divendres, 28 de setembre de 2007



Bona sort!!!

dimarts, 25 de setembre de 2007

Un dia difícil

un nus a l’estómac
unes palpitacions accelerades
uns sentiments a flor de pell
una ràbia reprimida
un malson llunyà que torna a tocar la porta

*************

Caminant per una corda fluixa, una mirada cap a baix i veus un forat negre i profund que fa anys vas deixar enrera. Però sembla que vol tornar a absorbir-te.

*************

Quan creus que tot ha quedat enrera torna aquell diable a fregar-te el cor.

divendres, 21 de setembre de 2007


Ona que carrega contra la roca,
Es fa mal a ella mateixa i marxa enrera
Per tornar a intentar
Descansar en sorra daurada pel sol

dijous, 20 de setembre de 2007

Un instant i he sentit que recuperava el què tenia. He retrobat la paraula. He tornat.
També he vist el què he perdut. On sóc ara.

Què fer?

Distància, massa distància per escurçar-la.

dimarts, 18 de setembre de 2007

La vida és allò que et passa mentre tu vas fent altres plans II
Rectifico.
Si que planifico, sí.
I no era conscient.
Planificar vol dir establir un pla. Una estratègia d'actuació per obtenir un objectiu.
I tant que planifico!!!!!!!!! i sempre del revés.
Planifico el que vull dir, el que vull fer, com vull que surtin les coses. I esclar, mai surt res com jo espero. I llavors em bloquejo i ja no faig res.
ai, ai, ai

dilluns, 17 de setembre de 2007

La vida és allò que et passa mentre tu vas fent altres plans

La contraportada del diari Avui de dissabte portava aquesta frase d’en John Lennon per emmarcar un article relatiu al desamor. I la veritat és que m’ha donat per molt (per llegir-lo, és força entretingut).

Hi ha qui diu que sóc molt planificadora, controladora; que ho tinc que tenir tot controlat.
Crec que no ho sóc. Planifico com voldria que fos la meva vida, amb un piset ben bonic, un amant deliciós, la maternitat a llarg termini, mantenir els amics que m’estimo, una feina que m’ompli i pagui les factures, .... però no crec que sigui de anar fent molts plans. No planifico a aquesta data vull això o aquella allò d’allà (i de fet, per segons quines coses, hauria de planificar una mica més). El que sí que em passa és que tinc l’agenda una mica ocupada: un servei que em dóna molt, fa que per no deixar-me res, necessiti saber què tinc que fer i quan.

Però el que volia explicar és com fa temps enrera vaig tenir un pla, o més que un pla, un desig, un somni. Em vaig encapritxar d’un noi, bueno, em vaig penjar. Però esclar, jo i les meves pors. A més, el noi en qüestió tenia nòvia i tampoc ens vèiem gaire. El fet és que vaig fer com faig sempre quan un noi m’agrada. Em vaig allunyar d’ell tan com vaig poder. I així, evidentment, les possibilitats de conèixe’l, de ser, com a mínim, amics s’esfumen com una cigarreta. Tot i així, jo vaig somniar i somniar que algun dia deixava la nòvia, que ens estimavem i teníem una vida en comú, un pla. D’això ja en fa alguns anys, però com que estava ocupat, doncs em vaig anar des-encapritxant.
Farà cosa d’un any, any i mig, ho va deixar amb la noia en qüestió, però jo ja tenia un altre somni-pla que no realitat. Tot i així, les alarmes van tornar a saltar, i evidentment, encara em vaig coibir i distanciar més.

Aquest cap de setmana aquest noi ha dit que marxa. I ja no serà a la meva vida, per mínim que sigui. I sento que s’ha complert ben bé el que diu John Lennon. L’he perdut mentre jo feia plans, donava voltes i no feia res. I encara que sé que és el millor per ell, m’entristeix.

Pd. M’ha sortit un post molt enrebessat, però tinc masses sentiments barrejats i no els sé explicar. Per cert, cal dir que ha tornat amb la ex. I encara que sembli mentida, això no amortitza el dolor.
Pd 2. No recorda alguna altra història més? Buff.....

dijous, 13 de setembre de 2007

A l’estiu tota cuca viu.
Aquest estiu no sé si he viscut, no tinc la sensació que hagi estat un estiu per recordar memorablement, però és que si miro enrera – encara que sé que no és gaire bo mirar tan enrera- ja gairebé no recordo un estiu memorable, on m’hagi sentit una cuca viva.
He tingut instants bons, no diré pas que m’he passat l’estiu somicant i depressiva mirant la tele. No, no ha estat pas això: les colònies van anar bé, vaig escollir el pis, diversos sopars, grans tardes de cine, nits de festa i fins i tot un casament... però continuo dins del meu estat agònic-cutre-salxitxero de tristesa perenne.
Simplement, tinc la sensació de no haver fet res.
I ara tornar a la rutina. I el més curiós és que si bé em sento amb un buit a l’estómac impressionant, la gent em diu que faig bona cara, que m’han sentat bé les vacances... curiós, ben curiós.
Per avui no diré que em proposo no mirar més enrera ni noves accions que fer. No, avui, simplement toca dir: sóc aquí.
Quan sàpiga alguna cosa més, ho faré saber.

dimarts, 11 de setembre de 2007


el verdadero sueño es ser capaç de soñar

dilluns, 10 de setembre de 2007

Un despertar entre núvols de cotó fluix
Uns petons transformats en glopades d’aire fresc
Unes carícies suaus i delicades que traspassen la pell
Unes paraules que s’endinsen dins la ment


.. la lluna cada vegada està més a prop nostre
,,,,,,,,,,,
,,,,,,

divendres, 7 de setembre de 2007

Paraules per cada instant amb sentits diferents


Sonaven les campanes repartint un perfum d'alegria; cada gong era com una bafarada de pau i serenitat.
__________________________________________

Sonaven les campanes repartint un perfum a ranci; les llàgrimes lliscaven per les galtes dels assistents al ritme dels gongs.

dijous, 6 de setembre de 2007

Una gran pèrdua
Un gran record

http://www.youtube.com/watch?v=kCIs3yG9DCs

(com no sé penjar un vídeo del youtube us adjunto l'adreça)

dimecres, 5 de setembre de 2007



Quan més insisteixes

més m'ofegues


dimarts, 4 de setembre de 2007

Com acabar el dia amb el mateix peu esquerra

... la perduda al mòbil, agafar les coses, tancar la porta i entrar dins l'ascensor. Un cop dins prémer el botó de planta baixa i al sortir per la porta recordar que t'has deixat el regalet. Així que, torna a agafar l'ascensor, obra la porta, agafa el sobre on hi ha l’aquarel·la que li has pintat, tanca la porta i entra dins l'ascensor. Un cop dins l'ascensor tornes a fer els mateixos passos que l'anterior vegada, però aquesta vegada l'ascensor es fa el sord i no sembla que tingui gaire intenció a fer-te cas. Prems per quarta vegada el boto de la planta baixa i ... res. Et comença a canviar la cara, et suen les mans, sembla que en pocs segons s’estigui acabant l'aire d'aquella petita capsa de llumins, el temps es fa interminable... fruit de l’impotència decideixes picar el botó de l'alarma; ja que l'ascensor no sembla que tingui molta intenció de fer algun tipus de moviment i menys d'obrir les portes. El soroll de l'alarma és com un crit d'un nen mut, així que us podeu imaginar la cara de sorpresa, d’angoixa i nerviosisme d'aquell moment. Però quan el dit estava enganxat per 25ena vegada el botó de l'alarma i la ment ja ho donava per perdut les portes s'obren.... ufffffffffffff. En un obrir i tancar d'ulls surt de l'ascensor i descendeix per les escales com si unes flames cremessis darrera la seva esquena.
Un cop arriba a l'entrada del portal respira i s'arregla els cabells de boja que li han quedat de l'espant. Obra la porta i camina cap a ell com si res no hagués passat. Ell l'espera assegut sobre la moto amb cara de paciència i pensant que estava molt guapa. Pugen a la moto i aquell moment d'histèria queda en l’oblit. Arriben a casa, sopen, miren una pel·lícula entrelligats al sofà i a l’hora d’anar a dormir decideix donar-li l’aquarel·la que ha pintat amb tantes ganes, emoció i tant historia porta al darrera. Doncs .... no us podeu imaginar com una mirada de decepció pot esborrar la il·lusió d’una sorpresa ...

dilluns, 3 de setembre de 2007


Com començar el dia recolzant primer el peu esquerra al sortir del llit pot fer canviar el transcurs d’un dia.