dijous, 29 de novembre de 2007

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

Lletra: Joan Salvat-Papasseit
Música. Lluís Llach. I si canto trist (1974)

Avui s'obren nous camins, d'il·lusió i esperança
almenys alguna cosa surt bé.
Ja tinc una mica més a prop casa meva,
casa vostra.

Nous aires que es barregen en les petites boirines de cada dia.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Digeu-me ingènua... (de fet és el què més em diuen últimament), però.... aquesta vegada serà de veritat?



Mai està de més obrir camins per la pau. Si el seu mur s'esmicola, potser també puc aconseguir la meva pau i esmocilar el meu, no?

divendres, 23 de novembre de 2007

Els altres catalans

Quan feia 8è d’EGB (si, si, vaig fer EGB, BUP i COU), el nostre tutor i profe de socials, que anava de progre i volia fer-ho tot al revés -cosa que agraeixo ja que per primera vegada a la vida vaig estudiar les Guerres Mundials, la Guerra Civil... enlloc del paleolític i neolític- ens va encarregar un treball per parelles per tal d’entrevistar algú famós.

Tots intentàvem quedar amb algun personatge popular de la tele, però a nosaltres ens va costar molt. Els pares de la meva compi de treball coneixíen en Francesc Candel, que vivia prop del barri i ell, molt amablement ens va concedir l’entrevista.

Molta il·lusió no ens feia, semblava que no era prou conegut i que no seria un èxit. L’entrevista no va ser gaire profunda, tot s’ha de dir –teniem 13 anys- però encara recordo el despatx amb una llibreria enorme, i llibres per tots els racons. Recordo perfectament el seu rostre afable i sincer, explicant-nos què volia i com entenia la vida, mentre la llum entrava per un finestral enorme.

La nota no la recordo, sols la felicitació del Sergi –el nostre tutor- per haver aconseguit una entevista tan plena i amb una persona tan interessant, així com la recomenació de mantenir tot el què ens havia explicat i aplicar-ho a les nostres vides.

En Paco Candel va ser de les primeres pesones que em va parlar de l’encant de la vida sencilla i compromesa, de mantenir els vincles amb la terra, el barri, d’estimar als altres tal com son, de la importància de les persones grans. Em va parlar de viure sense restar quiet, d’actuar i assaborir tot allò que et dóna, sigui bo o dolent.

Amb els anys, he llegit algun dels seus llibres i he de reconèixer que m’han agradat molt, i cada vegada que passo per la Zona Franca me’n recordo d’ell, però mai més l’he tornat a veure, tot i que m’hagués encantat tornar-ho a fer i poder-li preguntar quaranta mil coses més. Avui, que ha mort, el seu record m’és molt present i curiosament, tot gira d’un color ben diferent, un aire d’esperança nou que no puc deixar escapar.

Moltes gràcies!!!

dimarts, 20 de novembre de 2007

Tu, que fas veure que ets feliç,
que no trobes el camí,
tu que em mires de reüll.

Sí, tu, que ara estrenes nou estil,
però mai t'has mirat per dins,
tu, que jutges a tothom.

Ara vull parlar-te
fins que em miris a la cara,
saps que no hem de demostrar que som millors

Ara vull cantar-te
ja per última vegada
com si fossis tot el que ara em queda al món.
Tu i jo sols,
sense por.

Només és amor,
amor el que vols
quan em dius que tot plegat no té sentit.

Només és amor,
amor el que et dono
quan et miro com t'allunyes en la nit,
sense por,
és amor.

Tu, que t'emportes la il·lusió,
Tu, que sempre has tingut raó,
ara no tens res a dir,

Sí, tu, que ara corres al teu nord,
tu, que avui fas el cor fort,
tu, que no vols perdre el fil.

És amor,
amor el que vols
quan em dius que tot plegat no té sentit.

Només és amor,
amor el que et dono
quan et miro com te'n vas i es fa de nit,
sense por,
és amor.

Només és amor.
Plou i fa sol. Sopa de Cabra

dilluns, 19 de novembre de 2007


Aquesta tardor tan freda està causant més d’un mal de cap.
Les baixes pressions ofeguen les idees, sobretot entre setmana. Per això, el finde s’ha d’aprofitar al màxim, per recuperar la vida que tan volen malbaratar.
Cap de setmana gelat, sota mínims, però ben emocionant. Pors, alegries, sentiments nous, nervis…
Tot i el fred, el sol volia sortir i al final, una de les postes de sol més reconfortants dels últims temps.

dijous, 15 de novembre de 2007

L’acopuntora, mirant la llengua, sap desxifrar en un minut tot allò que em ronda pel cap i que em costa setmanes poder dir.
Per molt que li digui “bé, vaig fent”, mira la llengua i deixa anar “ui, ui, ui, la tens molt vermella, hi ha molta calor i estancament. Estàs enfadada per alguna cosa? Hi ha alguna cosa que et neguitegi?"
I després, quan diu “avui tractarem les emocions, per tant la sang i el cor”, just aquelles agulles, son les que em fan més mal.
La sessió, evidentment, acaba amb la gran recomenació, aquella que porto mesos repetint-me però que sóc incpaç de fer “deixa de donar-hi voltes, viu la vida i no t’inquietis. canvia el xip

Quan surto, em sento millor, m’he alliberat de tota la tensió que porto acumulada per les mil i una coses que vull canviar i que no puc/no sé canviar. Tot allò que porto tan endins que no em deixa mirar endavant. Al vespre, aconsegueixo descansar, però avui,….

Avui, de nou, el neguit. El voler saber, el voler preguntar, el voler mirar endavant, el voler retorbar, voler fer les paus en una guerra freda que no té gens de sentit. Definitivament, la por, m’ha tornat a vèncer, s’ha tornat a instal·lar dins del meu cor i la meva ànima.

dimarts, 13 de novembre de 2007


Em falta l'últim pas.

Agafar força i saltar.



Per deixar de donar-hi voltes.

divendres, 9 de novembre de 2007

Tot plegat és menys important del què sembla, segur, però....

Donar-hi voltes no ajuda massa. Només fa que tot adquireixi un color més fosc, però aquesta instintiva mania persecutòria d’analitzar cada acte, cada fragment de la vida, m’és inevitable, és més fort que el desig de recomençar, o el principi de llibertat de tots plegats.

Masses fets per donar-hi voltes. Masses angoixes dins del cor. Masses obligacions per atendre.

Retrobades, mirades de reüll existents o inexistents, intimitats explicades a cau d’e-mail, vergonyes publicitades, expectatives creades incompletes, obligacions tributàries, amistats trencades, portes que mai s’acaben de tancar o d’obrir, intuïcions que atemoreixen, veritats que trenquen l’ànima.

Tot dins, esclar, d’unes cadenes que no deixen aixecar el peu de terra.


p.d. avui s’ha presentat l’organigrama de l’agència. La raó em diu que no està tan malament. El cor, se’m encongeix.
A mi, m’han posat al meu lloc, potser en el què em mereixo per no haver fet el què havia de fer. En el no res.

divendres, 2 de novembre de 2007


bon viatge!!!

disfruta'l i espero que vegis el paradís