avui, toca passar pàgina

ja no cal desfullar la margarida

ja no cal més poesia

ja no cal patir

Diga’m quants cop
T’has sentit sola enmig del món
Sense trobar el teu lloc.
Diga’m el que has vist
Darrere l’horitzó que tots duem a dins.
Has trobat el sol?

La llum és viva,
La sort ens guia,
El vent, els dies
Ens miren al passar.

Et busco entre la sont,
Obrint els ulls sota els llençols
Comença un altre avui.
Et miro i tot és nou.
A fora sents la gent com va darrere el temps;
L’han perdut corrent.

La llum ens guia,
L’amor arriba,
Els anys, els dies,
La vida, un munt d’instants.

Quan es faci fosc, mai no tinguis por;
La nit a fora és freda, amor,
Esperarem tots dos que surti el sol.

La llum canvia,
L’amor ens mira,
El vent, la vida
Somriuen al passar.

Quan es faci fosc...,
Esperarem tots dos que surti el sol.
Quan s’acabi el món,
Quan es faci fosc;

La nit, la nit a fora és freda, amor,
Esperarem tots dos que surti el sol.

Sopa
Tots tenim un passat (el meu el rock català), tots tenim un present (romanticisme al quadrat) i un futur (sortosament, incert)

... no ho puc evitar....
... t’has instal·lat en els meus pensaments...
... quan penso en tu se’m queda un somriure ridícul...
... et sento a prop meu...
... em venen ganes d’abraçar-te...
... desitjo que les teves mans recorrin el meu cos...
... necessito que estiguem junts...
... no ho puc evitar...

No t’he vist. T’he intuït en una sala plena de gent, plena de treball, i no m’he atrevit a mirar-te, per por que miressis i em trobessis allà, mirant-se, desitjant-te.

A l'hora de dinar he tornat a pensar en tu. I he recordat que divendres ens vam somriure i ens vam dir adéu. I aquell adéu m’ha mantingut en peu tot el cap de setmana.

Diuen que la culpa és meva, que no faig res, que deixo que altres juguin i guanyin. Però sento que no sóc prou, que no tinc dret a jugar. Sento que mai he estat una jugadora de camp, sempre a la banqueta. I sé que en el fons no jugo perquè tinc por; por de jugar, caure i fer el ridícul.

I sé que tinc que vèncer la por, ho sé. Però estic perduda i no sé trobar el coratge per vèncer-la i així jugar, jugar i jugar sense esperar saber el resultat.

Jo no em vull casar;
Jo no vull disfressar-me amb un vestit blanc que em faci sentir ridícula
Jo no vull ser el centre d'atenció i que tothom estigui pendent de mi fins l’últim detall
Jo no vull haver de parlar amb tothom i ser simpàtica amb tothom
Jo no vull veure els tiets que no suporto
Jo no vull passar vergonya
Jo no vull haver de formalitzar l’amor
Jo no vull caure en tots els convencionalismes socials

Però, perquè sempre acabo plorant als casaments?

(M'agrada pensar que és un reacció física davant el poc menjar i grans quantitats d'alcohol)

... de cop ...
... en un obrir i tancar d’ulls...
... has desaparegut ...
... se t’ha menjat la terra...
... i això fa pensar,...
... però no sé què pensar ...
... em venen mil pensaments al cap...
... mil sensacions estan a flor de pell...
... mil sentiments que volen sortir ....
... però no sé què pensar...
... on ets? Tot ha estat un somni?...
... tot ha estat conseqüència de la meva imaginació?...
... estic perduda i no sé què pensar ...
... i de cop, torno a tenir els peus freds...
... venen les pors...
... a dir-me que soc una ingènua...
... i que ja m’ho van advertí...
... però no sé què pensar ...
... tu que em fas sentir viva...
... on ets? Tot ha estat un somni?...
... doncs potser no volia despertar !...

Si hagués de dir alguna cançó que fa que pensi en tu i em senti a prop teu seria aquesta. Quan l’escolto és com si el teu aroma, la teva dolçor i els teus pensaments recorren tot el meu cos.

Porque fue suficiente
hablarle con los ojos desde allí.
Si en ese mismo instante
su vida era tranquila y feliz,
la vino a revolver con bollitos y miel

Mareas en la tierra,
el cielo iba cubriéndose de gris.
Porque salió el torrente,
el miedo y las ganas de sentir.
Y quiso saborear la masa de su pan.

Revolvió su calor con su voz,
con leche y azúcar se lo dio a beber.
Bordeó el corazón la razón con unos besos de ron y miel.
Horneó con su aliento su pelo,
y caramelo parecía al terminar.
Y quiso saborear la masa de su pan.

Escríbele canciones,
envíale tu voz donde él esté.
Vagando por su almohada
le vino a visitar en sueños él.
La vino a revolver y se dejo hacer.

Estampidas en la tierra,
el cielo iba tiñéndose marfil.
Porque brotó el torrente,
el verbo y las ganas de sentir.
Y pudo saborear la masa de su pan

Él revolvió su calor con su voz,
con leche y azúcar se lo dio a beber.
Bordeó el corazón la razón con unos besos de ron y miel.
Horneó con su aliento su pelo,
y caramelo parecía al terminar.
Y pudo saborear la masa de su pan

Ha arribat el fred

Tant de temps esperant-lo, tants dies anunciant-lo i tot i així m'ha agafat de cop.
He portat els guants a la bossa un munt de dies, de setmanes, de mesos, i ahir, just ahir, quan sortia a la Diagonal i un vent glaçat em deixa pertificada i gairebé se m'emporta, resulta que n'havia perdut un. Quina ràbia!! Col·lecciono de tot a la bossa: crema de mans, maquillatge que mai recordo posar-me, un raspall que mai utilitzo (als cinc minuts ja estic despentinada), tirites per les sabates noves, el paraigues, tot el necesser complert, fins i tot pinta ungles per les carreteres a les mitges, l'estoig, els quatre jocs de claus de tot arreu,...., carrego tonelades de pes a les espatlles per si de cas i en el moment clau, el que busco ja no hi és.
Ahir només quedava un guant. Així que, anava amb una ma abrigadeta i l'altra passant penúries.
I sembla mentida. M'agrada molt, moltíssim el fred, però odïo amb totes les meves forces tenir fred a les mans. Amb les mans em puc explicar, em puc fer entendre quan no em surten les paraules. Apart, les mans és de les parts que més m'agraden de mi mateixa, i de les primeres parts que observo en els altres. I si les mans passen fred, l'ànima també.

Així que puc dir que, avui, estic glaçada. Me'n vaig a comprar uns guants.

... la felicitat em frega els dits...
... cada matí un petit somriure sota el nas...
... un somni dolç frega els meus pensaments ...
... una nova vida ja es realitat...
... i de cop, tu ...
... tornes a aparèixer com una gerra d’aigua freda...
... necessites tornar a estar al meu costat ...
... però ja no puc...
... necessites que t’ajudi...
... però ja no puc...
... necessites ....
... però ja no puc ...
... aquesta vegada ja no puc ajudar-te a aixecar el cap i mirà l’horitzó ...
... aquesta vegada no puc ...
... no tinc forces, ja no em toca, ja no et necessito, ja no ...
... fa molt temps que els nostres camins es van separar ...
... i ara no vull tornar a sentir-me com abans ...
... me retrobat i m’agrada ...
... no em vull perdre un altre cop ...
... no vull tornar a sentir-me buida, trista, diminuta, ...
... m’agrada sentir-me viva ...
... no sé si m’equivoco però ho vull intentar ...
... ara em toca viure a mi ...
... si us plau, no m’ofeguis més!!...

... pq. pensem tant?...
... pq. ens deixem portar? ...
... pq. la societat ens arrossega? ...
... pq. es tan difícil anar a contra corrent?...
... pq. se’ns fa difícil lluitar en els mals moments?...
... pq. no diem el que pensem?...
... pq. no expressem el que sentim?...
... pq. sempre acabem volen més?...
... pq. recordem més els mals moments?...

... que potser no ens agrada ser feliços?...
... doncs pq. ovaris no ho fem!...

M’agrada pensar que ens hem endinsat en una timidesa tan profunda que no ens deixa parlar, que no ens deixa respirar.
Penso però que, simplement, és que no hi ha res de res.

I així em va. Pensant, pensant, pensant....

A vegades, quan estires massa la corda,… es pot trencar

… et sento lluny, distant , desaparegut …
… hem sento lluny, distant, perduda…
… la por em paral.litza i no em deixa gaudir…
… mil sentiments, sensacions , contradiccions…
… pq.?...
… no seria més fàcil disfrutar del moment?...
… i pq. no puc? ...

“(…)
Déjame volar aunque tropiece con el cielo
hay noches estrelladas y días que se estrellan contra el suelo
Déjame intentarlo aunque tropiece son mis sueños
si aguantan las estrellas
en una de estas noches contra el viento, yo despego
(..)”

Avui, més aviat, és un dels que m'estrello contra el terra…. Però m’agrada pensar que continuaré somiant, i somiant, i somiant…..

La unió fa la força. Junts ningú ens podrà vèncer.

La veritat és que aquestes paraules volten sovint pel meu cap, crec en elles i, fins i tot, les idealitzo.
Però l’any passat van ser ben certes. Gairebé 40 persones, totes més o menys de la mateixa “quinta”, però totes ben diferents, ens vam unir, vam anar a una.
I no vull recordar talps, traïcions, passotes o incrèduls. No vull recordar, encara que recordo, acomiadaments, plors, pors, crits, desqualificacions públiques i mentides.
Em quedo amb els bons moments, amb la necessitat que teníem els uns dels altres, la confiança en qui no coneixes. Em quedo amb mirades còmplices o com en un moment, i només donant-nos la mà, érem capaços de tocar-nos el cor i alleugerir el moment amarg.
La veritat és que teníem un objectiu comú, fer front i acabar amb la nostra precarietat laboral. I això pot fer moure muntanyes.

Però ara, després de més d’un any i veient com està tot plegat,… em queda cert desencís. I no pas perquè no haguem aconseguit gaire, com diuen alguns. Al contrari, crec que hem aconseguit molt: els 4 acomiadats van ser readmesos, vam aconseguir 40 indefinits i les sancions, van ser tretes. Què no hem aconseguit? 2 indefinits i més diners ( i això, des del meu humil món de “nunca jamás” no és una prioritat).

També és cert que hem aconseguit un cansament brutal, que ja no som tan innocents, que ens han sortit un munt de cabells blancs, o simplement, han caigut. Que alguns s’han aprimat exageradament, d’altres ens hem engreixat. Petits detalls físics que denoten el cansament psíquic i emocional.

Però el que m’amoïna, em revolta per dins és que, després de tot, la gent va marxant. Després de tanta lluita, de tant sentir que t’estimes la feina, molts van marxant. Excedències d’un, dos anys. I em queda un sentiment de buidor. No puc entendre perquè després de tant d’esforç, tot i que la situació no és molt millor, tot i que poden venir moments dolents, el que era una bona feina i valia la pena lluitar per ella, ara ja no ho és.

Un dia, un conegut de fora la casa em va dir … “què, heu guanyat, no? els “dolents” han marxat”. Jo vaig riure, li vaig contestar que no hi havia bons i dolents, que en el fons tot era política i havien jugat amb uns quants que no en fem, uns quants que simplement creiem en la feina que fem, creiem en aquestes polítiques de pa sucat amb oli que ningú vol reconèixer però que son el futur de tots nosaltres i que ens hem trobat amb una bona feina que volem defensar. Però començo a pensar que potser anava errada.... i al final encara resultarà que, com en un altre moment encara més llunyà, algú de la casa em va dir,...tot és política i ens hem de posicionar.

Sé que no conec ni la meitat de les coses que han passat, que segurament hi hagut joc brut per part de totes bandes, que el sol no sempre surt a gust de tothom. De fet puc dir que gairebé no sé res. Però si que sé que venen dies estranys, dies complicats i cada cop som menys. Avui, per casualitat, m’he assabentat d’una altra baixa del col·lectiu. Una baixa de les que feien soroll i força. Només espero que no en siguin gaires més. Son els meus companys i companyes i encara que sembli absurd i infantil, és una mica trist.

Tot i així, com que sóc ben contradictòria, he de confessar que jo també he buscat altres feines, tinc altres oportunitats. Simplement, que no em faig a la idea que tot s’acabi. Tot i que em costa llevar-me pel matí, tot i que els darrers mesos, personalment, han estat els més durs de tots, tot i això, m’agrada treballar-hi.

Per cert, un altre dia donaré les gràcies, buidaré la meva ànima i m’alliberaré del neguit, de la càrrega que suposa la meva situació laboral.

I com diuen per ací,

Salut!

... no sé quin present volem...
... no sé què ens depararà el futur...
... però si que sé, que...
... nit rere nit...
... estic guanyant un amic...

He perdut tota concentració, tota inspiració, tot sentit; he perdut tot el meu món.
Ara tota jo, ets tu.

... impacient, si impacient !!! ...
... per fi la cita va deixar de ser un somni ...
... es va convertir en una realitat inesperada ...
... la fredor va tornar al meu cos ...
... però sense saber com, tu la vas convertir en dolçor ...
... va ser una nit llarga i curta ...
... però sens dubte, màgica ...
... pensaments amagats entre les mirades ...
... paraules que no es van atrevir a sortir ...
... potser sentiments reprimits ...
... qui sap el que sents, el que penses , qui sap...
... qui sap el que sento, el que penso, qui sap...
... qui sap el que sentim, el que pensem, qui sap...
... només desitjo que les pors ...
... no ens paralitzin aquest somni estrany i màgic ...
... ara que torno a sentir-me viva ...

... Gràcies per fer-ho fàcil...

T'envio un ... fins aviat

Si fes valoració del 2006 podria dir que m’han passat moltes coses algunes de bones i d’altres .. que no tant, però... crec que puc mirar enrere i dibuixar un somriure pq. tot té la seva part positiva i he aprés que he de mirar més endavant que capficar-me a entendre el passat. I deixar les pors a un costat i viure la vida que escullo dia a dia. I sobretot intentar gaudir-la!!

Però no vull començar l’any sense compartir amb vosaltres una mica del meu cor i pq. no repartir el pes de la meva pena. I ... enviar un fins aviat a una persona molt important en la meva curta vida.

...Hace días que te has instalado en mi cabeza, muchos días...
...cuando estoy acompañada o a sola, tu estas dentro de mi...
... no puedo olvidarte, no puedo sacarte de mi mente y sobretodo no puedo echarte de mi corazón...
... tú has sido más que un abuelo, has sido como un padre...
... pero ya no te veo, solo te siento...
... te has alejado de nosotros y supongo que por eso te echo tanto de menos, te añoro...
... cuando pienso a solas en ti se me nublan los ojos y el eco de mis lágrimas quiere salir por mi garganta...
...pero he de ser fuerte, me digo...
… y para ello pienso en lo fuerte que has sido, en esta vida que te ha tocado...
... solo tu sabes lo que has pasado, la impotencia era tuya, solo tuya...
... pero ahora se me dibuja una pequeña sonrisa al pensar que ahora si que debes estar tranquilo...
… te mereces tranquilidad pq. luchar ya lo has hecho en esta vida terrenal…
... siempre estarás en mi corazón y esto no lo cambiará nada…
…. siempre te querré y pensaré en ti…
… pero ahora, descansa en paz!!

M'agradaria tan poder-te dir tot el què sento. M'agradaria tan poder-te mirar sense que em fes vergonya, sense que tingués por del què pensaran. M'agradaria tant poder-te tocar, fer-te sentir a prop meu.

M'agradaria tant,

Que em fa mal. Que no em deixa descansar, que no em deixa avançar.

Resto quieta, immòbil, i sé que aquest no és el camí que em porta cap a tu, però no en veig cap altre. Caminar i caminar, sense aturar-me mai,.. ho sé,... però no puc, estic enganxada al terra.

I voldria cridar, cridar ben fort que t'estimo, i que vull compartir amb tu cada instant.

Potser he vist masses pel·lícules romàntiques, potser espero masses coses d'un amor idealitzat, irracional i irreal. Però mai havia sentit com ara que et vull, que et necessito, que no puc viure sense tu.

No puc.

El 2006 va ser un any dur, molt dur, i no precisament per la crisi dels 30. La vaig tenir - i de fet, la continuo tenint -, però la duresa no va ser tant per l’aniversari sinó més aviat per tot el rebombori que va haver al meu voltant en general i al meu interior en particular.
Més que la importància de fer 30 anys quan encara em sento com una nena, el que em neguiteja, em provoca gelosia i m’atura és veure que les vides del voltant van evolucionant, canviant i que la meva continua aturada, immòbil, clavada a terra sense avançar enlloc.
Si que he fet petites passes – passes de tortuga que dic – però no sé si em portaran enlloc. Em veig perduda enmig de l’oceà.
Tothom, absolutament tothom: família, amics, companys i coneguts, em diuen constantment que he d’actuar, avançar, jugar; i sé que ho tinc que fer, que ho vull fer, però, simplement no ho faig. Algun dia n’aprendré? Com deia al post d’abans, cada dia ho intento.

La veritat és que fa temps que llegeixo blogs, però ben poques vegades escric algun comentari, tot i que m’he vist reflexada, m’he emocionat i he rigut més d’un cop. M’agrada escriure (encara que sé que no tinc estil i faig algunes faltes d’ortografia i gramaticals), però no sé que escriuré aquí. De segur que escriuré d’amor, de desamor, de les petites coses de cada dia, de política (encara que no hi entengui massa, en renegui i la pateixi cada dia), de cinema, de l’ànsia de viure, dels somnis, d’un món més just i vés a saber de quantes coses més. Només vull que aquest retall de seda sigui un petit pas, no sé cap a on, però que sigui un petit pas.

Sense la k no l’hagués fet mai. Gràcies.

... ahir et vas decidir ...
... per fi la trobada deixarà de ser un somni...
... però l’eufòria va durar poc...
... ja està, posant excuses...
... de que tens tanta por ...
... de mi? de tu? del possible nosaltres? ...
... la cita d’aquest vespre ...
... es convertirà en paraules buides, sense sentit , en simples pensaments...
... en realitat sense cita ...
... com sempre ....
... tots els homes sou uns kagats o només els que entren a la meva vida? ...

CITA

... el temps passa i no perdona ...
... fa dies que somio desperta...
... en la nostra trobada ...
... ja me l’he imaginat de mil i una maneres...
... en totes elles, el meu cor va revolucionat ...
... però la teva dolçor..
.. fa que em deixi portar i gaudeixi del moment ...
.... com serà?, quan?, que passarà? ...
... aquest neguit fa que cada dia ...
... estigui a l’expectativa...
... per si avui, serà el gran dia ...
... però de cop m’entra una fredor pels peus ...
... deuen ser les pors que volen sortir...
... si, tinc por....
... si, tinc por de tu...
... si, tinc por de mi ...
... si, tinc por d’un possible nosaltres ...
... però la por no ens portarà allà on volem anar...
... així que intentaré que poc a poc surti del meu cap...
... i puguem gaudir del moment ...
... sense pensar en el demà ...
... vivint com si fos el primer i l’últim dia ...
... que estarem junts ...

Cada dia aprenem a caminar

"Aprendre que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal."
Lluis LLach

Benvinguts al nostre blog.
Demà estarem més inspirades. Avui n'hem tingut prou amb els problemes informàtics que suposa entrar a les noves tecnologies.... som més aviat artesanes