De voler ser coherent i de les petites grans incoherències de cada dia.

Fa just tres posts em deia a mi mateixa que ser coherent amb allò que creus resulta una mica complicat.
Ho és, i molt.
Si vull ser coherent, quan una persona no et cau bé, sigui justificada o injustificadament, no li has de riure les gràcies o donar-li dos petons. Tampoc cal criticar-la ni fer-la sentir malament, simplement passar d’ella.
Primera incoherència: per educació, peloterio o bes a saber què –perquè encara li dono voltes- vas a una festa, la saludes i fins i tot li fas dos petons.
Si vull ser coherent, quan no estàs d’acord en com estan fent les coses els teus caps, no has d’anar als actes que organitzen.
Segona incoherència: hi vas, et fa gràcia trobar-te amb companys de feina fora del despatx, poder ballar i riure, que ja convé.
Si vull apropar-me a algú i que em conegui, he de xerrar, ser afable i comunicativa.
Tercera incoherència: quan més m’importa, més m’allunyo. Més inaccessible sóc.
Si vull viure en pau amb mi mateixa, no he de qüestionar-me totes les decisions que prenc i he de deixar-me portar, gaudir del què faig i de la companyia que tinc.
Quarta incoherència: contínuament em qüestiono, sento que tot ho faig malament, o no faig.
Si vull estimar i sentir-me estimada: he de cuidar els que m’envolten i he de deixar-me cuidar.
Cinquena incoherència: passo de tothom i només penso en el què no tinc. I alhora no deixo que ningú conegui que s’amaga dins del meu.

I la llista, pot ser més gran, però per avui.... crec que ja n’hi ha prou.