Continuant amb el to cursi. .... aquí teniu un dibuixet de l'alyona que he trobat en el seu fotobloc. Mireu-lo que té coses molt xules.

http://www.fotolog.com/alyona/

Va sonar el despertador … les 7.45h … i si no frisava sabia que arribaria tard, però les seves parpelles estaven molt enganxades i el seu cos semblava un sac de boxa. La seva ment no parava de repetir-li, com un disc ratllat, que s’aixequés, però li semblava una feina impossible.

De cop una carícia dolça i un xiuxiueig a cau d’orella amb un: Bon dia princesa, van treure-li un somriure d’orella a orella sense adonar-se'n. En aquell instant va ser conscient que era feliç al seu costat i que aquella buidor que feia temps s’havia instal·lat dins seu havia començat a desaparèixer. De cop amb un sospir es va entristir pensant que potser ella no el feia tant feliç. Ell mirant-la amb un somriure i amb els ulls mig tancats va donar-li un petó als llavis.

... el temps passa i no perdona ...
... les sorpreses solen ser màgiques...
... la màgia sol ser dolça ...
... la dolçor et fan sentir viva ...
... la vida té molts camins, només cal tria ...

... potser tot és un somni...
... potser no volem despertar...
... potser ens fa por viure la vida ...
... potser ens fa por no saber viure-la...
... potser tenim masses pors !!! ...

"Aquellos que sueñan de día son conscientes de muchas cosas que escapan a los que sueñan sólo de noche."

Edgar Allan Poe

Somos esa especie en extinción

los primeros que huelen la primavera

que intuyen el otoño

....................

los que miramos despacio

los que aún temblamos

los que susurramos

los que buscan

los que lloran

............

Somos,

los que escriben

los que no olvidan

................

Somos, los que todavía aman

(...)
Queda prohibido llorar sin aprender,

levantarme un día sin saber qué hacer,

tener miedo a mis recuerdos,

sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,

no luchar por lo que quiero,

abandonarlo todo por tener miedo,

no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,

hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,

inventarme cosas que nunca ocurrieron,

recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,

no intentar comprender lo que vivimos,

llamarles sólo cuando les necesito,

no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,

fingir ante las personas que no me importan,

hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,

olvidar a toda la gente que me quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,

no creer en mi dios y hacer mi destino,

tener miedo a la vida y a sus castigos,

no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,

olvidar los momentos que me hicieron quererte,

todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,

olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,

pensar que sus vidas valen más que la mía,

no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,

pensar que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,

dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,

no tener un momento para la gente que me necesita,

no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

Alfredo Cuervo Barrero

Aquest poema el vaig trobar en un altre blog. Em va emocionar moltíssim.
La veritat és que podria dir: sí, aquest serà el meu estil de vida. però la veritat és que si sóc honesta amb mi, gairebé no compleixo gairebé res. Per això he de fer un esforç i proposar-me cada dia prohibir-me un petit fragment.
Ahir em van recordar que la vida, amb bon humor, es viu millor. Que amb bon humor, s'assaboreix millor... per això, la prohibició d'avui serà.... la número 3 (ups!!!... què difícil!!!)

Asseguda davant l’ordinador amb els ulls inflats de son i badall rera badall escoltava com les gotes fregaven la finestra. De cop la seva ment va parar de treballar i va prendre’s uns minuts per volar i somiar on li agradaria estar en aquell moment si no hagués d’estar treballant. “Continuava estirada al llit fent la marmota amb els ulls entreoberts, escoltant la música de la pluja i rebent i donat carícies amb una dolçor extrema. Després d’una bona estona, ignorant el pas de les hores, ell amb un somriure d’orella a orella va portar-li un esmorzar majestuós al llit i entre petó i petó van anar assaborint-lo. Durant tot el dia van estar gaudint-se l’un de l’altre i sense adonar-se els va sorprendre un vespre amb els núvols secs i cansats. Aleshores van decidir sortir per senir la frescor d’una nit d’estiu i l’olor a gespa mullada.”

Memòria: Facultat de recordar.
Record: Manifestació de l'esperit que reconstrueix el passat fent-lo viure a través del present.

En teoria, la memòria hauria servir per recordar els bons moments, els instants de felicitat passats, allò que ha de perdurar.
Però en canvi, perquè recordo les situacions més patètiques de la meva existència, perquè aquestes, simplement, no les puc oblidar?
Puc oblidar milions de coses, d’agafar les claus de casa, de saber on tinc el paraigües (per cert, avui,... sense comentaris, porto els pantalons ben xops), l’hora d’un examen o l’aniversari d’un amic. També és cert que tinc la capacitat de perdre de la memòria el cansament o els agobios viscuts quan un esdeveniment surt bé i quedar-me amb lo positiu.
Però en canvi, perquè pel què fa a les relacions humanes, sempre em quedo amb el més existencialment patètic. Aquelles situacions ridícules on la paraula o el gest just t’arriba cinc minuts tard.
I aquests instants de vida perduren i perduren, no em deixen avançar. Si és ben cert que algunes situacions ridícules amb el temps fan gràcia i és divertit recordar-les, d’altres m’empenyen, encara ara, a una timidesa i un hermetisme que em converteix en la persona més inaccessible del món.

Ahir, una bona amiga em va dir, m’agrada veure’t de bon humor (o alguna cosa així, no ho recordo bé). El fet és que sí, estava de bon humor.
I per res en concret. Ni la feina em va millor, ni tinc cap pla estupendu de vacances, ni m’he deslliurat de les cadenes universitàries, ni he superat el mal de cors.
Però, … estava de bon humor.
Tampoc ho vaig buscar ni forçar. Simplement, em vaig divertir. Potser va ser les hormones a la piscina amb el socorrista nou, potser van ser els riures, potser va ser fer esport, no ho sé.
L’únic que sé és que em sentia bé, tornava a sentir-me lliure i contenta amb mi mateixa. Perquè aquesta sóc jo, la que somriu tot i els problemes, la que tira endavant tot i les decepcions, la que no li calen paraules per estar a gust amb els demés, la que no li cal criticar als altres, la que no s’agobia ni se sent sola.
I potser fa massa temps que em miro el melic, potser fa massa temps que no sé deixar de pensar i donar voltes a fets que no puc canviar.
I potser fa massa temps que m’obsessiono amb el que no tinc, i encara que cada dia em proposi no pensar-hi, ho faig.
Per això, crec que he de poder recordar tots els instants de bon humor, multiplicar-los, i encara que sé que tindré moments baixos, recordar que amb bon humor, la vida té s’assaboreix millor.

dilluns ..... no puc ni obrir els ulls

dilluns ...... uffff com costen els dilluns

Como una palabra tambalea una vida

De una broma insignificante habían vuelto a surgir esos pensamientos negativos y llenos de veneno que le volvían a la mente sin freno ni tregua. La hacían sentir-se tan pequeña, fea y insignificante que le dolían; era como volver a llevar de nuevo una piedra incrustada en el corazón. Paradójicamente sus oídos estaban llenos de palabras bellas y su cuerpo recibía las mejores carias que nunca había tenido con el fin de saciar el aroma amargo de su mente. Poco a poco su mente se fue calmando y su cuerpo lo agradeció. Y entendió que él era su antídoto para ese veneno que de tanto en tanto la asfixiaba.

una il.lusió que s'apropa
3 mesos i ... es farà realitat!