dimarts, 10 d’abril de 2007

La bella dorment quan va ser jove es va punxar amb una filadora i va dormir fins que el seu príncep la va despertar.
Crec que així és com he passat tota la meva joventut, adormida, esperant que un príncep em desperti i em doni vida.

Però dormida, com puc conèixer un príncep? Ara els prínceps ja no van rescatant princeses.

I esclar, així em va.... dormint, i dormint, i esperant, i esperant, però cada dia que passa el roser té més espines i el tronc és més aspre i gruixut, i també hi ha més roques per superar....

Sé perfectament que he de despertar, i que no cal un príncep per trencar les espines del meu roser, i de fet ja ho vaig fent,... però.... en el fons, encara que trenqui petites branques, continuo esperant i veient la vida passar...