dimecres, 8 d’agost de 2007

Memòria: Facultat de recordar.
Record: Manifestació de l'esperit que reconstrueix el passat fent-lo viure a través del present.

En teoria, la memòria hauria servir per recordar els bons moments, els instants de felicitat passats, allò que ha de perdurar.
Però en canvi, perquè recordo les situacions més patètiques de la meva existència, perquè aquestes, simplement, no les puc oblidar?
Puc oblidar milions de coses, d’agafar les claus de casa, de saber on tinc el paraigües (per cert, avui,... sense comentaris, porto els pantalons ben xops), l’hora d’un examen o l’aniversari d’un amic. També és cert que tinc la capacitat de perdre de la memòria el cansament o els agobios viscuts quan un esdeveniment surt bé i quedar-me amb lo positiu.
Però en canvi, perquè pel què fa a les relacions humanes, sempre em quedo amb el més existencialment patètic. Aquelles situacions ridícules on la paraula o el gest just t’arriba cinc minuts tard.
I aquests instants de vida perduren i perduren, no em deixen avançar. Si és ben cert que algunes situacions ridícules amb el temps fan gràcia i és divertit recordar-les, d’altres m’empenyen, encara ara, a una timidesa i un hermetisme que em converteix en la persona més inaccessible del món.