Quan feia 8è d’EGB (si, si, vaig fer EGB, BUP i COU), el nostre tutor i profe de socials, que anava de progre i volia fer-ho tot al revés -cosa que agraeixo ja que per primera vegada a la vida vaig estudiar les Guerres Mundials, la Guerra Civil... enlloc del paleolític i neolític- ens va encarregar un treball per parelles per tal d’entrevistar algú famós.
Tots intentàvem quedar amb algun personatge popular de la tele, però a nosaltres ens va costar molt. Els pares de la meva compi de treball coneixíen en Francesc Candel, que vivia prop del barri i ell, molt amablement ens va concedir l’entrevista.
Molta il·lusió no ens feia, semblava que no era prou conegut i que no seria un èxit. L’entrevista no va ser gaire profunda, tot s’ha de dir –teniem 13 anys- però encara recordo el despatx amb una llibreria enorme, i llibres per tots els racons. Recordo perfectament el seu rostre afable i sincer, explicant-nos què volia i com entenia la vida, mentre la llum entrava per un finestral enorme.
La nota no la recordo, sols la felicitació del Sergi –el nostre tutor- per haver aconseguit una entevista tan plena i amb una persona tan interessant, així com la recomenació de mantenir tot el què ens havia explicat i aplicar-ho a les nostres vides.
En Paco Candel va ser de les primeres pesones que em va parlar de l’encant de la vida sencilla i compromesa, de mantenir els vincles amb la terra, el barri, d’estimar als altres tal com son, de la importància de les persones grans. Em va parlar de viure sense restar quiet, d’actuar i assaborir tot allò que et dóna, sigui bo o dolent.
Amb els anys, he llegit algun dels seus llibres i he de reconèixer que m’han agradat molt, i cada vegada que passo per la Zona Franca me’n recordo d’ell, però mai més l’he tornat a veure, tot i que m’hagués encantat tornar-ho a fer i poder-li preguntar quaranta mil coses més. Avui, que ha mort, el seu record m’és molt present i curiosament, tot gira d’un color ben diferent, un aire d’esperança nou que no puc deixar escapar.
Moltes gràcies!!!
Tots intentàvem quedar amb algun personatge popular de la tele, però a nosaltres ens va costar molt. Els pares de la meva compi de treball coneixíen en Francesc Candel, que vivia prop del barri i ell, molt amablement ens va concedir l’entrevista.
Molta il·lusió no ens feia, semblava que no era prou conegut i que no seria un èxit. L’entrevista no va ser gaire profunda, tot s’ha de dir –teniem 13 anys- però encara recordo el despatx amb una llibreria enorme, i llibres per tots els racons. Recordo perfectament el seu rostre afable i sincer, explicant-nos què volia i com entenia la vida, mentre la llum entrava per un finestral enorme.
La nota no la recordo, sols la felicitació del Sergi –el nostre tutor- per haver aconseguit una entevista tan plena i amb una persona tan interessant, així com la recomenació de mantenir tot el què ens havia explicat i aplicar-ho a les nostres vides.
En Paco Candel va ser de les primeres pesones que em va parlar de l’encant de la vida sencilla i compromesa, de mantenir els vincles amb la terra, el barri, d’estimar als altres tal com son, de la importància de les persones grans. Em va parlar de viure sense restar quiet, d’actuar i assaborir tot allò que et dóna, sigui bo o dolent.
Amb els anys, he llegit algun dels seus llibres i he de reconèixer que m’han agradat molt, i cada vegada que passo per la Zona Franca me’n recordo d’ell, però mai més l’he tornat a veure, tot i que m’hagués encantat tornar-ho a fer i poder-li preguntar quaranta mil coses més. Avui, que ha mort, el seu record m’és molt present i curiosament, tot gira d’un color ben diferent, un aire d’esperança nou que no puc deixar escapar.
Moltes gràcies!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada