dimarts, 6 de febrer de 2007

... havia somiat, imaginat tantes vegades aquell moment ...
... tantes situacions, tantes hipòtesis, tants pensaments, tants nervis ....
... el cor a cent, la ment revolucionada ...
... però el cos paralitzat ....
... la teva olor, les teves mans, la teva esquena ...
... tantes situacions, mirades, pensaments...
... però com sempre un silenci ...
... incòmode ...
... que s’hagués trencat amb una carícia, amb un petó ...
... els sentiments a flor de pell i desitjant que el rellotge no marques les hores ...
... però les marcava i era tard ...
... vaig marxar amb un sentiment trist ...
... de no haver tingut valor d’abraçar-te i dir-te que et desitjo...
... i perquè no de despertar-me entre els teus braços...
... potser algun dia tindré valor i el somni es farà realitat...
... qui sap ...

2 comentaris:

r ha dit...

quan el silenci ja no sigui incòmode, trobaràs el valor que ara s'amaga

k ha dit...

No sé on està amagat, però espero que algun dia surti.
Gràcies.