Semblava que no podia ser.
Semblava que, per enèsima vegada, el viatge es frustraria.

Però no, aquesta vegada serà cert.

Ens tornarem a veure, de nou, les 4 plegades.
Coneixerem la Clàudia, sortirem de festa com fa anys, pendrem el sol i riurem molt, segur.

Ens posarem al dia, compartirem mil i una aventures, totes ben variades, doncs les 4 portem vides completament diferents. Però estic segura que recuperarem la complicitat que tenim tot i els anys que ja han passat, tot i la distància que ens separa durant el dia a dia.

.. per pensar ...

... No se había educado a las personas sentimentalmente. Se enseñaba a sumar, a restar, a multiplicar, a dividir, a leer y escribir, a comportarse en la mesa, a ir al baño, pero a amarse a si mismo, a respetarse y ejercitar ese amor, a igualar la emoción al sentir, tanto en hombres como en mujeres, a eso nadie enseñaba; en todo caso, todavía se seguía enseñando a los infantes, la mayoría de las veces verdaderamente, a separar y a clasificar: a los hombres como seres insensibles y a las mujeres como seres sensiblemente sufridoras. El no sentir, en el hombre denotaba fuerza, seguridad y masculinidad, El sentir, en la mujer indicaba feminidad .. y debilidad. Y así de siglo en siglo, los fracasos sentimentales...

Ángela Becerra. De los amores negados

Hi ha moments per tot.
Hi ha estones per riure, estones per plorar.
També hi ha temps d’enfadar-se, temps per reconciliar-se.

Hi ha instants on el silenci és part de la vida, instants on les paraules no fan falta.
N’hi ha però, on el silenci fa mal.

Pots deixar passar aquests moments, instants, estones, tot aquest temps; deixar passar la vida. Pots pensar que no hi ha res, que la teva vida és buida perquè no tens el que desitges.

Però just en el instant que vas més atrafegat, en el moment que les obligacions t’acaparen, que tot s’ajunta. En aquest punt, ho mires tot amb uns altres ulls: veus que has rigut, que has plorat, que t’has enfadat, que has perdonat i t’han perdonat, que has compartit, que has donat i has rebut….. que has viscut.

La vida no és buida, i mereix que tiris endavant.

estrès, estrès, estrès... cansament acumulat, reunions i més reunions, anar amunt i avall, ... presses, marrons, agobios i mals rotllos...

i un dia que convida a deixar-ho tot, a deixar-se portar.....

la meta?.... de moment el 19 de maig a les 19h..... arribaré?

tots ens fem un món a la nostra mida, perquè l'original, certament, necessita moltes tirites.

en allò que es veu (i ens ensenyen) i en allò que no es veu

http://www.msf.es/invisibles/

Peluki’s party reset:

- Tants nervis, no son bons per la salut. Val més la pena deixar-se portar.
- Ens ho vam passar d’allò més bé. Tot és posar-hi ganes.
- Qui no va venir, s’ho va perdre.
- No m’importa gens que el que pensessin els veïns.
- M’encanta organitzar coses a casa per als demés (tot i l’histèria)
- He recordat on sóc i qui sóc en el microcosmos juvenil. I estic encantada.

Fa dies que em sento... abduïda
la feina ha fet que no m'escoltes
ignorant el meu cos i la meva ment
però ha fet que tragués forces que estaven adormides

Que complicat és tot,
una feina estressant,
uns dies grisos i plujosos en plena primavera,
uns records que freguen el cor i no deixen de pertorbar-te
i un buit de paraules que trobes a faltar
o sigui ... uns dies amb regust a tristor...

No sé pq., no sé que vull, no sé quin es el meu camí,
però a vegades la solitud em diu a cau d'orella
que tot anirà bé,
que escolti la meva ment
i que segueixi els suggeriments del meu cor.
El problema és que a vegades ho diu en un xiuxiueig
que fa que gairebé no el pugui sentir.

... no m'agrada sentir-me ... abduïda ...

Decàleg dels bons propòsits de primavera

(arriba una mica tard, ho sé, però m’ha costat posar-m’hi)

1. mimar l’heura de casa que està en hores baixes.
2. rentar-me la cara cada matí i omplir-la d’un somriure ample i clar.
3. dedicar-me cinc minuts per sentir-me bonica amb el que porti posat.
4. planificar del mes de maig i juny al detall.
5. anar, com a mínim un cop al mes, a la platja a sentir la música del mar.
6. viure el 23 d’abril i el 22 de maig com un dia qualsevol
7. deixar de somniar desperta si no sóc capaç de lluitar per els somnis (ja ho faré quan pugui)
8. posar al dia l’economia en números vermells.
9. menjar fruita tots els vespres
10. fotografiar tot allò que em captivi

poden semblar molt egocèntrics, a mi m'ho semblen, però ara com ara crec que és el que ha de ser prioritari. Cuidar-me i estimar-me

La bella dorment quan va ser jove es va punxar amb una filadora i va dormir fins que el seu príncep la va despertar.

Crec que així és com he passat tota la meva joventut, adormida, esperant que un príncep em desperti i em doni vida.

Però dormida, com puc conèixer un príncep? Ara els prínceps ja no van rescatant princeses.

I esclar, així em va.... dormint, i dormint, i esperant, i esperant, però cada dia que passa el roser té més espines i el tronc és més aspre i gruixut, i també hi ha més roques per superar....

Sé perfectament que he de despertar, i que no cal un príncep per trencar les espines del meu roser, i de fet ja ho vaig fent,... però.... en el fons, encara que trenqui petites branques, continuo esperant i veient la vida passar...

què és injust?
com es pot mesurar la justícia?
la justícia és cega?

i el més irònic és que figura que crec en la justícia. que treballo per un món més just... però sento que només rebo bofetades.

quan sortirem d'aquest malson?
quan podré llevar-me un matí sense buscar una excusa per no anar a treballar?

personalment, tinc alguna resposta: embenar-me els ulls, tornar-me insensible a res i treballar per mi mateixa. Acabar els estudis que tants mals de cap em donen i dono als meus companys i abandonar la barca. Així, de segur, més d'una llàgrima deixarà de caure'm.

.. per pensar ...

..¡Claro que recordaba aquel antiguo reloj sin agujas!, muchas veces observándolo, había deseado que los relojes fueran así, sin agujas; relojes destiempados que dieran cabida a los momentos sublimes. Donde la espera no existiera, ni las prisas; donde nada de lo bueno se quedara por hacer, ni decir; donde lo más bello permaneciera suspendido en el instante eterno; donde se pudiera retroceder y borrar lo equivocado y triste. ...

Ángela Becerra. De los amores negados

"Però no has de tenir por. Recorda Jana, quan s'estima, ningú no està completament sol, i si la persona que esperes no ve, aleshores és quan venim nosaltres enlloc seu. I ho fem sense destorbar ningú. I tal com apareixem, desapareixem."

"Obre bé els ulls per veure coses boniques; n'hi ha tantes com gran és el món."

El cor damunt la sorra. Jordi Llompart

uixx..... em fa mooooolta por

por que surti malament,

por que la gent no s'ho passi bé,

por que sigui un compromís i no un passar-s'ho bé.

però.... si no t'arrisques.......

Seguint en aquest inici de Setmana Santa..... penjo el link d'una de les cançons d'amor més boniques que he sentit.

http://www.youtube.com/watch?v=Bn7exBrCiUI

p.d. he intentat penjar el video directament del you.tube,.... però les meves grans habilitats informàtiques fan que, després de desesperar eternament, no ho aconsegueixi fer,.... per tant us reenvio l'adreça.

Diumenge de Rams

Avui és diumenge, però per molts no és un diumenge qualsevol. És diumenge de Rams. Passeges de bon matí i ensopegues amb una multitud que s’ha aixecat amb un objectiu comú; anar a beneir la palma, ... van cap a missa. Tots! grans, joves, nens, tots van empolainats en la mateixa direcció i amb el mateix objectiu.
Però, si ho pensem fredament podríem veure-ho com un acte d’hipocresia, pq. no ens enganyem, menys del 50 % de tota aquella multitud aglutinada fora de l’església, amb les seves palmes, els seus palmons, les seves branques de llaurer, d’olivera, etc., no assisteixen a missa ni dues vegades l’any.
Aleshores ... pq. hi van ??? pq. fan tota aquesta parafernàlia si realment no ho senten?? pq. fan una expressió de felicitat radiant?? No sé ... la veritat és que no ho sé, però el que si que sé .. és que potser és una simple excusa per estar junts, acompanyats, seguir les tradicions o simplement per fer alguna cosa conjunta amb la família. I com a mínim un dia a l’any estar units i demostrar-se que s’estimen.
Potser no té sentit, però no creieu que qualsevol excusa és bona?