dijous, 22 de febrer de 2007

Dissabte, xerrant i rient sobre homes i la meva vida, un company em va dir que el meu problema amb els homes és que el meu nivell d’exigència no és alt; és altíssim.
Jo no ho veig així. És més, crec que és una excusa. Dient això, el problema és meu, demano massa; el problema ja no és que no atregui a homes interessants, no és que no sigui miss univers o miss simpatia. El problema és que sóc massa exigent.

I això em fa enfadar i, alhora, em fa posar trista.

Em fa enfadar perquè em qüestiono moltíssim, perquè arribo a la conclusió que potser és així. Però també em fa posar trista perquè sé que no demano tant, que no només és un problema meu. Que és cosa de dos.

1 comentari:

lulamy ha dit...

Potser si que és cosa de dos... Però també és cert que la imatge que tu tens del teu "home prefecte " és impossible de trobar, ja que en aquest món no n´exiteix cap...! Una pena! Peró segur que algun dia trobarás a algú que si aproximi molt, i del que t´agradaran fins i tot els seus defectes! paciència!