La veritat és que no sé quin adjectiu posar a les eleccions d’ahir. Un sentiment de profund desinterès, d’apatia i desgana se’m barreja dins d’un estómac en crisi existencial.

La veritat és que no m’importa massa qui ha guanyat, i de fet, ja no m’importava massa ahir o abans d’ahir. Tots son iguals i cap vol un món millor.

Però el que em pregunto és perquè una gran majoria de gent no va anar a votar: per frustració davant d’uns polítics que només pensen en ells mateixos? Per protesta d’un sistema que no funciona? Per incomprensió d’uns partits que no responen a les necessitats de la ciutadania? Per desinterès davant la política i el futur de tots plegats?

I ho entenc. O més ben dit, ho respecto, jo tampoc crec en tota aquesta colla de passerells, però no hi estic d’acord. Votar és un deure, un privilegi que tenim, que potser no serveix per gran cosa, que només ens porta maldecaps i frustracions, però és un deure de viure en societat. I qui m’ho recorda son, sobretot, les àvies i els avis que vaig trobar de camí a l’escola. Avis i àvies que s’esperonaven per fer arribar la seva petita veu de democràcia, aquella per la qual van lluitar durant 40 anys d’opressió.

I és una responsabilitat de tots. De tots els ciutadans que ens hem d’esforçar i treballar perquè puguem canviar alguna cosa, dels polítics que es miren massa el melic (avui em pregunto si no serà que en el fons l’absentisme ja els va bé... no se’ls qüestiona, i poden anar de víctimes....) i fins i tot dels mitjans de comunicació.

Ahir, abans de comprar el diari, me’ls vaig mirar tots i gairebé tots portaven fotos dels cinc candidats a l’alcaldia de BCN fent el ruc. Saltant, imitant els Beatles,.... eren les estrelles indiscutibles del dia, com si fossin actors i actrius de Ventdelplà. Sols el Periòdico feia una crítica (un pèl sensacionalista, d’acord) al gran problema que tenim. Una foto del Fidel Castro amb cara de mala llet, i la frase “A ell tampoc li agrada votar” i, a dins, tot de dictadors actuals que no deixen viure en democràcia. Realment, em va copsar.

No sé què cal, no veig solucions. O potser és que encara tindré raó amb el que li vaig dir la setmana a un compi de la nostra petita revolució laboral en hores baixes: només reaccionem a bufetades. M’agrada pensar que m’equivoco, i que no haurem de patir bufetades per reaccionar i que com va dir algú l’absentisme va ser pel sol i el gran premi de Mònaco..... (innocent!).

p.d....I avui m’assabento que a Veneçuela, el canal de televisió RCTV, un dels més importants del país i crític amb el govern d’Hugo Chàvez, ha deixat d’emetre la seva programació, doncs no els han renovat la concessió del senyal. Democràcia a Veneçuela? .. i el pitjor: no recorda a algun fet dels últims temps als Països Catalans?..... res, que estem immunitzats a les bufetades.