dimarts, 4 de setembre de 2007

Com acabar el dia amb el mateix peu esquerra

... la perduda al mòbil, agafar les coses, tancar la porta i entrar dins l'ascensor. Un cop dins prémer el botó de planta baixa i al sortir per la porta recordar que t'has deixat el regalet. Així que, torna a agafar l'ascensor, obra la porta, agafa el sobre on hi ha l’aquarel·la que li has pintat, tanca la porta i entra dins l'ascensor. Un cop dins l'ascensor tornes a fer els mateixos passos que l'anterior vegada, però aquesta vegada l'ascensor es fa el sord i no sembla que tingui gaire intenció a fer-te cas. Prems per quarta vegada el boto de la planta baixa i ... res. Et comença a canviar la cara, et suen les mans, sembla que en pocs segons s’estigui acabant l'aire d'aquella petita capsa de llumins, el temps es fa interminable... fruit de l’impotència decideixes picar el botó de l'alarma; ja que l'ascensor no sembla que tingui molta intenció de fer algun tipus de moviment i menys d'obrir les portes. El soroll de l'alarma és com un crit d'un nen mut, així que us podeu imaginar la cara de sorpresa, d’angoixa i nerviosisme d'aquell moment. Però quan el dit estava enganxat per 25ena vegada el botó de l'alarma i la ment ja ho donava per perdut les portes s'obren.... ufffffffffffff. En un obrir i tancar d'ulls surt de l'ascensor i descendeix per les escales com si unes flames cremessis darrera la seva esquena.
Un cop arriba a l'entrada del portal respira i s'arregla els cabells de boja que li han quedat de l'espant. Obra la porta i camina cap a ell com si res no hagués passat. Ell l'espera assegut sobre la moto amb cara de paciència i pensant que estava molt guapa. Pugen a la moto i aquell moment d'histèria queda en l’oblit. Arriben a casa, sopen, miren una pel·lícula entrelligats al sofà i a l’hora d’anar a dormir decideix donar-li l’aquarel·la que ha pintat amb tantes ganes, emoció i tant historia porta al darrera. Doncs .... no us podeu imaginar com una mirada de decepció pot esborrar la il·lusió d’una sorpresa ...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

buf, nena!!! quina impressió!! mai m'he quedat tancada a un ascensor, però és d'aquelles coses que sols pensar-les em fan pànic.
per sort un petit susto!!!

per lo de la cara de decepció,... sovint hi ha persones que no saben expressar els seus sentiments, i de vegades quan els fan regals no saben què dir ni què fer, però això no vol dir que no els hagi agradat.

i sí, hi ha dies que t'aixeques amb el peu esquerra i tot va malament, però per sort, tb hi ha dies rodons,... potser pots esmorzar un donut,... ves a saber....

k ha dit...

no vaig esmorzar un donut, però al vespre vaig prendre una bola de gelat de xocolata, ... realment surt molt a les pelis, però la veritat és que funciona.

tot s'ha quedat en una anècdota més.