can't sleep tonight
everybody's saying everything is alright
still I can't close my eyes
I'm seeing a tunnel at the end of all of these lights
sunny days, where have you gone?
I get the strangest feeling you belong

(chorus)
why does it always rain on me?
is it because I lied when I was seventeen?
why does it always rain on me?
even when the sun is shinning I can't avoid
the lightning

I can't stand myself
I'm being held up by invisible men
still life on a shelf when
I've got my mind on something else
sunny days, oh where have you gone
I get the strangest feeling you belong

(chorus)

oh where did the blue sky go?
oh why is it raining so?
it's so cold

(chorus)

Travis. Why does it always rain on me?

Trencaclosques I

Aquests últims dies, tinc la sensació de viure només per una de les peces del trencaclosques que és la meva vida, la meva militància.
I quan això passa, m’agobio, em saturo, m’estresso i em qüestiono.
Ja fa uns quants anys que vaig decidir que el mijac formés part de la meva vida. Sempre tenint en compte que era una part més; una part que, encara que ocupa molt de temps, és igual d’important que qualsevol altre.
I això és una opció molt personal, com decidir quin és el teu plat preferit, a qui votar ... és una opció de vida, un estil de vida.
El que passa és que també afecta a les persones que tens al costat. I això no estic massa acostumada a tenir-ho present. Sempre he dit que respecto molt les opcions dels altres, que cadascú és lliure de viure com vulgui, de fer el que vulgui. De la mateixa manera, espero que els altres respectin les meves decisions (que ja prou me les qüestiono jo)
Fins aquí molt bé, .... però... fins quin punt no estic limitant la meva relació amb els altres? Fins quin punt, demano massa paciència, comprensió i acceptació?
Per un costat, hi ha la part fora del moviment. La família, els amics. No sempre ho entenen. Accepten que em queixi i fins i tot que els deixi tirats en moments importants (encara recordo la festa d’aniversari de la Irene de l’any passat). En determinats moments, he renunciat a obligacions del mijac per ells. Però potser no ho he explicitat prou.
Per l’altra banda, hi ha la gent del propi moviment. Potser no tenen el mateix compromís, tampoc és la meva intenció que el sigui. Potser tampoc he explicitat el que renuncio a fora.
Total, que avui, com ahir, com demà, em sento malament amb els que m’envolten, perquè les peces no acaben d’encaixar, per més força que hi faci.

An old man turned ninety-eight

He won the lottery and died the next day
It's a black fly in your Chardonnay
It's a death row pardon two minutes too late
And isn't it ironic... don't you think

It's like rain on your wedding day
It's a free ride when you've already paid
It's the good advice that you just didn't take
Who would've thought... it figures

Mr. Play It Safe was afraid to fly
He packed his suitcase and kissed his kids goodbye
He waited his whole damn life to take that flight
And as the plane crashed down he thought
"Well isn't this nice..."
And isn't it ironic... don't you think

Well life has a funny way of sneaking up on you
When you think everything's okay and everything's going right
And life has a funny way of helping you out when
You think everything's gone wrong and everything blows up
In your face

A traffic jam when you're already late
A no-smoking sign on your cigarette break
It's like ten thousand spoons when all you need is a knife
It's meeting the man of my dreams
And then meeting his beautiful wife
And isn't it ironic...don't you think
A little too ironic...and, yeah, I really do think...

Life has a funny way of sneaking up on you
Life has a funny, funny way of helping you out

Helping you out

Ironic. Alanis Morrissette

Ahir el dia. Avui, la nit

Avui el dia està trist.

Tornar a revisar l’interior,
Allò que no funciona, allò que no batega
Allò que fa mal.

Per tornar a començar.

exigència, compromís, renúncia, alegria, passar-ho bé, opció, sentit,... com acceptar i ser acceptat tal i com ets....sense fer mal, sense pressions, sense... però és que ja estic farta de ser la dolenta de la pel·lícula, la intransigent. Ara resulta que el meu compromís és dolent per als altres.

Llença't als braços
de nous amics
de nous camins per recòrrer
de misteris per descobrir

Abraça els instants de felicitat,
de bon humor, d'alegria.
De complicitat amb els altres,
sense pressions ni ofegar,
sense esperar.

Abraça't a una vida nova.

Deixa enrera decepcions i pors,
i desperta't cada matí amb el millor dels somriures.

Això si, si us plau,

deixa't abraçar per als altres,

que no mosseguen.

Sigues valenta

i treballa cada dia.

I quan es faci la foscor,

no tinguis por,

que el sol, tard o d'hora,

tornarà.

"Llença´t, cada instant és únicno es repetirà,sento que el cor ja no para de bategari diu que em llençi,que no pensi en tot el que vindrà,que un llapis mai no dibuixa sense una mà"

p.d. la foto l'he trobat a través dels blogs, però no recordo l'autor...

Semblava que no podia ser.
Semblava que, per enèsima vegada, el viatge es frustraria.

Però no, aquesta vegada serà cert.

Ens tornarem a veure, de nou, les 4 plegades.
Coneixerem la Clàudia, sortirem de festa com fa anys, pendrem el sol i riurem molt, segur.

Ens posarem al dia, compartirem mil i una aventures, totes ben variades, doncs les 4 portem vides completament diferents. Però estic segura que recuperarem la complicitat que tenim tot i els anys que ja han passat, tot i la distància que ens separa durant el dia a dia.

.. per pensar ...

... No se había educado a las personas sentimentalmente. Se enseñaba a sumar, a restar, a multiplicar, a dividir, a leer y escribir, a comportarse en la mesa, a ir al baño, pero a amarse a si mismo, a respetarse y ejercitar ese amor, a igualar la emoción al sentir, tanto en hombres como en mujeres, a eso nadie enseñaba; en todo caso, todavía se seguía enseñando a los infantes, la mayoría de las veces verdaderamente, a separar y a clasificar: a los hombres como seres insensibles y a las mujeres como seres sensiblemente sufridoras. El no sentir, en el hombre denotaba fuerza, seguridad y masculinidad, El sentir, en la mujer indicaba feminidad .. y debilidad. Y así de siglo en siglo, los fracasos sentimentales...

Ángela Becerra. De los amores negados

Hi ha moments per tot.
Hi ha estones per riure, estones per plorar.
També hi ha temps d’enfadar-se, temps per reconciliar-se.

Hi ha instants on el silenci és part de la vida, instants on les paraules no fan falta.
N’hi ha però, on el silenci fa mal.

Pots deixar passar aquests moments, instants, estones, tot aquest temps; deixar passar la vida. Pots pensar que no hi ha res, que la teva vida és buida perquè no tens el que desitges.

Però just en el instant que vas més atrafegat, en el moment que les obligacions t’acaparen, que tot s’ajunta. En aquest punt, ho mires tot amb uns altres ulls: veus que has rigut, que has plorat, que t’has enfadat, que has perdonat i t’han perdonat, que has compartit, que has donat i has rebut….. que has viscut.

La vida no és buida, i mereix que tiris endavant.

estrès, estrès, estrès... cansament acumulat, reunions i més reunions, anar amunt i avall, ... presses, marrons, agobios i mals rotllos...

i un dia que convida a deixar-ho tot, a deixar-se portar.....

la meta?.... de moment el 19 de maig a les 19h..... arribaré?

tots ens fem un món a la nostra mida, perquè l'original, certament, necessita moltes tirites.

en allò que es veu (i ens ensenyen) i en allò que no es veu

http://www.msf.es/invisibles/