divendres, 5 d’octubre de 2007

El príncipe desconocido
¡Nadie duerma! ¡Nadie duerma!
Tampoco tú, oh Princesa,
en tu fría estancia
miras las estrellas
que tiemblan de amor y de esperanza...
¡Pero mi misterio está encerrado en mí,
mi nombre nadie sabrá!
sólo cuando la luz brille
(Puccini:No,no, sobre tu boca lo diré)
Sobre tu boca lo diré temblando
(Puccini: ¡cuando la luz brille!)
Y mi beso romperá el silencio
que te hace mía.

Voces de mujeres
Su nombre nadie sabrá...
¡Y nosotras, ay, deberemos, morir, morir!

El príncipe desconocido
¡Disípate, oh noche! ¡Tramontad, estrellas! ¡Tramontad, estrellas!
¡Al alba venceré!
¡Venceré! Venceré!


Ara no diré pas que m'encanta l'òpera, que l'entenc o l'aprecio. No és això. Simplement aquesta ària del Turandot és tan coneguda per tothom i tan popular, que fa que tots coneguem la història.
Turandot és una princesa, que no troba un príncep que li agradi prou. Cap està a l'alçada. I per això es tanca en un castell de difícil accés, perquè el príncep la vagi a buscar. A més haurà de passar moltes proves per finalment tenir el seu amor.
És una història preciosa, però trista, molt trista. Això sí, en aquest cas i el troçet de l'ària, el príncep no es venç, lluita per aconseguir el seu amor, i delcara que a l'alba vencerà. Bonic, no?
Quan tinc dies com avui, plens de tristesa i melancolia, on les hores no passen i sembla que el món vagi al revés, en contra teu,.... m'encanta recordar-la, em dóna energia i esperança.