dijous, 31 de maig de 2007


Soñar es contarse historias que todavía no se conocen.
Cantar es como colorear las notas.
Bailar es como volar sobre el suelo


L'últim descobriment, "Princesas olvidadas o desconocidas", un dels millors regals.
Simplement, genial.

dimecres, 30 de maig de 2007

L'encant de la vida senzilla


Sovint sento dir que els infants ja no són el que eren, que són molt egoistes, que ho tenen tot i en volen més. Que son exigents, intolerants i dèspotes.

Però, no és veritat. Sols volen amor. Sinò, com és que es poden emocionar amb el més senzill, amb una bombolla de sabó?

dilluns, 28 de maig de 2007

... El vent et frega les galtes com una carícia d'amor ...
... Els cabells s'enlairen lliures sense un sentit obligat ...
... La mirada perduda s'endinsa cap a l'horitzó...
... observant el mar sense visualitzar res en concret ...
... La ment en blanc, només sentint, respirant, escoltant...
... Els 5 sentits estan a flor de pell ! ...
... Una sensació agradable en el seu conjunt et porta al més enllà ...
... dibuixant-se un somriure en una cara relaxada i feliç ...
... De cop, un núvol fa lliscar unes suaus gotes pel front, però no altera cap sensació ...
... podries estar hores i hores en aquest moment de ben estar...
La veritat és que no sé quin adjectiu posar a les eleccions d’ahir. Un sentiment de profund desinterès, d’apatia i desgana se’m barreja dins d’un estómac en crisi existencial.

La veritat és que no m’importa massa qui ha guanyat, i de fet, ja no m’importava massa ahir o abans d’ahir. Tots son iguals i cap vol un món millor.

Però el que em pregunto és perquè una gran majoria de gent no va anar a votar: per frustració davant d’uns polítics que només pensen en ells mateixos? Per protesta d’un sistema que no funciona? Per incomprensió d’uns partits que no responen a les necessitats de la ciutadania? Per desinterès davant la política i el futur de tots plegats?

I ho entenc. O més ben dit, ho respecto, jo tampoc crec en tota aquesta colla de passerells, però no hi estic d’acord. Votar és un deure, un privilegi que tenim, que potser no serveix per gran cosa, que només ens porta maldecaps i frustracions, però és un deure de viure en societat. I qui m’ho recorda son, sobretot, les àvies i els avis que vaig trobar de camí a l’escola. Avis i àvies que s’esperonaven per fer arribar la seva petita veu de democràcia, aquella per la qual van lluitar durant 40 anys d’opressió.
I és una responsabilitat de tots. De tots els ciutadans que ens hem d’esforçar i treballar perquè puguem canviar alguna cosa, dels polítics que es miren massa el melic (avui em pregunto si no serà que en el fons l’absentisme ja els va bé... no se’ls qüestiona, i poden anar de víctimes....) i fins i tot dels mitjans de comunicació.

Ahir, abans de comprar el diari, me’ls vaig mirar tots i gairebé tots portaven fotos dels cinc candidats a l’alcaldia de BCN fent el ruc. Saltant, imitant els Beatles,.... eren les estrelles indiscutibles del dia, com si fossin actors i actrius de Ventdelplà. Sols el Periòdico feia una crítica (un pèl sensacionalista, d’acord) al gran problema que tenim. Una foto del Fidel Castro amb cara de mala llet, i la frase “A ell tampoc li agrada votar” i, a dins, tot de dictadors actuals que no deixen viure en democràcia. Realment, em va copsar.
No sé què cal, no veig solucions. O potser és que encara tindré raó amb el que li vaig dir la setmana a un compi de la nostra petita revolució laboral en hores baixes: només reaccionem a bufetades. M’agrada pensar que m’equivoco, i que no haurem de patir bufetades per reaccionar i que com va dir algú l’absentisme va ser pel sol i el gran premi de Mònaco..... (innocent!).

p.d....I avui m’assabento que a Veneçuela, el canal de televisió RCTV, un dels més importants del país i crític amb el govern d’Hugo Chàvez, ha deixat d’emetre la seva programació, doncs no els han renovat la concessió del senyal. Democràcia a Veneçuela? .. i el pitjor: no recorda a algun fet dels últims temps als Països Catalans?..... res, que estem immunitzats a les bufetades.

divendres, 25 de maig de 2007


Vaig voler ser original,….

Vaig voler fer magdalenes per el meu aniversari, i portar-les als compis de la feina. Una recepta súper-fàcil de fer que va l’Isma al seu programa de cuina. Però fàcil, fàcil!!!

I les vaig cremar!!!! Però les vaig cremar ben cremades!!! Tant, que els veïns van trucar a la porta de casa espantants perquè no s’estigués calant foc al castell!!!

Decididament, em va el salat!!!

dijous, 24 de maig de 2007

Tan curiós, tan obvi que, fins i tot, espanta.

Ja porto les agulles (xinxetes) de l'acopuntura.



em va agradar molt la doctora. És com l'endocrino on anava, però enlloc de la mediació, les agulles.


Res de dietes súper-bèsties, un anar fent.




Perquè, segons ella, el que tinc que fer és ordenar la meva vida.


Establir rutines, anar més tranquil·la....sona?

dimecres, 23 de maig de 2007

Recuperar la normalitat, fins i tot la rutina...., això és el que necessitava....

Deixar d’encadenar viatges, sortides, trobades i fins i tot aniversaris...

Per sort (aquesta vegada), tot passa...
I ara, endreçar i posar ordre a les idees i als pensaments, que no són pocs.

dilluns, 21 de maig de 2007

UN DIA ESPECIAL


un dia nou ... un any més ...
un dia nou ... noves il·lusions ...
un dia nou ... nous propòsits ...
un dia nou ... noves esperances ...
un dia nou ... noves alegries ....

un dia nou .... però diferent ...

Avui és el teu aniversari i encara que és un dia nou , aquest és especial. Especial per totes i tots els que t'estimem i volem desitjar-te ....

MOLTES FELICITATS !!!!!!!


Espero que aquest nou any no sigui una càrrega, sinó que estigui ple d’alegries, vivències i molta felicitat.



Falta una horeta, però com demà estaré lluny t’envio avui un petonet enorme i quan torni ho celebrem.
(La il.lustració torna a ser de http://meicas.blogspot.com/)
Només podem donar gràcies

Dissabte 19 de maig de 2007,…. Serralada de la Marina i la Conreria, ....14 centres (tots!!!)… 159 nens que han disfrutat d'allò més i no s'han queixat gaire... 57 animadors que ho han posat tot; bon rotllo, ànims, col·laboració i ganes… tres autocars de 178 places per 173 persones (han quadrat al límit de la perfecció)... 15 cotxes mobilitzats... 270 fotos.... uns enrollaos, uns ecònoms, corresponsals de revista, un equip disc i una comi que sabien el que estaven fent….
Entre tots hem compartit que som un moviment, hem fet l'acció que els infants es van proposar tots junts, hem cuidat la natura …i encara que no haguem pogut plantar l'arbre desitjat, de ben segur que alguna transformació ha germinat dins els nostres cors…. Hem jugat i hem rigut;.. hem compartit i donat gràcies;... ens hem deixat acaronar pel sol de primavera a l'excursió i ens hem refrescat per la pluja d'emoció final. Només podem donar-vos les gràcies a tots, per l'esforç, la col·laboració i la unió de tots!!!


Finalment, ha passat. Aquest mes de bogeria, ha passat. Dissabte va ser la Trobada. I la veritat és que després de tant d'esforç, de tant neguit, de tantes llàgrimes vessades pels nervis, mals humors i pors, va sortir molt bé. Segurament hi ha moltes coses que s'haguéssin pogut fer millor, però va anar de primera!!

I el sentiment més gran és d'agraïment. Aquestes últimes setmanes m'he sentit molt sola, molt desemparada, feia temps que no em sentia així. Però dissabte em vaig trobar, retrobar, amb gent i amb mi mateixa, vaig recuperar el saber on sóc, qui sóc i on vull ser.
I això suposa un petit reconfort

dijous, 17 de maig de 2007

Un altre final hagués estat possible ... Feia temps que havia oblidat la seva existència, però de cop un aroma conegut va capgirar-li el cor i va gaudir d’un instant de melancolia somiant un altre final d’aquella relació estranya. En realitat, no va ser només un altre final possible, sinó varis. Va fer volar la seva imaginació i de la seva ment van sortir varies hipòtesis que li haguessin agradat o perquè no fins i tot un possible final de pel·lícula; d’aquells que expliques amb un somriure de boca a orella als teus nets tot prenent una xocolata amb xurros. Però no ... el final és el que és i les hipòtesis no són més que un somni amb ganes de reviure una alegria. Però la vida dóna moltes voltes i potser encara no em arribat al punt i final d’aquella estranya relació. Qui sap .... un altre final hagués estat possible.

dimecres, 16 de maig de 2007

... avui, l'estrena ...
... demà, un record de ritme ...
... quins nervis ...
La il.lustració és de http://meicas.blogspot.com/

divendres, 11 de maig de 2007

See the stone set in your eyes
See the thorn twist in your side
I wait for you
Sleight of hand and twist of fate
On a bed of nails she makes me wait
And I wait without you

With or without you
With or without you

Through the storm we reach the shore
You give it all but I want more
And I´m waiting for you

With or without you
With or without you
I can´t live
With or without you

And you give yourself away
And you give yourself away
And you give
And you give
And you give yourself away

My hands are tied
My body bruised, she´s got me with

Nothing to win and
Nothing left to lose

And you give yourself away
And you give yourself away
And you give
And you give
And you give yourself away

With or without you
With or without you
I can´t live
With or without you

With or without you
With or without you
I can´t live
With or without you

With or without you

With or without you. U2

Per acabar aquesta setmana tant rara.... recuperant la normalitat, la fragilitat, el romanticisme i fins i tot, el bon humor....

dijous, 10 de maig de 2007

When you were here before
Couldn't look you in the eye
You're just like an angel
Your skin makes me cry
You float like a feather
In a beautiful world
I wish I was special
You're so fucking special
But I 'm a creep
I 'm a weirdo
What the hell am I doing here?
I don't belong here
I don't care if it hurts
I want to have control
I want a perfect body
I want a perfect soul
I want you to notice
When I'm not around
You're so fucking special
I wish I was special
But I'm a creep
I'm a weirdo
What the hell am I doing here?
I don't belong here
She's running out again
She's running out
She run, run, run run
Run
Whatever makes you happy
Whatever you want
You're so fucking special
I wish I was special
But I'm a creep
I'm a weirdo
What the hell am I doing here?
I don't belong here
I don't belong here
Creep. Radiohead
estar absenta, sumida en l'obscuritat
em porta a recordar la meva joventut, música d'altres temps....
i que feia temps que no sentia

dimecres, 9 de maig de 2007

can't sleep tonight
everybody's saying everything is alright
still I can't close my eyes
I'm seeing a tunnel at the end of all of these lights
sunny days, where have you gone?
I get the strangest feeling you belong

(chorus)
why does it always rain on me?
is it because I lied when I was seventeen?
why does it always rain on me?
even when the sun is shinning I can't avoid
the lightning

I can't stand myself
I'm being held up by invisible men
still life on a shelf when
I've got my mind on something else
sunny days, oh where have you gone
I get the strangest feeling you belong

(chorus)

oh where did the blue sky go?
oh why is it raining so?
it's so cold

(chorus)

Travis. Why does it always rain on me?

dilluns, 7 de maig de 2007

Trencaclosques I


Aquests últims dies, tinc la sensació de viure només per una de les peces del trencaclosques que és la meva vida, la meva militància.
I quan això passa, m’agobio, em saturo, m’estresso i em qüestiono.
Ja fa uns quants anys que vaig decidir que el mijac formés part de la meva vida. Sempre tenint en compte que era una part més; una part que, encara que ocupa molt de temps, és igual d’important que qualsevol altre.
I això és una opció molt personal, com decidir quin és el teu plat preferit, a qui votar ... és una opció de vida, un estil de vida.
El que passa és que també afecta a les persones que tens al costat. I això no estic massa acostumada a tenir-ho present. Sempre he dit que respecto molt les opcions dels altres, que cadascú és lliure de viure com vulgui, de fer el que vulgui. De la mateixa manera, espero que els altres respectin les meves decisions (que ja prou me les qüestiono jo)
Fins aquí molt bé, .... però... fins quin punt no estic limitant la meva relació amb els altres? Fins quin punt, demano massa paciència, comprensió i acceptació?
Per un costat, hi ha la part fora del moviment. La família, els amics. No sempre ho entenen. Accepten que em queixi i fins i tot que els deixi tirats en moments importants (encara recordo la festa d’aniversari de la Irene de l’any passat). En determinats moments, he renunciat a obligacions del mijac per ells. Però potser no ho he explicitat prou.
Per l’altra banda, hi ha la gent del propi moviment. Potser no tenen el mateix compromís, tampoc és la meva intenció que el sigui. Potser tampoc he explicitat el que renuncio a fora.
Total, que avui, com ahir, com demà, em sento malament amb els que m’envolten, perquè les peces no acaben d’encaixar, per més força que hi faci.

dijous, 3 de maig de 2007

An old man turned ninety-eight
He won the lottery and died the next day
It's a black fly in your Chardonnay
It's a death row pardon two minutes too late
And isn't it ironic... don't you think

It's like rain on your wedding day
It's a free ride when you've already paid
It's the good advice that you just didn't take
Who would've thought... it figures

Mr. Play It Safe was afraid to fly
He packed his suitcase and kissed his kids goodbye
He waited his whole damn life to take that flight
And as the plane crashed down he thought
"Well isn't this nice..."
And isn't it ironic... don't you think

Well life has a funny way of sneaking up on you
When you think everything's okay and everything's going right
And life has a funny way of helping you out when
You think everything's gone wrong and everything blows up
In your face

A traffic jam when you're already late
A no-smoking sign on your cigarette break
It's like ten thousand spoons when all you need is a knife
It's meeting the man of my dreams
And then meeting his beautiful wife
And isn't it ironic...don't you think
A little too ironic...and, yeah, I really do think...

Life has a funny way of sneaking up on you
Life has a funny, funny way of helping you out
Helping you out
Ironic. Alanis Morrissette

Ahir el dia. Avui, la nit

Avui el dia està trist.

Tornar a revisar l’interior,
Allò que no funciona, allò que no batega
Allò que fa mal.

Per tornar a començar.

exigència, compromís, renúncia, alegria, passar-ho bé, opció, sentit,... com acceptar i ser acceptat tal i com ets....sense fer mal, sense pressions, sense... però és que ja estic farta de ser la dolenta de la pel·lícula, la intransigent. Ara resulta que el meu compromís és dolent per als altres.

dimecres, 2 de maig de 2007


Llença't als braços
de nous amics
de nous camins per recòrrer
de misteris per descobrir

Abraça els instants de felicitat,
de bon humor, d'alegria.
De complicitat amb els altres,
sense pressions ni ofegar,
sense esperar.

Abraça't a una vida nova.

Deixa enrera decepcions i pors,
i desperta't cada matí amb el millor dels somriures.

Això si, si us plau,
deixa't abraçar per als altres,
que no mosseguen.
Sigues valenta
i treballa cada dia.

I quan es faci la foscor,
no tinguis por,
que el sol, tard o d'hora,
tornarà.
"Llença´t, cada instant és únicno es repetirà,sento que el cor ja no para de bategari diu que em llençi,que no pensi en tot el que vindrà,que un llapis mai no dibuixa sense una mà"
p.d. la foto l'he trobat a través dels blogs, però no recordo l'autor...