
I could rest my head
Just knowin´ that you were mine
All mine
So if you want to love me
then darlin´ don´t refrain
Or I´ll just end up walkin´
In the cold November rain

Do you need some time...on your own
Do you need some time...all alone
Everybody needs some time...on their own
Don´t you know you need some time...all alone
I know it´s hard to keep an open heart
When even friends seem out to harm you
But if you could heal a broken heart
Wouldn´t time be out to charm you

Sometimes I need some time...on my own
Sometimes I need some time...all alone
Everybody needs some time...on their own
Don´t you know you need some time...all alone

And when your fears subside
And shadows still remain, ohhh yeahhh
I know that you can love me
When there´s no one left to blame
So never mind the darkness
We still can find a way´Cause nothin´ lasts forever
Even cold November rain

Don´t ya think that you need somebody
Don´t ya think that you need someone
Everybody needs somebody
You´re not the only one
You´re not the only one

Guns'n'roses. November rain

Ahir feia 40 anys del seu assassinat.
Al TN, es preguntaven si el soldat bolivià que el va disparar sabia que, matant-lo, feia néixer un mite. Doncs amb la seva mort, tot el que ell representa s’ha fet fort.
Les seves conviccions han arribat fins avui en dia, i en molts de nosaltres els seus ideals de justícia i llibertat ens mouen per dins.
També és cert que no sé si li hagués agradat massa tot el què mou, la seva imatge com a símbol difuminat i gran producte de marketing.
També em plantejo què pensaria si avui estigués entre nosaltres, les injustícies que no han canviat massa o com han evolucionat allà on va estendre la seva revolució i a la resta del món.
Dins de les meves contradiccions continuo creient en els ideals comunistes i llibertaris, però cada vagada veig més clar que l’home -i la dona, esclar- per naturalesa és egoista i que mentre ningú renunciï a alguna cosa, per mínima que sigui, el socialisme és impensable i està evocat al fracàs.
I per començar, a mi m’és molt difícil renunciar a moltes coses, i tot i que crec que porto una vida senzilla per convicció, també és cert que m’agradaria tenir una mica més per poder fer una mica més.
Complicat. Tot plegat, ser coherent en allò que creus, de vegades, resulta complicat.
Però...., continuaré creient que un demà diferent és possible, que les petites coses ens fan a tots millor i que tots som lliures per decidir i tirar endavant. Sinó malament aniríem, no?

p.d. la foto... és molt especial. La va enviar algú en un moment molt especial, algú que ara sento molt lluny, però que continua sent present.

un batec
un petard
un somriure

El príncipe desconocido
¡Nadie duerma! ¡Nadie duerma!
Tampoco tú, oh Princesa,
en tu fría estancia
miras las estrellas
que tiemblan de amor y de esperanza...
¡Pero mi misterio está encerrado en mí,
mi nombre nadie sabrá!
sólo cuando la luz brille
(Puccini:No,no, sobre tu boca lo diré)
Sobre tu boca lo diré temblando
(Puccini: ¡cuando la luz brille!)
Y mi beso romperá el silencio
que te hace mía.

Voces de mujeres
Su nombre nadie sabrá...
¡Y nosotras, ay, deberemos, morir, morir!

El príncipe desconocido
¡Disípate, oh noche! ¡Tramontad, estrellas! ¡Tramontad, estrellas!
¡Al alba venceré!
¡Venceré! Venceré!

Ara no diré pas que m'encanta l'òpera, que l'entenc o l'aprecio. No és això. Simplement aquesta ària del Turandot és tan coneguda per tothom i tan popular, que fa que tots coneguem la història.
Turandot és una princesa, que no troba un príncep que li agradi prou. Cap està a l'alçada. I per això es tanca en un castell de difícil accés, perquè el príncep la vagi a buscar. A més haurà de passar moltes proves per finalment tenir el seu amor.
És una història preciosa, però trista, molt trista. Això sí, en aquest cas i el troçet de l'ària, el príncep no es venç, lluita per aconseguir el seu amor, i delcara que a l'alba vencerà. Bonic, no?
Quan tinc dies com avui, plens de tristesa i melancolia, on les hores no passen i sembla que el món vagi al revés, en contra teu,.... m'encanta recordar-la, em dóna energia i esperança.

lluny, .... et sento lluny

cada instant em fregaves el cor
dibuixaves somriures al meu rostre
i una por incomprensible

ha fet que .... et senti lluny

Si fins fa poc creia que la setmana abans de Nadal era la més fatigosa de tot l’any, ara ja té un dur competidor. El mes de setembre.
És el moment de tornar a començar, de tornar a les rutines; a les reunions, a les assemblees, els exàmens, la feina, retrobar-se amb amics, les pors, els neguits, l’autoexigència, el desamor, i fins i tot, una mica d’angoixa.
Per sort, setembre ha passat, i octubre, almenys per mi, comença si bé estressant de tasques i feines, una mica més alliberador de tensió i pressió.
Ahir va acabar l’Assemblea, potser l’assemblea més tranquil·la dels darrers anys, menys pels qui la preparàvem. Ens vam agobiar els un als altres, i va ser una mica malaltís. I per sobre de tot, aquestes relacions estranyes que tinc amb alguns, que em cohibeixen, que no em deixen ser com sóc, que em fan sentir la persona més bitxo raro, sosa i que determinen la meva inseguretat. Algun dia passarà tot i disfrutaré a gust?