dilluns, 29 de gener de 2007

No t’he vist. T’he intuït en una sala plena de gent, plena de treball, i no m’he atrevit a mirar-te, per por que miressis i em trobessis allà, mirant-se, desitjant-te.

A l'hora de dinar he tornat a pensar en tu. I he recordat que divendres ens vam somriure i ens vam dir adéu. I aquell adéu m’ha mantingut en peu tot el cap de setmana.

Diuen que la culpa és meva, que no faig res, que deixo que altres juguin i guanyin. Però sento que no sóc prou, que no tinc dret a jugar. Sento que mai he estat una jugadora de camp, sempre a la banqueta. I sé que en el fons no jugo perquè tinc por; por de jugar, caure i fer el ridícul.

I sé que tinc que vèncer la por, ho sé. Però estic perduda i no sé trobar el coratge per vèncer-la i així jugar, jugar i jugar sense esperar saber el resultat.

5 comentaris:

k ha dit...

Encara que no te’n adonis ja estàs fent els teus passets. Ara només falta que confiïs més en tu i intentis començar la teva partida.
Ànims i ja veuràs, el que descobriràs!

r ha dit...

si, ja ho sé.... però.... descobriré, ...tot d'homes que també viuen a l'institut permanent d'aquest petit món nostre....
jugar aquest partit és més que complicat; hi ha molts jugadors i jugadores al voltant.
tinc que entrenar molt!!!!

k ha dit...

El millor entrenament és practicant. I ... crec que la majoria no ha sortit mai de l'institut, així que... tenim dues opcions, no??
Entra a jugar, des de la distància ja ho has fet; ara toca un pas més!

r ha dit...

no, no han sortit pas.
jugar en la distància ja ho he fet? però no s'haurà adonat pas!!!!

Anònim ha dit...

no ho sabras mai si no fas algun pas més, no?