dilluns, 17 de setembre de 2007

La vida és allò que et passa mentre tu vas fent altres plans

La contraportada del diari Avui de dissabte portava aquesta frase d’en John Lennon per emmarcar un article relatiu al desamor. I la veritat és que m’ha donat per molt (per llegir-lo, és força entretingut).

Hi ha qui diu que sóc molt planificadora, controladora; que ho tinc que tenir tot controlat.
Crec que no ho sóc. Planifico com voldria que fos la meva vida, amb un piset ben bonic, un amant deliciós, la maternitat a llarg termini, mantenir els amics que m’estimo, una feina que m’ompli i pagui les factures, .... però no crec que sigui de anar fent molts plans. No planifico a aquesta data vull això o aquella allò d’allà (i de fet, per segons quines coses, hauria de planificar una mica més). El que sí que em passa és que tinc l’agenda una mica ocupada: un servei que em dóna molt, fa que per no deixar-me res, necessiti saber què tinc que fer i quan.

Però el que volia explicar és com fa temps enrera vaig tenir un pla, o més que un pla, un desig, un somni. Em vaig encapritxar d’un noi, bueno, em vaig penjar. Però esclar, jo i les meves pors. A més, el noi en qüestió tenia nòvia i tampoc ens vèiem gaire. El fet és que vaig fer com faig sempre quan un noi m’agrada. Em vaig allunyar d’ell tan com vaig poder. I així, evidentment, les possibilitats de conèixe’l, de ser, com a mínim, amics s’esfumen com una cigarreta. Tot i així, jo vaig somniar i somniar que algun dia deixava la nòvia, que ens estimavem i teníem una vida en comú, un pla. D’això ja en fa alguns anys, però com que estava ocupat, doncs em vaig anar des-encapritxant.
Farà cosa d’un any, any i mig, ho va deixar amb la noia en qüestió, però jo ja tenia un altre somni-pla que no realitat. Tot i així, les alarmes van tornar a saltar, i evidentment, encara em vaig coibir i distanciar més.

Aquest cap de setmana aquest noi ha dit que marxa. I ja no serà a la meva vida, per mínim que sigui. I sento que s’ha complert ben bé el que diu John Lennon. L’he perdut mentre jo feia plans, donava voltes i no feia res. I encara que sé que és el millor per ell, m’entristeix.

Pd. M’ha sortit un post molt enrebessat, però tinc masses sentiments barrejats i no els sé explicar. Per cert, cal dir que ha tornat amb la ex. I encara que sembli mentida, això no amortitza el dolor.
Pd 2. No recorda alguna altra història més? Buff.....