dijous, 15 de febrer de 2007

La paradoxa de Sant Valentí

De peu, els tres timbres del metro comencen a sonar i de cop em veig entre parada i parada envoltada d’un mar de gent que no conec. De cop, un pensament em neguiteja, no li vull donar importància però està allà, no marxa; potser és pq. reflexioni i mediti la meva opinió al respecte.
Avui és Sant Valentí els aparadors estan replets de cors i cursilades, els programes de radio parlant de les demostracions d’amor, a la televisió pel·lícules d’amor, etc. Però mirant al meu voltant m’he preguntat quanta gent del vago devia celebrar aquest dia? I sobretot, perquè?
Pq. és una tradició d’enamorats? (pq. aquest dia? Qualsevol dia és bo per celebrar que estimes a algú, no?)
Pq. és una costum? (bueno, però no deixa de considerar-se una costum espanyola i tant pot ser costum avui com demà o qualsevol dia, no? )
Pq. és la roda de la societat la que porta a celebrar aquestes dates? (potser pensen que si no celebren Sant Valentí no estimen prou a la seva parella, no?)
Pq. el consumisme obliga a celebrar aquest dia? (potser avui la gent està més disposada a gastar-se diners per algú altre. Potser pensen que és obligatori fer un regal material per demostrar l’amor que senten?)
Pq. es veuen obligats? (que els porta al punt de veure’s obligats?)
Pq ... ???

Realment no ho sé pq. celebren Sant Valentí, l’única resposta que podria admetre, crec, és que sempre és bon dia per celebrar que s’estimen i que estan enamorats i celebren aquest amor sigui Sant Valentí o sigui Sant Fermí. O sigui que ho celebren dia rere dia, pensant que avui serà el darrer dia que estaran junts i lluitant pq. la flama del seu amor no s’apagui; independentment dels regals o les bogeries d’amor que es puguin fer.

Crec que les demostracions d’amor s’haurien de fer més sovint i no en dies puntuals. Qui sap, potser el món aniria millor. Hi ha tantes i tantes maneres d’estimar i de demostrar-ho que a vegades un regal es queda curt per demostrar el que sents.

Però la paradoxa de la vida m’ha parat els pensaments, l’home del meu costat llegeix el diari i s’ha parat en una noticia on deia que un guerriller de Colòmbia estava esperant un transplantament de rostre. Si, de rostre el pobre home només tenia la boca; no tenia ni ulls, ni nas, ni orelles.

Curiós no? Jo pensant en com es pot demostrar l’amor i aquest pobre home sense rostre. Com ho podria dir ... que injusta és la vida i que estúpids som a vegades.

1 comentari:

r ha dit...

Mai havia pensat en el dia dels enamorats. Sempre havia pensat que era una cursilada capitalista i que l'amor s'havia de celebrar cada dia, tal i com dius.
Aquest any, però, ha estat diferent. He sentit el pes d'un dia destinat a l'amor i m'ha fet mal. Ho sento, no he pogut despendre'm i fer veure que no passa res.
Completamet d'acord, però, que la vida és injusta i mentre uns ploren per un no res, d'altres lluiten per veure l'esperança d'un demà.