Dissabte, xerrant i rient sobre homes i la meva vida, un company em va dir que el meu problema amb els homes és que el meu nivell d’exigència no és alt; és altíssim.
Jo no ho veig així. És més, crec que és una excusa. Dient això, el problema és meu, demano massa; el problema ja no és que no atregui a homes interessants, no és que no sigui miss univers o miss simpatia. El problema és que sóc massa exigent.
I això em fa enfadar i, alhora, em fa posar trista.
Em fa enfadar perquè em qüestiono moltíssim, perquè arribo a la conclusió que potser és així. Però també em fa posar trista perquè sé que no demano tant, que no només és un problema meu. Que és cosa de dos.
Jo no ho veig així. És més, crec que és una excusa. Dient això, el problema és meu, demano massa; el problema ja no és que no atregui a homes interessants, no és que no sigui miss univers o miss simpatia. El problema és que sóc massa exigent.
I això em fa enfadar i, alhora, em fa posar trista.
Em fa enfadar perquè em qüestiono moltíssim, perquè arribo a la conclusió que potser és així. Però també em fa posar trista perquè sé que no demano tant, que no només és un problema meu. Que és cosa de dos.
1 comentari:
Potser si que és cosa de dos... Però també és cert que la imatge que tu tens del teu "home prefecte " és impossible de trobar, ja que en aquest món no n´exiteix cap...! Una pena! Peró segur que algun dia trobarás a algú que si aproximi molt, i del que t´agradaran fins i tot els seus defectes! paciència!
Publica un comentari a l'entrada