Ahir, una bona amiga em va dir, m’agrada veure’t de bon humor (o alguna cosa així, no ho recordo bé). El fet és que sí, estava de bon humor.
I per res en concret. Ni la feina em va millor, ni tinc cap pla estupendu de vacances, ni m’he deslliurat de les cadenes universitàries, ni he superat el mal de cors.
Però, … estava de bon humor.
Tampoc ho vaig buscar ni forçar. Simplement, em vaig divertir. Potser va ser les hormones a la piscina amb el socorrista nou, potser van ser els riures, potser va ser fer esport, no ho sé.
L’únic que sé és que em sentia bé, tornava a sentir-me lliure i contenta amb mi mateixa. Perquè aquesta sóc jo, la que somriu tot i els problemes, la que tira endavant tot i les decepcions, la que no li calen paraules per estar a gust amb els demés, la que no li cal criticar als altres, la que no s’agobia ni se sent sola.
I potser fa massa temps que em miro el melic, potser fa massa temps que no sé deixar de pensar i donar voltes a fets que no puc canviar.
I potser fa massa temps que m’obsessiono amb el que no tinc, i encara que cada dia em proposi no pensar-hi, ho faig.
Per això, crec que he de poder recordar tots els instants de bon humor, multiplicar-los, i encara que sé que tindré moments baixos, recordar que amb bon humor, la vida té s’assaboreix millor.