dilluns, 7 de juny de 2010

Hagamos un trato



Cuando sientas tu herida sangrar
cuando sientas tu voz sollozar cuenta conmigo.
(de una canción de Carlos Puebla)


Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
ni hasta diez
sino contar
conmigo.
Si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o talvez porque existe
usted puede contar
conmigo.
Si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo.
Pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe
que puede
contar conmigo.



ps. No entenc com hem arribat aquí, com ens hem pogut fer mal.
Tot era senzill entre nosaltres, comptàvem l’una amb l’altra.

Recordo el dia que ens vam conèixer. Bé, feia molt que esmorzàvem plegades, però recordo aquell dia. Al bar, a les fosques mentre l’home del cinturó de cordó buscava cava per continuar celebrant el Nadal i el tripartit. Em vas preguntar si m’agradava ell, que a tu també t’agradava, i vam començar grans complicitats. Em vas acompanyar del braçet en els moments dolents, vam riure i et vaig acompanyar en els teus mals moments i per sort, en els bons.

Et dono les gràcies per tot el que m’has donat. Perquè al teu costat he rigut moltíssim, he aprés molt de la teva bondat i d’arts manuals, del superar-se i tirar endavant, per aguantar-me les meves neures i canvis d’humor. Perquè m’has ajudat a créixer i a pensar una mica diferent. Per tots els moments compartits, que no han estat pocs i per tots els projectes de futur que teníem. Segur que els compliràs. No en dubtis pas.

Com sempre, em capfico amb el que he fet malament,
Em sap greu si t’he fet mal, o si t’he decepcionat.
I voldria demanar disculpes, però no sé si aquest dia arribarà.
No em vols parlar.
Sento que tot s’ha perdut per un mal moment de les dues.
I és molt trist. És molt trist caminar al costat i no saber-nos què dir.

Si algun dia vols, jo sempre hi seré.
Era d’aquells vincles que tens amb amics que poques vegades es donen.
Ara, ja no sé què fer per recuperar-ho. Potser millor que deixi d’intentar-ho.

Espero que no et sàpiga greu la foto, és d'un bon record.

2 comentaris:

La sonrisa de Hiperión ha dit...

Encantador blog el tuyo, un placer haberme pasado por tu espacio.

Saludos y un abrazo.

David C. ha dit...

Bonito.