divendres, 12 de gener de 2007

M'agradaria tan poder-te dir tot el què sento. M'agradaria tan poder-te mirar sense que em fes vergonya, sense que tingués por del què pensaran. M'agradaria tant poder-te tocar, fer-te sentir a prop meu.

M'agradaria tant,

Que em fa mal. Que no em deixa descansar, que no em deixa avançar.

Resto quieta, immòbil, i sé que aquest no és el camí que em porta cap a tu, però no en veig cap altre. Caminar i caminar, sense aturar-me mai,.. ho sé,... però no puc, estic enganxada al terra.

I voldria cridar, cridar ben fort que t'estimo, i que vull compartir amb tu cada instant.

Potser he vist masses pel·lícules romàntiques, potser espero masses coses d'un amor idealitzat, irracional i irreal. Però mai havia sentit com ara que et vull, que et necessito, que no puc viure sense tu.

No puc.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Si k pots. Llençat i no l'observis en la distància.

lulamy ha dit...

Si de veritat t´importa tant has de decidir-te a donar un pas endavant! El triomf és dels que s´arrisquen! Has d´aprofitar qualsevol excusa laboral per apropar-te a ell i intentar-lo coneixe´l millor, i que ell et conegui a tu... I si ha de sorgir alguna cosa mès, hi sorgirà! Però cal tenir valor per donar el primer pas!!! FORÇA!!!