... los ojos se me vuelven a nublar ...
... mi corazón vuelve a estar compungido ...
... las lagrimas se deslizan, sin freno, por mi rostro sin un destino explícito ...
... y con sabor a tristeza ...

... si, vuelvo a estar triste ...
... te continuo extrañando ...
... domingo tras domingo tu sillón sigue vacío y con él, tu hueco ...
... las celebraciones tienen un sabor a rancio...
... y aunque nadie diga nada, todos pensamos en ti, ...
... en que nos faltas, ya no es lo mismo ...
... ya no oímos tus refranes, ya no te emocionas, ya no te ríes, ya no ....
... ya no te vemos!!! ...

... y eso , no lo puedo evita, me hace estar triste pq. te encuentro a faltar ...
... me siento perdida y necesitaría que me abrazaras ...
... y me dijeras que no llore mas, que todo irá bien ...
... que con el tiempo aprenderé a vivir con tu ausencia física...
... y que seremos felices pq. de momento ya hemos sufrido demasiado ...

...te mando un beso allá donde estés ....

... de cop, una glopada de felicitat...
... fa poc que has entrat a formar part de la meva vida...
... m’has ajudat ...
... a tirar endavant....
... a mirar cap a l’horitzó
... a pensar que una altre vida és possible...
... i això t’ho agrairé sempre. Gràcies...

... I ara, de cop, us caseu ! ...
... quan ho penso se’m fa dibuixa un somriure d’orella a orella ...
... per uns serà un acte religiós, ...
... per altres un acte d’estima, ...
... per altres un simple contracte ...
... però, per mi és un acte d’amor...
... sou feliços, us estimeu i ....
....aquesta és una de les màgiques formules per demostrar-ho ...

... només vull desitjar-vos el millor ...
... segur que la vida no us canviarà...
... després de caminar junts durant tant moments, ...
... però serà una passa més cap a la vostra felicitat...

... se m’acaben les paraules, ...
... però abans volia desitjar-vos molta sort, molta felicitat...
... i enviar-vos la cançó del teu Lluís Llach...
... que tinguem sort ....

... 1 petó i gràcies per ser com ets ...

... un nou concert ... noves alegries

... t'envio un raig de llum virtual per si et tornessin les paraules ...

... dedica’m 5 minuts de calma ...
... tanca els ulls ...
... pensa què vols ...
... escolta què sents ...
... decideix-te ...
... sense pensar en el demà ...
... sense fer hipòtesis ...
... deixant marxar les por ...

No tinc paraules.
Les he perdut totes, sense saber què dir.

No tinc somriures.
Els he esborrat tots, donant voltes a la meva melangia.

No tinc llàgrimes.
Les he vessat totes, sense trobar cap que reconforti.

No tinc esperança.
L’he oblidat tota, recordant la crua realitat.


No tinc paraules.
Simplement hi ha el buit

... per pensar ...

La voz es la energía, por eso, sólo reúne a las personas cuando están realmente preparadas para ese momento. Aun así, todos nosotros intentamos forzar una situación, simplemente para oír la frase que no querríamos oír nunca:Vete. El que no respeta la voz, y llega antes o después de lo que debería, jamás conseguirá lo que pretende.

El Zahir - Paulo Coelho

Un dolç record ... una bona excursió

Crec que prefereixo
que m'estimim pels meus defectes
a que m'estimim per les meves virtuds,
així que no penso amagar-les.

Perquè, últimament, només parlem del temps?

Que potser aquest blog s'ha convertit en una conversa d'ascensor?

... Sense avisar has tronat ...
... sense demanar permís navegues pels carrers ...
... t’endinses dins meu sense adonar-me ...
... entres per sota les portes ...
... ais...
... sí, el fred ha tornat i amb ell el vent ...
... aquell vent desagradable ...
... aquell que et remou els cabells al caminar ...
... aquell que t’empeny amb força sense sentit ...
... aquell que entra dins les orelles i ... molesta ...
... si el fred ha tornat amb el vent ...

... hivern ... que intentes cremar l’últim cartutx abans que vingui la primavera? ...
... si fins ara no has respirat ...
... ara t’he sentit que ho facis? ...
... Deixa’ns gaudir del sol, de les pluges primaverals ...
... i d’aquell vent suau que t’abraça a l’estiu ...

... però el temps és així i ...
... haurem de recorre als jerseis gruixuts, als abrics, als guants, potser ...
... i sempre ens quedarà gaudir de la llar de foc amb una tassa de xocolata calenta ...
... o buscar un substitutiu per aquells que no en temin ...
... I doncs, que hem de fer? Abrigar-nos, no? ...

plou i fa sol, les bruixes es pentinen
plou i fa sol, les bruixes porten dol

la primavera té aquest joc: plou dins meu mentre fa sol al meu voltant.

sol: somriures d'amistats retrobades, de projectes nous, de salut i d'alegria. D'un futur incert, però que poc a poc avança i s'encara.
plou: llàgrimes que m'entervoleixen els ulls i que no sé -no puc, no vull- evitar.

es respira primavera, s’olora claror,
es dibuixen somriures amples,
noves aventures i emocions,
raigs de sol, frescor i alegria

que ens envolta i ens acompanya

però en canvi, perquè em sento aclaparada enmig de tot?

el dibuix és una aquarel·la de ...tipika....preciós

sentir la pluja quan plou.

quan et refresca les idees, et desembussa els pensaments, t'ilumina la mirada. quan una gota d'aigua t'acaricia els llavis, t'esperona i reconforta.

sentir la pluja com alè de vida.

sense pressions, tensions; acurades, dolces i referescants.

Estimada amiga,

Ja fa dies que anem rebent notícies sobre l’epidèmia infantil que està envaint les nostres contrades.
Crec que no val la pena que t’ofusquis amb el tema ni que et sentis malament per no tenir els sentiments aquests que sembla que s’han despertat de cop i volta per tota dona de la nostra generació.
Estudis més o menys científics de la universitat de la vida diuen que molta gent quan arriba a la trentena sent que ha arribat l’hora de tenir un fill. D’altres, ja des d’abans, pensen que només seran felices si tenen un fill i que quan han arribat a la trentena, és hora de posar-s’hi.
Afortunadament, hi ha qui pensem que un fill s’ha de tenir quan en tens ganes i et sents preparada. Un fill, o filla, mai ha de servir per fer-nos més feliços, per omplir una buidor o perquè socialment és el que toca i s’ha de fer. Pobres nens o nenes, no? Quina càrrega al damunt, la de fer feliços als altres!
Hi ha qui amb 20 anys sap que ja vol ser mare o pare i hi ha qui amb 40 encara no ho sap.
Altra cosa és la natura, que fa que haguem de plantejar-nos la maternitat com una qüestió contra-rellotge.
Personalment, ja saps que no ho tinc gens clar. Sempre, en els meus anys de joventut, havia dit que volia ser mare, que volia tenir un fill encara que no tingués un company. Ara, a mesura que passa el temps i veig com estic, ja no ho tinc tan clar. Ara mateix, per res voldria ser mare. Ara no tinc ganes d’estar lligada a horaris, a menjars, a escoles, a nits d’insomni. No, ara no. Per contra, suposo que m’agradaria poder estar en situació de plantejar-me la maternitat d’aquí un parell d’anys,... però això ja és tema per un altre dia.

Estimada, no et preocupis, no li donis voltes. Sé que en fas conya, però que en el fons et planteges moltes coses. Disfruta dels fills dels teus amics, germana, cunyats,.... i que cadascú faci el que vulgui. La gent et continuarà preguntant, dient, però l’important és que tu facis el que el cor et demani. Amb l’única persona que has de estar d’acord és amb el teu company, i de segur, que trobareu el camí.

Consultori patillero-sentimental r francis

... estic en pau, en pau amb mi mateixa...
... sento una pau interior que fa que ...
... el cos estigui relaxat, un somriure constant i ...
... una sensació d’agafar més aire al respirar...
... estic contenta, qui ho hauria de dir...
... aquest matí un estrès asfixiant i ...
... ara, al vespre, una trankilitat ...
... des del cap fins a la punta dels dits dels peus ...
... continuo amb els peus glasats, però ...
... no m’importa, m’és igual, no em preocupa ...
... pq. tot anirà bé ...
... he sentit tantes coses, com l’energia fluïa dins el meu cos ...
.. com em venien i desapareixien pensaments i sensacions ...
... i a l’acabar ...
... una pau interior...
... podria utilitzar mil paraules i em quedaria curta ...
... Cal provar-ho! ...

(No sigueu mal pensats, he tingut una sessió de reiki. Us ho recomano de veritat. Et sents diferent i amb una calma interior inexplicable)

... qui t’entengui que et compri....
... tot sempre tan complicat, tantes interpretacions, tants pensaments ....
... donant voltes i marejant la perdiu hem estat temps i temps...
... i en un obrir i tancar d’ulls ens decidim a confessar-nos...
.. i de cop volem el mateix, però..
.. i el romanticisme? I la màgia de les mirades? I la gràcia de parlar sense obrir boca?
... ha mort...
... tot ha mort, el possible nosaltres ha mort...

... però sempre ho recordaré amb un somriure als llavis ...
... m’has fet viure i et dono les gràcies...
... i suposo que m’has ajudat a saber cap a on tira ...
... quan l’horitzó ha estat difós...

... Gràcies, però enrotllar-nos ara...
... té sentit? On ens portarà? Ens aportarà algo?? ...
... Diguem romàntica, ...
... però un polvo sempre es millor si ve amb valor afegit ...
... i aquest crec, que l’has fet fugir...
... i un polvo planificat ???....

... NO sé que faré, ...
... però avui crec que si ens deixem portar pel desig ...
... és forçar la màquina i ...
... sinó ho hem fet fins ara...
... no sé....

Que complicada que ens fem la vida o és la vida que és complicada?

I per acabar aquesta setmaneta, continuo pensant en quines dones son les que han influït i son importants en la meva vida. I la veritat és que podria dir molts noms coneguts o d’altres no tan coneguts, de persones que admiro, que em fan pensar.

Però el cert és que les dones que influeixen més a la meva vida son les que m’acompanyen dia rera dia, les que estan quan em capfico per qualsevol motiu, que em fan riure, les que m’ajuden a no caure, les que em sorprenen, les que aguanten els meus mals humors, les que m’acompanyen en això que en diem, viure.

La Irene amb el seu optimisme, la K amb el seu amor, la Núria B. amb la seva valentia, la Marta M. amb la seva generositat, la Muntsa amb la seva alegria, l’Asel·la amb la seva coherència, l’Elisenda amb la seva ironia, la Lluïsa amb la seva honestedat, la Sonja amb la intel·ligència que té, la Sandra amb la seva racionalitat, la Marta R. amb el seu bon humor, la Marta A. amb la seva iniciativa, la Rosa amb la seva constància, la Sara amb el seu sarcasme, la Mònica amb la seva professionalitat, la Martita amb la seva innocència, la Cristina C. amb la seva elegància, la Cristina Ll. amb el seu ímpetu, la Mary amb la seva bondat, la Teresa amb la seva senzillesa, l’Alícia amb el seu saber estar, la Vanessa amb la seva delicadesa i, com no, la meva Laura, la meva estimada germana amb el seu amor incondicional.

I m’ha estat molt difícil només dir un aspecte d’elles que admiro, totes s’assemblen i totes son diferents. I només puc dir.... Gràcies, moltes gràcies!!

Però,.... ja que avui sembla dia de donar gràcies, també he de comptar amb tots ells, amb tots els que també m’acompanyen, m’ajuden i em fan riure: el Ramon, el Xavi, el David, el Pau, el Joaquim, l'Antonio, el Roc, el Guillermo, el Yaros, el Juli i el Toni , el Dani, l’Hèctor, el Jaume, el Natxy, l’Oriol, el Max, l’altre Oriol, el Jordi, l'Oleguer, el Joan,.... i esclar, tu, el meu estimat "home perfecte-imperfecte", que tan lluny estàs i et sento ara mateix.

El dia 8 de març, dia mundial de les dones. El dia mundial de ... és una etiqueta que han anat posant que ens fan recordar algunes de les injustícies que es donen avui en dia. Celebrar el dia de, per mi, em suposa unes quantes contradiccions. Personalment, i fa una estona també m’ho ha dit una amiga, no hauria de ser el dia de, sinó que cada dia hauríem de treballar per acabar amb les injustícies socials. Malauradament, si hi ha dia de, és perquè cal que la gent prengui consciència de tot el que passa al seu voltant, perquè les persones ens aturem i reflexionem encara que sigui mínimament.

Avui és el dia mundial de la dona. I el problema que li veig a aquest dia de és que s’ha relacionat tan estretament amb el feminisme radical, amb el feminisme de banderes liles, de lluita contra els homes, que em costa identificar-me, i crec que a molta gent li costa identificar-se, i per tant, crec –i potser m’equivoco- que bona part de la societat no se l’arriba a prendre seriosament.

Tanmateix, avui és el dia mundial de les dones. Les dones, actualment, encara ara, un segle i “pico” després de dir prou i començar la lluita per la igualtat d’oportunitats, patim moltes desigualtats respecte els nostres estimats companys de viatge, els homes. Es continuen produint milers de desigualtats: abusos físics i psíquics generats per homes que necessiten continuar sentint-se superiors i sols tenen la força física per demostrar-ho o la, desafortunadament coneguda, violència de gènere; l’explotació sexual de milers de nenes i adolescents de països en vies de desenvolupament; les desigualtats laborals, on els homes poden continuar tenint sous més alts per les mateixes tasques i funcions que les dones; les escasses mesures de conciliació familiar (i que molts, desafortunadament, creuen que han d’anar dirigides a les dones, quan en realitat han o haurien de ser per dones i homes per igual); el culte al cos desmesurat per ser bonica i tenir èxit.

Així doncs, crec que hem de celebrar aquest dia de. Hem de celebrar que som aquí, que volem continuar treballant per un món més just, més igual, on les dones i els homes creixem i caminem plegats, els uns al costat dels altres per construir un món millor, sense desigualtats, amb les diferències que ens fan especials, únics i necessaris a cadascú de nosaltres. Però no només avui, sinó cada dia i en cada fet o vivència que tinguem.

una dona exepcional
que revolucionava al seu pas

La dona d’avui és la meva petita princesa, la filla d’una de les meves amigues. L’Abril.
L’Abril té 3 anys i tot el futur per endavant.
L’Abril viu la seva infantesa plenament. Li agrada jugar a fer collarets, a pintar-se les ungles, a pilota, i fer castells de sorra. Li agrada la crema de carbassó, i fins i tot li agrada la sopa i el peix. Dormir no massa, la veritat, no fos que es perdés alguna cosa interessant.
L’Abril té els ulls ben oberts a tot el que l’envolta, i com diria el seu pare, es deixa remullar per totes les gotes de vida que hi ha al seu voltant.
L’Abril té por dels gossos, però no té por d’aprendre que cada dia és un nou pas, que cada dia s’aprèn una cosa nova, que cada dia val la pena viure’l.
L’Abril estima la seva mare i el seu pare per damunt de tot, es posa trista quan passa poc temps amb ells perquè han de treballar, però sempre els rep amb un somriure ample d’orella a orella.
L’Abril accepta que els pares facin reunions, renúncia al que li agradaria jugar amb ells perquè es reuneixin amb altres nens i nenes.
L’Abril té molts amics a l’escola, amb els que juga, riu i aprèn, sense saber si son catalans, castellans, marroquins, equatorians o d’alguna altra part del món. Simplement, son els seus amics.
L’Abril té una nina que es diu Clàudia i que és negra, encara que a ella el que li importa és que vagi ben vestida.

Només desitjo que l’Abril creixi en un món més just, amable, senzill, ple de bon humor i amor. I d’això ella en sap una estona, potser naltes ja és hora que n’aprenguem d’ella, no?

Setmana de les dones

El 8 de març és el dia de les dones, i vull començar la setmana parlant d’una dona excepcional. La meva mare.

La meva mare és una gran dona. Mai ho ha tingut fàcil. De petita, diversos accidents la van marcar i li van fer agafar pors. Als 14 anys va haver de deixar d’estudiar per posar-se a treballar, va conèixer i es va casar amb el meu pare, però la meva àvia (mare del meu pare) mai la va acabar d’acceptar ja que la considerava d’un nivell inferior. Se li va morir un fill al cap d’un dia de néixer. Després, per cuidar-nos a la meva germana i a mi, va haver de deixar de treballar ja que era perruquera i vint anys enrera el tema de la conciliació familiar era mil vegades pitjor que ara, que encara és difícil. Quan la meva àvia (la mare del meu pare) es va posar malalta, la va cuidar fins a l’últim instant, sense mai rebre un sol gest d’agraïment. Sempre ens ha estat cuidant i estimant.
Ha rebut crítiques de tothom. De les seves cunyades, de les veïnes. Li han dit que ha tingut una vida molt fàcil, ja que no tenia que treballar fora de casa, que està massa grassa, que no fa res.
I no és pas veritat. Sempre ens ha estat cuidant, estimant-nos fins al límit. Sempre tots nosaltres per davant d’ella, sense cuidar-se, sense estimar-se a ella mateixa. Potser no ha estat una mare moderna que treballava i cuidava la casa com es demanava fins fa poc, però sens dubte ha estat una gran treballadora per tots els que la coneixem i estimem. Sempre ha estat atenta a tothom, tots els que l'han necessitat, l'han trobat amb un somriure a la cara.

He tingut milers de problemes amb la mare. L’he arribat a odiar en alguns instants de la meva adolescència quan no em deixava fer res. M’he barallat milers de vegades. Crec que moltes de les meves pors me les ha transmès ella, però també m’ha ensenyat a estimar als altres sense restriccions, a ajudar, a ser pacient i a intentar ser bona persona cada dia.

Mare, encara que no t’ho dic gaire, t’estimo i gràcies per tot el que m’has donat. No et rendeixis mai.

Amor, que n’ets de....

En castellà hi ha dues paraules que es fan servir: té quiero i te amo.
El més habitual és te quiero, però al meu entendre comporta una propietat, et vull. Jo et necessito, et vull tenir perquè és a mi qui em va bé i que al meu entendre comporta un poder sobre l’altre. I en canvi es fa servir ben poc te amo, que prové d’amor, i que considero molt més lliure, real i romàntic..

Quina llàstima, no?

En canvi en català quan dues persones s’estimen, només hi ha una paraula possible a dir: t’estimo. I estimar és preciós.

Quina sort tenim, no? Potser, és que els catalans som molt més lliures del que ens pensem.

O potser, simplement, és que penso i sento en català, i tot plegat em sembla molt més bonic.

Entre sotrac i sotrac el meu veí de transport llegia el diari; un diari d’aquells que regalen pel carrer. La primera qüestió a tenir en compte seria ... fins a quin punt les noticies o els articles que hi surten ... son molt fiables o consistents... (punt per reflexionar). Tot seguit els meus ulls s’han clavat en uns dels titulars que deia: ... “Ellos piensan o les preocupa mas el trabajo” ... La reflexió que podríem començar a fer seria ... no us fan ràbia les generalitzacions? Si donéssim per bona aquesta generalització del titular (encara que no la comparteixo) realment hi ha tant diferencia entre els pensaments i les prioritats a la vida entre els homes i les dones?? I si realment és així, a que es deu? Potser realment no estem tant avançats i la igualtat entre sexes és una utopia. No sé, potser, ... però el que si que crec és que els pensaments o les maneres de fer estan força definits i relacionats en funció del que ens han ensenyats de petits i desgraciadament crec que la filosofia masclista encara està molt arrelada en la nostra societat. I amb això no em refereixo a pensar que no se’ns valora, que la dona té més responsabilitats a la vida, etc, o d’altres xuminades. Simplement em refereixo a que ens hem d’esforçar a ensenyar als nens i les nenes amb els mateixos conceptes de vida i la mateixa ideologia indistintament. Pq. seria interessant arribar a la igualtat entre sexes i evitar o superar aquestes generalitzacions que no ens porten en lloc i que potser únicament són fruit de l’educació rebuda i de la conducta generalitzada de la societat. Crec que cal intentar-ho; val la pena l’esforç pq. els nostres fill/es o nets/es o veïns/es o nens/es de tot el mon puguin gaudir d’un mon lliure de generalitzacions que no porten enlloc i que l’únic que fan es crear complexes estúpids.

Podem dir no. O podem rectificar. Encara que costi.
Un canvi total, per escandalós que sigui, és millor
que un continuïsme castrador. I de vegades no cal
qrribar al canvi total. Traçar-se una nova línia de
conducta. I seguir-la. Amb discrecció i respecte pels
altres, que s’esforcen a representar dignament el seu
paper. Però amb tenacitat. “Que em senti viure!” com
deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra
corrent, esclar, com sempre. I potser com tothom.

Miquel Martí i Pol