dilluns, 29 de gener del 2007

No t’he vist. T’he intuït en una sala plena de gent, plena de treball, i no m’he atrevit a mirar-te, per por que miressis i em trobessis allà, mirant-se, desitjant-te.

A l'hora de dinar he tornat a pensar en tu. I he recordat que divendres ens vam somriure i ens vam dir adéu. I aquell adéu m’ha mantingut en peu tot el cap de setmana.

Diuen que la culpa és meva, que no faig res, que deixo que altres juguin i guanyin. Però sento que no sóc prou, que no tinc dret a jugar. Sento que mai he estat una jugadora de camp, sempre a la banqueta. I sé que en el fons no jugo perquè tinc por; por de jugar, caure i fer el ridícul.

I sé que tinc que vèncer la por, ho sé. Però estic perduda i no sé trobar el coratge per vèncer-la i així jugar, jugar i jugar sense esperar saber el resultat.

5 comentaris:

k ha dit...

Encara que no te’n adonis ja estàs fent els teus passets. Ara només falta que confiïs més en tu i intentis començar la teva partida.
Ànims i ja veuràs, el que descobriràs!

rits ha dit...

si, ja ho sé.... però.... descobriré, ...tot d'homes que també viuen a l'institut permanent d'aquest petit món nostre....
jugar aquest partit és més que complicat; hi ha molts jugadors i jugadores al voltant.
tinc que entrenar molt!!!!

k ha dit...

El millor entrenament és practicant. I ... crec que la majoria no ha sortit mai de l'institut, així que... tenim dues opcions, no??
Entra a jugar, des de la distància ja ho has fet; ara toca un pas més!

rits ha dit...

no, no han sortit pas.
jugar en la distància ja ho he fet? però no s'haurà adonat pas!!!!

Anònim ha dit...

no ho sabras mai si no fas algun pas més, no?