dilluns, 5 de març de 2007

Setmana de les dones


El 8 de març és el dia de les dones, i vull començar la setmana parlant d’una dona excepcional. La meva mare.

La meva mare és una gran dona. Mai ho ha tingut fàcil. De petita, diversos accidents la van marcar i li van fer agafar pors. Als 14 anys va haver de deixar d’estudiar per posar-se a treballar, va conèixer i es va casar amb el meu pare, però la meva àvia (mare del meu pare) mai la va acabar d’acceptar ja que la considerava d’un nivell inferior. Se li va morir un fill al cap d’un dia de néixer. Després, per cuidar-nos a la meva germana i a mi, va haver de deixar de treballar ja que era perruquera i vint anys enrera el tema de la conciliació familiar era mil vegades pitjor que ara, que encara és difícil. Quan la meva àvia (la mare del meu pare) es va posar malalta, la va cuidar fins a l’últim instant, sense mai rebre un sol gest d’agraïment. Sempre ens ha estat cuidant i estimant.
Ha rebut crítiques de tothom. De les seves cunyades, de les veïnes. Li han dit que ha tingut una vida molt fàcil, ja que no tenia que treballar fora de casa, que està massa grassa, que no fa res.
I no és pas veritat. Sempre ens ha estat cuidant, estimant-nos fins al límit. Sempre tots nosaltres per davant d’ella, sense cuidar-se, sense estimar-se a ella mateixa. Potser no ha estat una mare moderna que treballava i cuidava la casa com es demanava fins fa poc, però sens dubte ha estat una gran treballadora per tots els que la coneixem i estimem. Sempre ha estat atenta a tothom, tots els que l'han necessitat, l'han trobat amb un somriure a la cara.

He tingut milers de problemes amb la mare. L’he arribat a odiar en alguns instants de la meva adolescència quan no em deixava fer res. M’he barallat milers de vegades. Crec que moltes de les meves pors me les ha transmès ella, però també m’ha ensenyat a estimar als altres sense restriccions, a ajudar, a ser pacient i a intentar ser bona persona cada dia.

Mare, encara que no t’ho dic gaire, t’estimo i gràcies per tot el que m’has donat. No et rendeixis mai.

3 comentaris:

lulamy ha dit...

Segur que a ella li agradaria molt llegir això que has escrit, o que li ho diguessis personalment. De vegades, a aquelles persones que ja es dona per suposat que les estimem, sòn a aquelles a qui menys els hi diem...

Anònim ha dit...

Tens raó, sovint als que tenim més aprop ens costa o oblidem de dir-los que els estimem i que son molt importants per nosaltres. I sobretot de donar-los les gracies per tal com son.
A vegades hem de fer la reflexió i no donar res per sabut.

r ha dit...

quanta raó teniu les dues!
tàn fàcil que podria ser, i com ho compliquem a vegades.