Tot plegat és menys important del què sembla, segur, però....

Donar-hi voltes no ajuda massa. Només fa que tot adquireixi un color més fosc, però aquesta instintiva mania persecutòria d’analitzar cada acte, cada fragment de la vida, m’és inevitable, és més fort que el desig de recomençar, o el principi de llibertat de tots plegats.

Masses fets per donar-hi voltes. Masses angoixes dins del cor. Masses obligacions per atendre.

Retrobades, mirades de reüll existents o inexistents, intimitats explicades a cau d’e-mail, vergonyes publicitades, expectatives creades incompletes, obligacions tributàries, amistats trencades, portes que mai s’acaben de tancar o d’obrir, intuïcions que atemoreixen, veritats que trenquen l’ànima.

Tot dins, esclar, d’unes cadenes que no deixen aixecar el peu de terra.

p.d. avui s’ha presentat l’organigrama de l’agència. La raó em diu que no està tan malament. El cor, se’m encongeix.
A mi, m’han posat al meu lloc, potser en el què em mereixo per no haver fet el què havia de fer. En el no res.