dijous, 4 d’octubre del 2007
dilluns, 1 d’octubre del 2007
Si fins fa poc creia que la setmana abans de Nadal era la més fatigosa de tot l’any, ara ja té un dur competidor. El mes de setembre.
És el moment de tornar a començar, de tornar a les rutines; a les reunions, a les assemblees, els exàmens, la feina, retrobar-se amb amics, les pors, els neguits, l’autoexigència, el desamor, i fins i tot, una mica d’angoixa.
Per sort, setembre ha passat, i octubre, almenys per mi, comença si bé estressant de tasques i feines, una mica més alliberador de tensió i pressió.
Ahir va acabar l’Assemblea, potser l’assemblea més tranquil·la dels darrers anys, menys pels qui la preparàvem. Ens vam agobiar els un als altres, i va ser una mica malaltís. I per sobre de tot, aquestes relacions estranyes que tinc amb alguns, que em cohibeixen, que no em deixen ser com sóc, que em fan sentir la persona més bitxo raro, sosa i que determinen la meva inseguretat. Algun dia passarà tot i disfrutaré a gust?
És el moment de tornar a començar, de tornar a les rutines; a les reunions, a les assemblees, els exàmens, la feina, retrobar-se amb amics, les pors, els neguits, l’autoexigència, el desamor, i fins i tot, una mica d’angoixa.
Per sort, setembre ha passat, i octubre, almenys per mi, comença si bé estressant de tasques i feines, una mica més alliberador de tensió i pressió.
Ahir va acabar l’Assemblea, potser l’assemblea més tranquil·la dels darrers anys, menys pels qui la preparàvem. Ens vam agobiar els un als altres, i va ser una mica malaltís. I per sobre de tot, aquestes relacions estranyes que tinc amb alguns, que em cohibeixen, que no em deixen ser com sóc, que em fan sentir la persona més bitxo raro, sosa i que determinen la meva inseguretat. Algun dia passarà tot i disfrutaré a gust?
dimarts, 25 de setembre del 2007
Un dia difícil
un nus a l’estómac
unes palpitacions accelerades
uns sentiments a flor de pell
una ràbia reprimida
un malson llunyà que torna a tocar la porta
*************
unes palpitacions accelerades
uns sentiments a flor de pell
una ràbia reprimida
un malson llunyà que torna a tocar la porta
*************
Caminant per una corda fluixa, una mirada cap a baix i veus un forat negre i profund que fa anys vas deixar enrera. Però sembla que vol tornar a absorbir-te.
*************
Quan creus que tot ha quedat enrera torna aquell diable a fregar-te el cor.
divendres, 21 de setembre del 2007
dijous, 20 de setembre del 2007
dimarts, 18 de setembre del 2007
La vida és allò que et passa mentre tu vas fent altres plans II
Rectifico.
Si que planifico, sí.
I no era conscient.
Planificar vol dir establir un pla. Una estratègia d'actuació per obtenir un objectiu.
I tant que planifico!!!!!!!!! i sempre del revés.
Planifico el que vull dir, el que vull fer, com vull que surtin les coses. I esclar, mai surt res com jo espero. I llavors em bloquejo i ja no faig res.
ai, ai, ai
dilluns, 17 de setembre del 2007
La vida és allò que et passa mentre tu vas fent altres plans
La contraportada del diari Avui de dissabte portava aquesta frase d’en John Lennon per emmarcar un article relatiu al desamor. I la veritat és que m’ha donat per molt (per llegir-lo, és força entretingut).
Hi ha qui diu que sóc molt planificadora, controladora; que ho tinc que tenir tot controlat.
Crec que no ho sóc. Planifico com voldria que fos la meva vida, amb un piset ben bonic, un amant deliciós, la maternitat a llarg termini, mantenir els amics que m’estimo, una feina que m’ompli i pagui les factures, .... però no crec que sigui de anar fent molts plans. No planifico a aquesta data vull això o aquella allò d’allà (i de fet, per segons quines coses, hauria de planificar una mica més). El que sí que em passa és que tinc l’agenda una mica ocupada: un servei que em dóna molt, fa que per no deixar-me res, necessiti saber què tinc que fer i quan.
Però el que volia explicar és com fa temps enrera vaig tenir un pla, o més que un pla, un desig, un somni. Em vaig encapritxar d’un noi, bueno, em vaig penjar. Però esclar, jo i les meves pors. A més, el noi en qüestió tenia nòvia i tampoc ens vèiem gaire. El fet és que vaig fer com faig sempre quan un noi m’agrada. Em vaig allunyar d’ell tan com vaig poder. I així, evidentment, les possibilitats de conèixe’l, de ser, com a mínim, amics s’esfumen com una cigarreta. Tot i així, jo vaig somniar i somniar que algun dia deixava la nòvia, que ens estimavem i teníem una vida en comú, un pla. D’això ja en fa alguns anys, però com que estava ocupat, doncs em vaig anar des-encapritxant.
Farà cosa d’un any, any i mig, ho va deixar amb la noia en qüestió, però jo ja tenia un altre somni-pla que no realitat. Tot i així, les alarmes van tornar a saltar, i evidentment, encara em vaig coibir i distanciar més.
Aquest cap de setmana aquest noi ha dit que marxa. I ja no serà a la meva vida, per mínim que sigui. I sento que s’ha complert ben bé el que diu John Lennon. L’he perdut mentre jo feia plans, donava voltes i no feia res. I encara que sé que és el millor per ell, m’entristeix.
Pd. M’ha sortit un post molt enrebessat, però tinc masses sentiments barrejats i no els sé explicar. Per cert, cal dir que ha tornat amb la ex. I encara que sembli mentida, això no amortitza el dolor.
Pd 2. No recorda alguna altra història més? Buff.....
La contraportada del diari Avui de dissabte portava aquesta frase d’en John Lennon per emmarcar un article relatiu al desamor. I la veritat és que m’ha donat per molt (per llegir-lo, és força entretingut).
Hi ha qui diu que sóc molt planificadora, controladora; que ho tinc que tenir tot controlat.
Crec que no ho sóc. Planifico com voldria que fos la meva vida, amb un piset ben bonic, un amant deliciós, la maternitat a llarg termini, mantenir els amics que m’estimo, una feina que m’ompli i pagui les factures, .... però no crec que sigui de anar fent molts plans. No planifico a aquesta data vull això o aquella allò d’allà (i de fet, per segons quines coses, hauria de planificar una mica més). El que sí que em passa és que tinc l’agenda una mica ocupada: un servei que em dóna molt, fa que per no deixar-me res, necessiti saber què tinc que fer i quan.
Però el que volia explicar és com fa temps enrera vaig tenir un pla, o més que un pla, un desig, un somni. Em vaig encapritxar d’un noi, bueno, em vaig penjar. Però esclar, jo i les meves pors. A més, el noi en qüestió tenia nòvia i tampoc ens vèiem gaire. El fet és que vaig fer com faig sempre quan un noi m’agrada. Em vaig allunyar d’ell tan com vaig poder. I així, evidentment, les possibilitats de conèixe’l, de ser, com a mínim, amics s’esfumen com una cigarreta. Tot i així, jo vaig somniar i somniar que algun dia deixava la nòvia, que ens estimavem i teníem una vida en comú, un pla. D’això ja en fa alguns anys, però com que estava ocupat, doncs em vaig anar des-encapritxant.
Farà cosa d’un any, any i mig, ho va deixar amb la noia en qüestió, però jo ja tenia un altre somni-pla que no realitat. Tot i així, les alarmes van tornar a saltar, i evidentment, encara em vaig coibir i distanciar més.
Aquest cap de setmana aquest noi ha dit que marxa. I ja no serà a la meva vida, per mínim que sigui. I sento que s’ha complert ben bé el que diu John Lennon. L’he perdut mentre jo feia plans, donava voltes i no feia res. I encara que sé que és el millor per ell, m’entristeix.
Pd. M’ha sortit un post molt enrebessat, però tinc masses sentiments barrejats i no els sé explicar. Per cert, cal dir que ha tornat amb la ex. I encara que sembli mentida, això no amortitza el dolor.
Pd 2. No recorda alguna altra història més? Buff.....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)