Si fins fa poc creia que la setmana abans de Nadal era la més fatigosa de tot l’any, ara ja té un dur competidor. El mes de setembre.
És el moment de tornar a començar, de tornar a les rutines; a les reunions, a les assemblees, els exàmens, la feina, retrobar-se amb amics, les pors, els neguits, l’autoexigència, el desamor, i fins i tot, una mica d’angoixa.
Per sort, setembre ha passat, i octubre, almenys per mi, comença si bé estressant de tasques i feines, una mica més alliberador de tensió i pressió.
Ahir va acabar l’Assemblea, potser l’assemblea més tranquil·la dels darrers anys, menys pels qui la preparàvem. Ens vam agobiar els un als altres, i va ser una mica malaltís. I per sobre de tot, aquestes relacions estranyes que tinc amb alguns, que em cohibeixen, que no em deixen ser com sóc, que em fan sentir la persona més bitxo raro, sosa i que determinen la meva inseguretat. Algun dia passarà tot i disfrutaré a gust?