dijous, 14 de juny de 2007

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se...
En un regne màgic, on les coses no tangibles, es tornen concretes...
Hi havia una vegada un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del color verd es reflectien permanentment...
Fins aquest estany màgic i transparent es van acostar a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dos es van treure la roba i nues les dos, van entrar a l'estany. La fúria, preocupada (com sempre està la fúria), amb presses - sense saber per què - es banya ràpidament i més ràpidament encara, va sortir de l'aigua. Però la fúria és cega, o almenys, no distingeix clarament la realitat, així que, nua i preocupada, es va posar, al sortir, la primera roba que va trobar... I va succeir que aquesta roba no era la seva, sinó la de la tristesa... I així vestida de tristesa, la fúria se'n va anar.
Molt calmada, i molt serena, disposada com sempre a quedar-se en el lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i sense cap consciència del pas del temps, amb peresa i lentament, va sortir de l'estany. A la vorera es va trobar que la seva roba ja no estava. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada, és quedar al nu, així que es va posar l'única roba que hi havia al costat de l'estany, la roba de la fúria.
Es diu que des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i enfadada, però si ens donem el temps de mirar bé, ens adonem que aquesta fúria que veiem, és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la fúria, en realitat està amagada la tristesa.

1 comentari:

r ha dit...

Aquest conte el vaig trobar fa temps no sé on...
la frase de la k d'abans m'ha fet remoure moltes coses....