dilluns, 7 de maig de 2007

Trencaclosques I


Aquests últims dies, tinc la sensació de viure només per una de les peces del trencaclosques que és la meva vida, la meva militància.
I quan això passa, m’agobio, em saturo, m’estresso i em qüestiono.
Ja fa uns quants anys que vaig decidir que el mijac formés part de la meva vida. Sempre tenint en compte que era una part més; una part que, encara que ocupa molt de temps, és igual d’important que qualsevol altre.
I això és una opció molt personal, com decidir quin és el teu plat preferit, a qui votar ... és una opció de vida, un estil de vida.
El que passa és que també afecta a les persones que tens al costat. I això no estic massa acostumada a tenir-ho present. Sempre he dit que respecto molt les opcions dels altres, que cadascú és lliure de viure com vulgui, de fer el que vulgui. De la mateixa manera, espero que els altres respectin les meves decisions (que ja prou me les qüestiono jo)
Fins aquí molt bé, .... però... fins quin punt no estic limitant la meva relació amb els altres? Fins quin punt, demano massa paciència, comprensió i acceptació?
Per un costat, hi ha la part fora del moviment. La família, els amics. No sempre ho entenen. Accepten que em queixi i fins i tot que els deixi tirats en moments importants (encara recordo la festa d’aniversari de la Irene de l’any passat). En determinats moments, he renunciat a obligacions del mijac per ells. Però potser no ho he explicitat prou.
Per l’altra banda, hi ha la gent del propi moviment. Potser no tenen el mateix compromís, tampoc és la meva intenció que el sigui. Potser tampoc he explicitat el que renuncio a fora.
Total, que avui, com ahir, com demà, em sento malament amb els que m’envolten, perquè les peces no acaben d’encaixar, per més força que hi faci.

4 comentaris:

k ha dit...

Sovint som nosaltres mateixos qui hem de girar o no la peça pq acabi d'encaixar en el trencaclosques. Es gira en funció de les decisions que prenem o pel camí que trepitgem ... i a vegades no gira quan volem, sinó quan és el moment I només podem fer girar la nostra peça no la dels altres, per moltes ganes que tinguem.

Crec que has de seguir el que et diu el cor i la ment i si es contradiuen escoltar les dues parts i escollir cap a on tirar. Però sense mirar enrere, sense pensar en la hipòtesi, tu fes les coses convençuda, a consciencia i no t’empenadiràs. Però mai intentis jutjar a la gent pel que tu creus que hauria de fer. Cadascú té els seus valors i les seves prioritats, tots tenim el nostre camí.

Anònim ha dit...

Ja saps que les peces dels trencaclosques encaixen per la "manya" que tinguis en col·locar-les, no per la força que facis quan les poses... Tots els militants crec que ens sentim així en alguns moments, però això passa i es queden els bons moments... Recordes moments meus d'agobio quan era secretària??? Doncs ara només en recordo les coses bones, les alegries, els riures, l'equip,... i ho enyoro! No ens hem de senti malament per agobiar-nos; som humans!!! I, a més, sense els "agobios" no valoraríem les bones estones (que hi són, oi???)
Para't a pensar una estoneta en l'altre cantó de la balança (el què t'aporta de positiu)... segur que acaba pesant més!!!
Un petó ben fort!!
PD: Saps qui sóc, oi??

r ha dit...

k, ho sento molt.
No pensava pas que fos tan intolerant.

A, gràcies. Si, hi ha molts més bons moments que amargs, ho sé.

lulamy ha dit...

Els trenclacosques sempre són difícils de resoldre... I com que encara no ens podem clonar, a vegades cal renunciar a algunes coses a favor de les "obligacions". Però segur que la gent que sap que aquest compromís es important per a tu, t´ho saben respectar.
Però sempre cal recordar que no és bo que cap part de la teva vida absorveixi a les altres, i et faci sentir "obligada" a res...Difícil solució!