El 2006 va ser un any dur, molt dur, i no precisament per la crisi dels 30. La vaig tenir - i de fet, la continuo tenint -, però la duresa no va ser tant per l’aniversari sinó més aviat per tot el rebombori que va haver al meu voltant en general i al meu interior en particular.
Més que la importància de fer 30 anys quan encara em sento com una nena, el que em neguiteja, em provoca gelosia i m’atura és veure que les vides del voltant van evolucionant, canviant i que la meva continua aturada, immòbil, clavada a terra sense avançar enlloc.
Si que he fet petites passes – passes de tortuga que dic – però no sé si em portaran enlloc. Em veig perduda enmig de l’oceà.
Tothom, absolutament tothom: família, amics, companys i coneguts, em diuen constantment que he d’actuar, avançar, jugar; i sé que ho tinc que fer, que ho vull fer, però, simplement no ho faig. Algun dia n’aprendré? Com deia al post d’abans, cada dia ho intento.

La veritat és que fa temps que llegeixo blogs, però ben poques vegades escric algun comentari, tot i que m’he vist reflexada, m’he emocionat i he rigut més d’un cop. M’agrada escriure (encara que sé que no tinc estil i faig algunes faltes d’ortografia i gramaticals), però no sé que escriuré aquí. De segur que escriuré d’amor, de desamor, de les petites coses de cada dia, de política (encara que no hi entengui massa, en renegui i la pateixi cada dia), de cinema, de l’ànsia de viure, dels somnis, d’un món més just i vés a saber de quantes coses més. Només vull que aquest retall de seda sigui un petit pas, no sé cap a on, però que sigui un petit pas.

Sense la k no l’hagués fet mai. Gràcies.