dilluns, 26 de febrer de 2007

´Qüestió de gustos, suposo

Els tòpics diuen que a les noies no ens agrada el futbol. A mi, m’agrada trencar tòpics. M’encanta el futbol.
Suposo que té a veure amb el fet que és una de les coses que feia amb el meu pare de petita. Cada dos caps de setmana, anar al Camp Nou. El bikini del bar del costat de casa, el cacaolat, la gorra que em va fer la meva àvia i una bandera gegant que portava el meu cosí (abans podies portar banderes gegants i no passava res. Ara no. Es veu que es podrien considerar armes de destrucció massiva).
Els primers records son amb el Shuster, el Lineker, el Migueli o l’Urruti. A mi, sempre em va agradar el Quini. No vaig entendre mai lo del segrest fins que vaig ser gran, però la seva cara quan el van alliberar, la tinc gravada a la memòria. Més endavant, el Dream Team i ara el Ronaldhino, l’Eto’o i companyia. També recordo com a espcial, la Lliga del 86, que es va guanyar a fora, i quan van arribar els jugadors els vam anar a rebre a la Gran Via. Recordo que només es veia l’autocar del Julia, però ja en vaig tenir prou. I la Copa d'Europa del 92 a Wembley. El meu pare era a Madrid per feina, i el primer que vam fer va ser trucar-lo a l'hotel i brindar junts encara que fos a la distància.
Potser ara ja no hi ha una sensació romàntica en el futbol. Ja no hi ha el sentiment que es desprenia abans, potser tot és una maquinària tan gran de fer diners que ningú hi posa l'ànima.
Però quan vas al camp, tot canvia. Ara, ja no entro gratis i ja no puc anar a cada partit. Vaig quan el pare li fa mandra o al tiet li fa por (li va agafar una embòlia en un Barça-Madrid, i des de llavors, els partits de gran tensió prefereix veure’ls a casa), però sempre que hi vaig, recupero la il·lusió. El Barça-Atlethic el tinc reservat. És el meu segon equip, i tot i que ara està en hores baixes, sempre és especial. Ahir, sabia que guanyaríem, sabia que seria un bon partit, les coses últimament no rutllen el que haurien de rutllar i havia de ser un bon partit. Per dues hores vaig poder realment desconnectar de tot plegat, vaig recordar la meva infància; la olor dels puros (tampoc és que sigui massa agradable, la veritat), les iaies cridant, els nens i nenes emocionats. El Guily roba la pilota abans de mig camp, comença a córrer i tothom comença a cridar,.... fa la passada de la mort a l’Eto’o, i ... es fa el silenci.... xuta... i aquest cop falla,... però tot d’aplaudiments i crits esperonen.
Per cert, si el Ronaldinho arriba a marcar aquell xut al pal, s’enfonsa l’estadi....
És qüestió de gustos, suposo.

1 comentari:

k ha dit...

Si, suposo que si... és qüestió de gustos.