Abans d’acabar l'any .... un msg per la meva companya de bloc. (pq. el tema de mòbil ... un desastre)

Bon 2008!!! Somriu k aquest serà molt bon any pq. les pors, els neguits i els nervis s’esvairan com la boira en plena primavera i es convertiran en rialles, il·lusions somiades i alegries. Així que somriu princesa somriu que la felicitat comença a fregar-te els dits.

Bon any i gaudeix !!!

Sovint hi ha coses que em continuen sorprenent …..

Com que després dels tiberis d’aquests dos dies, no m’hagi engreixat.
Que, amb 31 anys, em continuï proposant nous propòsits per l’any nou que sé que no compliré.
Descobrir, per enèsima vegada, que tots els homes (heteros o no) son iguals, però creure que canviaran.
Jurar i perjurar que no beuràs al sopar de la feina, i agafar la gran taja.
Que, els dos homes més importants que han passat pel meu cor els darrers temps, et contestin la nadala, quan no t’ho esperes.
Tornar a estrènyer massa als amics.
Caure en els mateixos errors. No se suposa que estan per aprendre?
No tenir ni un euro abans de final de mes.

No saber què regalar per reis.
Esperar massa.


.... i encara podria dir un munt més. Per bé o mal, la vida em continua sorprenent.

Bon Nadal!!!!!

Perquè m'agrada pensar que cada dia pot ser Nadal. Només ens ho hem de proposar.

Perquè cada dia podem apendre dels altres, dels que tenim al costat, dels que estimem i ens estimen.

Perquè cada dia ens podem perdonar tot allò que fem o desfem.

Perquè cada dia el vostre somriure m'ajuda a recomençar de nou.

Perquè cada dia ens hem de poder ajudar.



Perquè cada dia un món nou és possible. O això m'agrada creure.



Un petó ben gran

Entre les mans un cafè amb llet l’escalfa i sense adonar-se té la mirada clavada entre les lletres que llisquen dins les pàgines del llibre que té a mà esquerra. No llegeix, simplement està fent temps; les hores passen com un conta gotes i com un acte reflex mira el mòbil amb desig que soni i sigui ell. Espera amb neguit aquell trucada trucada que significarà una nova etapa per ella i un tancament d’una etapa llunyana per ell.

De cop tremola al sentir el timbre d’aquell aparell diminut, contesta i és ell.

Per escapar de la rutina tan poc rutinària dels últims temps.

Per escapar de tot.

Per parar, sentir-me lliure i en pau.

Quan era joveneta em vaig proposar dos viatges que volia fer: Londres abans dels 25 i a Nova York abans dels 40. Amb Londres no vaig complir, vaig anar als 28, però aquesta vegada si he complert. Potser és l'atzar, la casualitat o la globalització, o potser estic començant a canviar alguna cosa.

Lleida: trens, la boira, un constipat i mooolts somriures.

Aquest cap de setmana ha esta ben estrany.

La veritat és que estic ja força cansada d'aquests viatges transprovinciants, cada vegada em fan més mandra, sobretot perquè tenint en compte que en dos mesos he anat dues vegades a Lleida, encara no he vist res de la ciutat.

Per altra banda, també podria dir que estic començant a immunitzar-me de la renfe i els seus problemes, però no és pas la veritat. Dissabte, en teoria, tots els serveis ferroviaris estaven normalitzats. Llavors, com és que havent agafat un talgo per reduir el viatge de tres hores llargues a dues, vam acabar passant més de tres hores dins d'un tren?

I és més, amb el fred que feia, perquè vam passar gairebé una hora més a l'andana de l'estació de Lleida capital per tal d'agafar un tren regional que havia de passar en cinc minuts?

Però després de tots aquests inconvenients, després d'arrosegar-me amb un consitpat infernal i uns vèrtics desconeguts, la veritat és que ha estat un cap de setmana ben divertit. Gent nova, redescobrir persones que havies etiquetat, il·lusionar-te de nou amb el nou equip d'infants, jugar, riure,... viure.

I per això, avui l'espessa boira ss'ha esvaït i el sol ens ha escalfat de valent.