De tant en tant recuperes el que vas tenir, o més aviat el que vas sentir. Recuperes moments que ja gairebé havies oblidat. Somriures que gairebé s’havien esborrat definitivament de la cara, carícies d’amistat gairebé inexistents.
I tornes a ser tu mateixa, encara que només sigui per un instant. I tornes a sentir on estàs i qui ets.
I t’adones que només tu mateixa ets responsable de la teva tristor, melangia i de la distància amb els altres.

Ahir vam sopar plegats. Gairebé tots. L’amfitrió encantador i perfecte com sempre, la divina radiant, trobar-se amb amigues que fa temps que no estan fines i sobretot bon humor, gran dosis de bon humor. Gràcies, moltes gràcies.

Hay quien lee para olvidarse de la vida y quien lee para encontrarla.

Albert Sánchez Piñol

Còctel d'avui

2/10 parts de caràcter introvertit
2/10 parts de sobreprotecció
1/10 part de facilitat per retenir les coses
1/10 part de sort
alguna que altra decepció
manca d’iniciativa, i mooolta por
i un rajolinet d’indisciplina


resultat: mai-he-fet-res-per-mi-mateixa.

Todo un éxito y un honor traducido en felicidad.
Muchas felicidades !

Encara que no tingui els ulls ben oberts

tinc un somriure als llavis del record d’aquesta nit.

Las cosas son como son y no le des mas vueltas a la bicicleta.

Un somni neguitós

D’un sobresalt va obrir els ulls, suava i el cor li anava molt més ràpid del normal. Va estar cinc minuts en la mateixa posició amb els ulls com a plats però veient, una vegada i una altre, l’última imatge del somni. Feia temps que no tenia un somni tant real, no li veia la cara però veia repetidament com aquell noi, que li faltava un peu, saltava per un precipici. La seva veu també es va instal·lar al seu cap repetint-se de manera constant: - no vull ser una càrrega per tu- i a algú altre que no reconeixia la seva veu que deia: - ara no ho veus, però t’ha fet un favor. Semblava com si la seva ment rebobinés i tornava a posar la imatge i el so. Al cap d’una estona va reaccionar i va sortir d’aquell estat de sock. I va intentar seguir la rutina de cada matí.
Però aquell dia va començar d’una manera estranya i va continuar en la mateixa direcció. Tenia un sentiment estrany, neguitós i trist; tindria algun sentit aquell somni, era una visió, era una d’aquelles intuïcions que a vegades tenia ... no sabia. Durant tot el dia la seva mirada reflexava la seva preocupació i el seu neguit.
Abans de tornar a tancar els ulls al vespre va repesar les possibles interpretacions però no en va treure l’aigua clara i va pensar que la millor interpretació que podia fer era que visques la vida sense arrepentir-se i sempre intentant entendre i comprendre les decisions dels que l’envoltaven i l’estimaven encara que no les compartís.

Qui sap si els somnis tenen un sentit real....

hi ha tants sentiments dins el cor, que de tant en tant, es col·lapsa.... que hi farem, no pot deixar de bategar, no?

riure i plorar
obrir el cor
atrevir-se
deixar veure sentiments amagats
explicar secrets inconfessables
dir la veritat, sense excuses, remordiments o mitjes tintes
oblidar la vergonya del pecat
sincerar els pitjors defectes
deixar volar els malsons
fer realitat els somnis
donar la mà, el cor i l'ànima
riure i plorar

estimar

"A veces, lo que más queremos, es lo que no podemos tener.

El deseo, te puede amargar la vida.

Pero..... aunque desear algo puede ser muy duro, los que mas sufren son los que no saben lo que quieren."

Anatomía de Grey. Ahir mateix.

Tot i així, hi hagut capítols molt més bons..... "porque no dejas de mirarme?"....simplement, brutalment romàntic, cursi....

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se...
En un regne màgic, on les coses no tangibles, es tornen concretes...
Hi havia una vegada un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del color verd es reflectien permanentment...
Fins aquest estany màgic i transparent es van acostar a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dos es van treure la roba i nues les dos, van entrar a l'estany. La fúria, preocupada (com sempre està la fúria), amb presses - sense saber per què - es banya ràpidament i més ràpidament encara, va sortir de l'aigua. Però la fúria és cega, o almenys, no distingeix clarament la realitat, així que, nua i preocupada, es va posar, al sortir, la primera roba que va trobar... I va succeir que aquesta roba no era la seva, sinó la de la tristesa... I així vestida de tristesa, la fúria se'n va anar.
Molt calmada, i molt serena, disposada com sempre a quedar-se en el lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i sense cap consciència del pas del temps, amb peresa i lentament, va sortir de l'estany. A la vorera es va trobar que la seva roba ja no estava. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada, és quedar al nu, així que es va posar l'única roba que hi havia al costat de l'estany, la roba de la fúria.
Es diu que des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada, però si ens donem el temps de mirar bé, ens adonem que aquesta fúria que veiem, és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la fúria, en realitat està amagada la tristesa.

A pesar de que la felicidad es gratuita

hay que ver lo que estamos dispuestos

a pagar por supuestas imitaciones.

... alegries, emocions, somriures ...
... preocupacions, neguits, pors ...

....

....

és que sempre els sentiments es compensen ??

Realment, la vida de l'estudiant és d'allò més tranquil·la.

Ara, que estic fent el que havia d'haver fet molt temps enrera, començo a pensar en el ... "i si hagués..."

La veritat és que, com diuen els tòpics, no m'arrepenteixo de res del que he fet, sinó més aviat del que no he fet.

I doncs,... no m'arrepenteixo d'haver posat per davant mil i una històries a una carrera universitària que no em definia, que no li trobava sentit.
No m'arrepenteixo de renunciar a una carrera de diners per la vida que porto.
No m'arrepenteixo de tenir no tenir uns amics superficials que només es miraven el melic per els amics i amigues que tinc.

Però si, de no haver posat més els colzes, o d'haver canviat de carrera.

Això si,.... si hagués canviat... no seria on sóc ara.... ni seria qui sóc ara..... I, avui, dia de caos general, puc dir que, si bé el fet de no tenir aquest títol tan preuat em fa sentir petita i patètica en molts moments,.... estic orgullosa de ser qui sóc, on sóc i què faig.

Buf, això de penjar un post sense haver-lo escrit abans, té molt de perill!!!

Demà tinc examen.... ja veurem, estic feta un sac de nervis.....

...Un somni d'una nit d'estiu, una facilitat irreconeixible...
... sense tenir els peus freds, em produeixes un somriure constant...
... em fas caminar entre els núvols...

... Com dos ocells hem iniciat el vol cap a un camí desconegut, cap a la felicitat ...
... un xiuxiueig em pregunta si hem agafat bé les coordenades. Qui sap??...
... Ara només vull volar, deixar les pors enrere i gaudir d’aquests instants ...

... Estrany, inesperat, inhòspit, però alegre, gustos, agradable ... feliç ...
... Que ens depararà aquest nou vol que hem iniciat? ...
... Amb un somriure penso que ja ho veurem, que de moment gaudim d’aquesta alegria, d’aquests bons moments ...

Gràcies per les teves paraules, pels teus fets, pels teus actes, per les teves carícies,.... per ser com ets i per fer-me somriure cada instant que estic al teu costat.

És de les primeres vegades que em falten paraules per expressar els meus sentiments.