dijous, 15 de novembre de 2007

L’acopuntora, mirant la llengua, sap desxifrar en un minut tot allò que em ronda pel cap i que em costa setmanes poder dir.
Per molt que li digui “bé, vaig fent”, mira la llengua i deixa anar “ui, ui, ui, la tens molt vermella, hi ha molta calor i estancament. Estàs enfadada per alguna cosa? Hi ha alguna cosa que et neguitegi?"
I després, quan diu “avui tractarem les emocions, per tant la sang i el cor”, just aquelles agulles, son les que em fan més mal.
La sessió, evidentment, acaba amb la gran recomenació, aquella que porto mesos repetint-me però que sóc incpaç de fer “deixa de donar-hi voltes, viu la vida i no t’inquietis. canvia el xip

Quan surto, em sento millor, m’he alliberat de tota la tensió que porto acumulada per les mil i una coses que vull canviar i que no puc/no sé canviar. Tot allò que porto tan endins que no em deixa mirar endavant. Al vespre, aconsegueixo descansar, però avui,….

Avui, de nou, el neguit. El voler saber, el voler preguntar, el voler mirar endavant, el voler retorbar, voler fer les paus en una guerra freda que no té gens de sentit. Definitivament, la por, m’ha tornat a vèncer, s’ha tornat a instal·lar dins del meu cor i la meva ànima.