Només podem donar gràcies

Dissabte 19 de maig de 2007,…. Serralada de la Marina i la Conreria, ....14 centres (tots!!!)… 159 nens que han disfrutat d'allò més i no s'han queixat gaire... 57 animadors que ho han posat tot; bon rotllo, ànims, col·laboració i ganes… tres autocars de 178 places per 173 persones (han quadrat al límit de la perfecció)... 15 cotxes mobilitzats... 270 fotos.... uns enrollaos, uns ecònoms, corresponsals de revista, un equip disc i una comi que sabien el que estaven fent….
Entre tots hem compartit que som un moviment, hem fet l'acció que els infants es van proposar tots junts, hem cuidat la natura …i encara que no haguem pogut plantar l'arbre desitjat, de ben segur que alguna transformació ha germinat dins els nostres cors…. Hem jugat i hem rigut;.. hem compartit i donat gràcies;... ens hem deixat acaronar pel sol de primavera a l'excursió i ens hem refrescat per la pluja d'emoció final. Només podem donar-vos les gràcies a tots, per l'esforç, la col·laboració i la unió de tots!!!

Finalment, ha passat. Aquest mes de bogeria, ha passat. Dissabte va ser la Trobada. I la veritat és que després de tant d'esforç, de tant neguit, de tantes llàgrimes vessades pels nervis, mals humors i pors, va sortir molt bé. Segurament hi ha moltes coses que s'haguéssin pogut fer millor, però va anar de primera!!

I el sentiment més gran és d'agraïment. Aquestes últimes setmanes m'he sentit molt sola, molt desemparada, feia temps que no em sentia així. Però dissabte em vaig trobar, retrobar, amb gent i amb mi mateixa, vaig recuperar el saber on sóc, qui sóc i on vull ser.

I això suposa un petit reconfort

Un altre final hagués estat possible ... Feia temps que havia oblidat la seva existència, però de cop un aroma conegut va capgirar-li el cor i va gaudir d’un instant de melancolia somiant un altre final d’aquella relació estranya. En realitat, no va ser només un altre final possible, sinó varis. Va fer volar la seva imaginació i de la seva ment van sortir varies hipòtesis que li haguessin agradat o perquè no fins i tot un possible final de pel·lícula; d’aquells que expliques amb un somriure de boca a orella als teus nets tot prenent una xocolata amb xurros. Però no ... el final és el que és i les hipòtesis no són més que un somni amb ganes de reviure una alegria. Però la vida dóna moltes voltes i potser encara no em arribat al punt i final d’aquella estranya relació. Qui sap .... un altre final hagués estat possible.

... avui, l'estrena ...

... demà, un record de ritme ...

... quins nervis ...

La il.lustració és de http://meicas.blogspot.com/

See the stone set in your eyes
See the thorn twist in your side
I wait for you
Sleight of hand and twist of fate
On a bed of nails she makes me wait
And I wait without you

With or without you
With or without you

Through the storm we reach the shore
You give it all but I want more
And I´m waiting for you

With or without you
With or without you
I can´t live
With or without you

And you give yourself away
And you give yourself away
And you give
And you give
And you give yourself away

My hands are tied
My body bruised, she´s got me with

Nothing to win and
Nothing left to lose

And you give yourself away
And you give yourself away
And you give
And you give
And you give yourself away

With or without you
With or without you
I can´t live
With or without you

With or without you
With or without you
I can´t live
With or without you

With or without you

With or without you. U2

Per acabar aquesta setmana tant rara.... recuperant la normalitat, la fragilitat, el romanticisme i fins i tot, el bon humor....

When you were here before

Couldn't look you in the eye

You're just like an angel

Your skin makes me cry

You float like a feather

In a beautiful world

I wish I was special

You're so fucking special

But I 'm a creep

I 'm a weirdo

What the hell am I doing here?

I don't belong here

I don't care if it hurts

I want to have control

I want a perfect body

I want a perfect soul

I want you to notice

When I'm not around

You're so fucking special

I wish I was special

But I'm a creep

I'm a weirdo

What the hell am I doing here?

I don't belong here

She's running out again

She's running out

She run, run, run run

Run

Whatever makes you happy

Whatever you want

You're so fucking special

I wish I was special

But I'm a creep

I'm a weirdo

What the hell am I doing here?

I don't belong here

I don't belong here

Creep. Radiohead

estar absenta, sumida en l'obscuritat

em porta a recordar la meva joventut, música d'altres temps....

i que feia temps que no sentia

can't sleep tonight
everybody's saying everything is alright
still I can't close my eyes
I'm seeing a tunnel at the end of all of these lights
sunny days, where have you gone?
I get the strangest feeling you belong

(chorus)
why does it always rain on me?
is it because I lied when I was seventeen?
why does it always rain on me?
even when the sun is shinning I can't avoid
the lightning

I can't stand myself
I'm being held up by invisible men
still life on a shelf when
I've got my mind on something else
sunny days, oh where have you gone
I get the strangest feeling you belong

(chorus)

oh where did the blue sky go?
oh why is it raining so?
it's so cold

(chorus)

Travis. Why does it always rain on me?

Trencaclosques I

Aquests últims dies, tinc la sensació de viure només per una de les peces del trencaclosques que és la meva vida, la meva militància.
I quan això passa, m’agobio, em saturo, m’estresso i em qüestiono.
Ja fa uns quants anys que vaig decidir que el mijac formés part de la meva vida. Sempre tenint en compte que era una part més; una part que, encara que ocupa molt de temps, és igual d’important que qualsevol altre.
I això és una opció molt personal, com decidir quin és el teu plat preferit, a qui votar ... és una opció de vida, un estil de vida.
El que passa és que també afecta a les persones que tens al costat. I això no estic massa acostumada a tenir-ho present. Sempre he dit que respecto molt les opcions dels altres, que cadascú és lliure de viure com vulgui, de fer el que vulgui. De la mateixa manera, espero que els altres respectin les meves decisions (que ja prou me les qüestiono jo)
Fins aquí molt bé, .... però... fins quin punt no estic limitant la meva relació amb els altres? Fins quin punt, demano massa paciència, comprensió i acceptació?
Per un costat, hi ha la part fora del moviment. La família, els amics. No sempre ho entenen. Accepten que em queixi i fins i tot que els deixi tirats en moments importants (encara recordo la festa d’aniversari de la Irene de l’any passat). En determinats moments, he renunciat a obligacions del mijac per ells. Però potser no ho he explicitat prou.
Per l’altra banda, hi ha la gent del propi moviment. Potser no tenen el mateix compromís, tampoc és la meva intenció que el sigui. Potser tampoc he explicitat el que renuncio a fora.
Total, que avui, com ahir, com demà, em sento malament amb els que m’envolten, perquè les peces no acaben d’encaixar, per més força que hi faci.

An old man turned ninety-eight

He won the lottery and died the next day
It's a black fly in your Chardonnay
It's a death row pardon two minutes too late
And isn't it ironic... don't you think

It's like rain on your wedding day
It's a free ride when you've already paid
It's the good advice that you just didn't take
Who would've thought... it figures

Mr. Play It Safe was afraid to fly
He packed his suitcase and kissed his kids goodbye
He waited his whole damn life to take that flight
And as the plane crashed down he thought
"Well isn't this nice..."
And isn't it ironic... don't you think

Well life has a funny way of sneaking up on you
When you think everything's okay and everything's going right
And life has a funny way of helping you out when
You think everything's gone wrong and everything blows up
In your face

A traffic jam when you're already late
A no-smoking sign on your cigarette break
It's like ten thousand spoons when all you need is a knife
It's meeting the man of my dreams
And then meeting his beautiful wife
And isn't it ironic...don't you think
A little too ironic...and, yeah, I really do think...

Life has a funny way of sneaking up on you
Life has a funny, funny way of helping you out

Helping you out

Ironic. Alanis Morrissette

Ahir el dia. Avui, la nit

Avui el dia està trist.

Tornar a revisar l’interior,
Allò que no funciona, allò que no batega
Allò que fa mal.

Per tornar a començar.

exigència, compromís, renúncia, alegria, passar-ho bé, opció, sentit,... com acceptar i ser acceptat tal i com ets....sense fer mal, sense pressions, sense... però és que ja estic farta de ser la dolenta de la pel·lícula, la intransigent. Ara resulta que el meu compromís és dolent per als altres.

Llença't als braços
de nous amics
de nous camins per recòrrer
de misteris per descobrir

Abraça els instants de felicitat,
de bon humor, d'alegria.
De complicitat amb els altres,
sense pressions ni ofegar,
sense esperar.

Abraça't a una vida nova.

Deixa enrera decepcions i pors,
i desperta't cada matí amb el millor dels somriures.

Això si, si us plau,

deixa't abraçar per als altres,

que no mosseguen.

Sigues valenta

i treballa cada dia.

I quan es faci la foscor,

no tinguis por,

que el sol, tard o d'hora,

tornarà.

"Llença´t, cada instant és únicno es repetirà,sento que el cor ja no para de bategari diu que em llençi,que no pensi en tot el que vindrà,que un llapis mai no dibuixa sense una mà"

p.d. la foto l'he trobat a través dels blogs, però no recordo l'autor...