dimarts, 21 d’agost del 2007


Va sonar el despertador … les 7.45h … i si no frisava sabia que arribaria tard, però les seves parpelles estaven molt enganxades i el seu cos semblava un sac de boxa. La seva ment no parava de repetir-li, com un disc ratllat, que s’aixequés, però li semblava una feina impossible.

De cop una carícia dolça i un xiuxiueig a cau d’orella amb un: Bon dia princesa, van treure-li un somriure d’orella a orella sense adonar-se'n. En aquell instant va ser conscient que era feliç al seu costat i que aquella buidor que feia temps s’havia instal·lat dins seu havia començat a desaparèixer. De cop amb un sospir es va entristir pensant que potser ella no el feia tant feliç. Ell mirant-la amb un somriure i amb els ulls mig tancats va donar-li un petó als llavis.

1 comentari:

rits ha dit...

xq sempre tan exigent?
xq tanta por de ser feliç?