dimecres, 28 de febrer de 2007

Que la teva mirada sigui mirada clara,
sigui mirada d'infant, que transparenta l'ànima.
Que el teu somriure sigui somriure ample,
força que neix de dins, ganes que es contagien,
bon humor que doni sentit al quefer de la teva jornada.
Que les teves paraules siguin valentes paraules,
que no amaguin la veritat i no temin proclamar-la.
Que siguin la veu d'aquells que ja no poden ni alçar-la.
Que les teves mans siguin mans entrellaçades,
mans amb unes altres esteses, obertes, no solitàries.
Mans unides i fortes que avui construeixin el demà.
Que el teu caminar sigui compartida caminada,
que cerqui obrir amb uns altres petjades de nova esperança.
Que el teu camí acompanyi el caminar del poble en marxa.
Que la teva vida sigui donació, perquè valgui la pena
ser viscuda i no gastada.


Tan fàcil que hauria de poder ser, i tan difícil que resulta de vegades

dimarts, 27 de febrer de 2007



Quan se’m cau alguna cosa, trenco per accident l’objecte més preuat, em caic, rellisco, em poso vermella, em taco o em tiro coses per damunt…
Llavors,…
Me’n recordo d’ella…

I només se m’acut una cosa, SOMRIURE.

p.d. jo també vull un Mark Darcy!!!!

dilluns, 26 de febrer de 2007

´Qüestió de gustos, suposo

Els tòpics diuen que a les noies no ens agrada el futbol. A mi, m’agrada trencar tòpics. M’encanta el futbol.
Suposo que té a veure amb el fet que és una de les coses que feia amb el meu pare de petita. Cada dos caps de setmana, anar al Camp Nou. El bikini del bar del costat de casa, el cacaolat, la gorra que em va fer la meva àvia i una bandera gegant que portava el meu cosí (abans podies portar banderes gegants i no passava res. Ara no. Es veu que es podrien considerar armes de destrucció massiva).
Els primers records son amb el Shuster, el Lineker, el Migueli o l’Urruti. A mi, sempre em va agradar el Quini. No vaig entendre mai lo del segrest fins que vaig ser gran, però la seva cara quan el van alliberar, la tinc gravada a la memòria. Més endavant, el Dream Team i ara el Ronaldhino, l’Eto’o i companyia. També recordo com a espcial, la Lliga del 86, que es va guanyar a fora, i quan van arribar els jugadors els vam anar a rebre a la Gran Via. Recordo que només es veia l’autocar del Julia, però ja en vaig tenir prou. I la Copa d'Europa del 92 a Wembley. El meu pare era a Madrid per feina, i el primer que vam fer va ser trucar-lo a l'hotel i brindar junts encara que fos a la distància.
Potser ara ja no hi ha una sensació romàntica en el futbol. Ja no hi ha el sentiment que es desprenia abans, potser tot és una maquinària tan gran de fer diners que ningú hi posa l'ànima.
Però quan vas al camp, tot canvia. Ara, ja no entro gratis i ja no puc anar a cada partit. Vaig quan el pare li fa mandra o al tiet li fa por (li va agafar una embòlia en un Barça-Madrid, i des de llavors, els partits de gran tensió prefereix veure’ls a casa), però sempre que hi vaig, recupero la il·lusió. El Barça-Atlethic el tinc reservat. És el meu segon equip, i tot i que ara està en hores baixes, sempre és especial. Ahir, sabia que guanyaríem, sabia que seria un bon partit, les coses últimament no rutllen el que haurien de rutllar i havia de ser un bon partit. Per dues hores vaig poder realment desconnectar de tot plegat, vaig recordar la meva infància; la olor dels puros (tampoc és que sigui massa agradable, la veritat), les iaies cridant, els nens i nenes emocionats. El Guily roba la pilota abans de mig camp, comença a córrer i tothom comença a cridar,.... fa la passada de la mort a l’Eto’o, i ... es fa el silenci.... xuta... i aquest cop falla,... però tot d’aplaudiments i crits esperonen.
Per cert, si el Ronaldinho arriba a marcar aquell xut al pal, s’enfonsa l’estadi....
És qüestió de gustos, suposo.

divendres, 23 de febrer de 2007

14.05h. una eternitat per endavant. Millor alegrar-la amb bombolles refrescants.
14.06h. vaig a la zona de café i begudes fredes. trec un euro, el poso a la màquina i premo el boto.
14.07h. Perquè coi tinc un tallat a les meves mans?????????!!!!!!!!!!!!!!????????

De com no puc tenir el cap a un lloc (a mil llocs, de fet, i cap aquí) i fer vida normal.

dijous, 22 de febrer de 2007

Dissabte, xerrant i rient sobre homes i la meva vida, un company em va dir que el meu problema amb els homes és que el meu nivell d’exigència no és alt; és altíssim.
Jo no ho veig així. És més, crec que és una excusa. Dient això, el problema és meu, demano massa; el problema ja no és que no atregui a homes interessants, no és que no sigui miss univers o miss simpatia. El problema és que sóc massa exigent.

I això em fa enfadar i, alhora, em fa posar trista.

Em fa enfadar perquè em qüestiono moltíssim, perquè arribo a la conclusió que potser és així. Però també em fa posar trista perquè sé que no demano tant, que no només és un problema meu. Que és cosa de dos.

dimecres, 21 de febrer de 2007

Ara mateix, agafaria i em ficaria al llit, em taparia amb el nòrdic i deixaria passar els minuts, les hores, els dies....

Contradictòriament, sé que les coses em van bé i que sóc molt afortunada,... llavors, perquè em sento així?

dimarts, 20 de febrer de 2007

... dia nou ...
... nous objectius ...
... un glop d’aire fresc ...
... corre per les venes ...
... amb nom de noves il.lusions...

dilluns, 19 de febrer de 2007

Què passa quan sents que has sigut injusta amb un amic o amiga?
Què passa quan has dit alguna veritat dura i cruel? I alhora sents que l’altre no s’ho mereix?

A mi, em passa que els remordiments em persegueixen eternament. I fan que sigui incapaç de remuntar una amistat que podria tornar a créixer, doncs, en el fons, dir la veritat no hauria de suposar trencar amb un amic.
Però em fa mal haver fet mal als altres. I és més, la veritat no sempre és única, hi ha mil veritats, mil versions de la vida. I la meva no té perquè ser la certa.
Sovint penso que el temps cura les ferides que no sé tancar amb paraules, però les ferides mai es curen soles si no les mimes, els dediques temps.
Suposo que he d’aprendre a ser més sincera amb els demés (i amb mi mateixa també), he de fer front i encarar que no sempre pot ploure a gust de tothom.

Per cert, el diluvi d’aquest cap de setmana, una delícia pels sentits.

dijous, 15 de febrer de 2007


un nou repte
(o, íntimament, buscant motius per anar a treballar)


La paradoxa de Sant Valentí

De peu, els tres timbres del metro comencen a sonar i de cop em veig entre parada i parada envoltada d’un mar de gent que no conec. De cop, un pensament em neguiteja, no li vull donar importància però està allà, no marxa; potser és pq. reflexioni i mediti la meva opinió al respecte.
Avui és Sant Valentí els aparadors estan replets de cors i cursilades, els programes de radio parlant de les demostracions d’amor, a la televisió pel·lícules d’amor, etc. Però mirant al meu voltant m’he preguntat quanta gent del vago devia celebrar aquest dia? I sobretot, perquè?
Pq. és una tradició d’enamorats? (pq. aquest dia? Qualsevol dia és bo per celebrar que estimes a algú, no?)
Pq. és una costum? (bueno, però no deixa de considerar-se una costum espanyola i tant pot ser costum avui com demà o qualsevol dia, no? )
Pq. és la roda de la societat la que porta a celebrar aquestes dates? (potser pensen que si no celebren Sant Valentí no estimen prou a la seva parella, no?)
Pq. el consumisme obliga a celebrar aquest dia? (potser avui la gent està més disposada a gastar-se diners per algú altre. Potser pensen que és obligatori fer un regal material per demostrar l’amor que senten?)
Pq. es veuen obligats? (que els porta al punt de veure’s obligats?)
Pq ... ???

Realment no ho sé pq. celebren Sant Valentí, l’única resposta que podria admetre, crec, és que sempre és bon dia per celebrar que s’estimen i que estan enamorats i celebren aquest amor sigui Sant Valentí o sigui Sant Fermí. O sigui que ho celebren dia rere dia, pensant que avui serà el darrer dia que estaran junts i lluitant pq. la flama del seu amor no s’apagui; independentment dels regals o les bogeries d’amor que es puguin fer.

Crec que les demostracions d’amor s’haurien de fer més sovint i no en dies puntuals. Qui sap, potser el món aniria millor. Hi ha tantes i tantes maneres d’estimar i de demostrar-ho que a vegades un regal es queda curt per demostrar el que sents.

Però la paradoxa de la vida m’ha parat els pensaments, l’home del meu costat llegeix el diari i s’ha parat en una noticia on deia que un guerriller de Colòmbia estava esperant un transplantament de rostre. Si, de rostre el pobre home només tenia la boca; no tenia ni ulls, ni nas, ni orelles.

Curiós no? Jo pensant en com es pot demostrar l’amor i aquest pobre home sense rostre. Com ho podria dir ... que injusta és la vida i que estúpids som a vegades.

dilluns, 12 de febrer de 2007


Entorn als calçots, tot de sentiments que treuen espurnes: somriures còmplices, mirades perdudes, papallones a la panxa.
També rialles acumulades que feia temps que no es donaven, generositat al quadrat i un "estar com a casa" que et retroba els bons amics.
També temps per pensar, per recuperar temps perduts i redefinir projectes de futur.


calçotada 2007

dijous, 8 de febrer de 2007

Mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos simulacros
para que entre los dos
no haya telón ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé con qué pretexto
por fin me necesites.

El poema és de Bennedetti i el dibuix d'una gran artista que vaig trobar per internet...

dimecres, 7 de febrer de 2007

... una nova vida, uns nous objectius, unes noves il·lusions ...
... pq. es puguin fer realitat necessito que tu estiguis bé...
... no podré canviar, ni vull, que tu per mi ets molt important ...
... hem crescut junts, hem viscut molts moments, ens hem estimat ...
... però no va funcionar ...
... ens hem de quedar amb el que vam tenir i no amb el que vam perdre...
... odiar-te no m’aporta res, però ja no t’estimo com abans...
... per una vegada pensa en mi i deixa’m ser feliç...
... estimem-nos com bons amics que som i ajuda’m a ser feliç ...
... marxa si es el que necessites, queda’t si es el que necessites...
... però intenta ser feliç, que ser infeliç no t’ho mereixes...
... lluita per tu, sempre tindràs un trosset del meu cor ...
... això no ho podrà canviar res ni ningú mai ...
... però si tu ets feliç jo també ho serè ...
... sempre estarem units d’alguna manera així que ...
... ens toca intentar ser feliços, aquesta vegada per separat ...
... egoistament necessito tancar aquesta etapa per començar-ne una de nova ...
... no sé que em depararà però ho haig d’intentar ...
... Ànims i lluita si us plau !...

dimarts, 6 de febrer de 2007

... havia somiat, imaginat tantes vegades aquell moment ...
... tantes situacions, tantes hipòtesis, tants pensaments, tants nervis ....
... el cor a cent, la ment revolucionada ...
... però el cos paralitzat ....
... la teva olor, les teves mans, la teva esquena ...
... tantes situacions, mirades, pensaments...
... però com sempre un silenci ...
... incòmode ...
... que s’hagués trencat amb una carícia, amb un petó ...
... els sentiments a flor de pell i desitjant que el rellotge no marques les hores ...
... però les marcava i era tard ...
... vaig marxar amb un sentiment trist ...
... de no haver tingut valor d’abraçar-te i dir-te que et desitjo...
... i perquè no de despertar-me entre els teus braços...
... potser algun dia tindré valor i el somni es farà realitat...
... qui sap ...
La irracionalitat de tot plegat.

De com perdre els papers per un no res.
De com perdre el seny.
De com un petó de judes et fa justificar el pitjor malson.
De com, de tant en tant, apareix un fantasma, el pitjor espectre i et desmunta l’ànima.

I el pitjor de tot és que sé que mai el voldria, simplement necessito que estigui per aquí, necessito sentir que encara hi ha vida, que no tot és mort.

dilluns, 5 de febrer de 2007

Enamorar: Excitar en algú la passió de l’amor
Penjar-se d’amor de algú.

Hi ha persones que enamoren sense ni adonar-se’n. Tenen una capacitat especial per captivar, ja sigui pel seu atractiu físic com per l’encant de les seves paraules, per una mirada profunda i sincera, o per arrossegar amb els seus actes. Simplement, desperten passió. I segurament, aquestes persones ni pretenen ni busquen enamorar; simplement tenen aquest encant.

En canvi hi ha persones que s’enamoren, es pengen. Es deixen portar per un enamorament obsessiu, malaltís, que no deixa continuar amb una vida normal i activa. I, en moltes ocasions, aquest enamorament fa que no puguin ni avançar ni mantenir relacions d'amistat normals.

També hi ha persones que mai s'enamoren, i d'altres que no enamoren mai. Aquestes viuen en una fredor o en una por constant, no s'aturen ni gaudeixen dels altres. No pateixen, no, però tampoc aprenen dels altres.

La gràcia, suposo, deu estar en trobar el terme mig, no?
La gràcia, crec, deu estar en el fet que de qui t'enamoris s'enamori de tu?
La gràcia, diuen, està en tornar-te a enamorar.

“...treu-me d´aquesta tempesta, treu-me que ja no puc més, seguint una estrella potser em vaig perdre el cel i vaig perdre el seny…..”

divendres, 2 de febrer de 2007

Canvis i canvis

... de canvi en canvi ...
... i tiro pq. em toca ....
... curiós, la vida és com si juguéssim a l’oca ...
... la vida és un joc...
... a vegades som nosaltres qui escollim ...
... a vegades escullen per nosaltres ...
... així és el nostre paper a la vida ...
... som una mera fitxa en un taulell d’escacs?...
... caldrà escollir la nostra estratègia ...
... caldrà decidir els color de les fitxes ...
... caldrà marcar-nos uns objectiu ...
... i doncs, que hem de fer ...
... jugar, no? ...

Segones oportunitats

En un llenguatge romàntic, les segones oportunitats son les que porten a dos amants a reviure l’amor que han perdut, que s’ha amagat darrera els problemes de cada dia.

En un llenguatge polític, les segones oportunitats son les que porten als votants a tornar a confiar en els que t’han mentit, per convicció i esperança en un futur més just.

En un llenguatge acadèmic, les segones oportunitats son les que et porten a tornar-te a presentar a un examen després de suspendre’l per no estudiar prou.

En un llenguatge social, les segones oportunitats son les que et porten a creure novament en les persones que t’han decebut.

Hem de creure en les segones oportunitats?

Romànticament, encara que m’agradaria pensar que sí, les experiències que he vist al meu voltant -i el desig que tinc- em diuen que no. Políticament, malauradament, cada vegada estic més convençuda que no, avui mateix ja m’han decebut. Acadèmicament, existeixen les segones, les terceres, les quartes si realment al final t’ho proposes. I Socialment, figura que crec en la bondat de l’home, i per tant creuré que tothom pot canviar –o si més no, modificar conductes- i per tant, que es pot donar una segona oportunitat.

Convenç?

dijous, 1 de febrer de 2007

El canvi climàtic de cada dia

Des de fa uns quants dies, m'arriba, per diverses bandes, el correu sobre l'apagada de llum que es vol fer aquest vespre de 19.55 a 20h com a protesta de l'ús indiscriminat que fem de l'energia i que és un dels causants del conegut, i alhora desconegut, canvi climàtic.

Aquests correus han donat tantes voltes que al final fins i tot s'han fet pesats. I han donat tantes, i tantes voltes, que els nostres estimats polítics s'hi han adherit, i si no mireu les notícies...

http://www.lavanguardia.es/gen/20070201/51305014425/noticias/edificios-emblematicos-de-barcelona-y-las-principales-ciudades-catalanas-se-apagaran-esta-tarde-generalitat-sant-cugat-badalona-sabadell-lleida-paris.html

Ai, és que tenim uns polítics que no ens mereixem!!!

Ara tothom està preocupat pel canvi climàtic, la desertització de la Península, la sequera, el desglaçament dels pols,..... però en canvi el creixement energètic no s'atura. I d'això, els polítics en tenen una bona part de responsabilitat. Evidentment el consumisme irracional i l'afany de creixement econòmic no es pot (no el volen) canviar. Per tant hi ha alguna cosa que no quadra a l'equació. Així que, en la meva modesta opinió, em sembla una mica incoherent que s'adhereixin a aquesta iniciativa, que crec, és popular. És més, m'indigna!!!

L'Estat espanyol tot i que fa uns anys tenia un consum de emissions poc elevat dins de la bombolla europea –fórmula que s’utilitza al Protocol de Kioto per regular el nivell d’emissions permeses per als estats de la Comunitat Europea- va seguir amb una política agressiva d’augment d’emissions –sobretot en els governs del PP-, doncs com que en podia emetre més, vinga que hem de ser com els altres!! Ha anat augmentant-les i ara ja és un dels principals emissors contaminants de la bombolla europea. Això sí, el creixement econòmic a l'Estat ha continuat creixent en els darrers anys (però perdoneu-me, jo no el veig per enlloc; continuo igual, o més, pobre que fa uns anys).

Per tant, que els governs autonòmics i locals facin el paripé i es facin els ecològics, em sembla una mica frívol, ja que no fan gaire cas a les polítiques medi ambientals europees, i en molts casos només les podem entreveure en les llavors que ens envien per plantar al gran jardí de casa meva. Crec que ja és hor que facin totes les mesures legislatives i econòmiques que estan al seu abast. Però, primer hauran de renunciar a alguna cosa. Ho faran?

A més, i deixant els polítics que m’emboliquen i em donen mal de cap, crec que l'aturada és una bona iniciativa, que serveix per crear consciència a la gent, però també crec que és una feina que tenim cada dia tots i totes. No podem apagar els llums 5 minuts i, just després, encendre la calefacció per anar en màniga curta a casa. Crec que la cura del medi ambient l'hem de fer cada dia, o si més no, procurar tenir-la present (doncs també és veritat que és molt difícil, tenim hàbits que costen de canviar, fins i tot per mandra, i jo la primera).

Tot i així, tot i estar indignada, apagaré els llums, desconnectaré aparells i m’emocionaré quan vegi que moltes institucions ho fan, que molta gent ho farà. Potser és el primer gra de mostassa que cal sembrar per canviar el nostre estimat i malmès món. A mi m’agrada pensar que és així....