Realment, la vida de l'estudiant és d'allò més tranquil·la.

Ara, que estic fent el que havia d'haver fet molt temps enrera, començo a pensar en el ... "i si hagués..."

La veritat és que, com diuen els tòpics, no m'arrepenteixo de res del que he fet, sinó més aviat del que no he fet.

I doncs,... no m'arrepenteixo d'haver posat per davant mil i una històries a una carrera universitària que no em definia, que no li trobava sentit.
No m'arrepenteixo de renunciar a una carrera de diners per la vida que porto.
No m'arrepenteixo de tenir no tenir uns amics superficials que només es miraven el melic per els amics i amigues que tinc.

Però si, de no haver posat més els colzes, o d'haver canviat de carrera.

Això si,.... si hagués canviat... no seria on sóc ara.... ni seria qui sóc ara..... I, avui, dia de caos general, puc dir que, si bé el fet de no tenir aquest títol tan preuat em fa sentir petita i patètica en molts moments,.... estic orgullosa de ser qui sóc, on sóc i què faig.

Buf, això de penjar un post sense haver-lo escrit abans, té molt de perill!!!

Demà tinc examen.... ja veurem, estic feta un sac de nervis.....

...Un somni d'una nit d'estiu, una facilitat irreconeixible...
... sense tenir els peus freds, em produeixes un somriure constant...
... em fas caminar entre els núvols...

... Com dos ocells hem iniciat el vol cap a un camí desconegut, cap a la felicitat ...
... un xiuxiueig em pregunta si hem agafat bé les coordenades. Qui sap??...
... Ara només vull volar, deixar les pors enrere i gaudir d’aquests instants ...

... Estrany, inesperat, inhòspit, però alegre, gustos, agradable ... feliç ...
... Que ens depararà aquest nou vol que hem iniciat? ...
... Amb un somriure penso que ja ho veurem, que de moment gaudim d’aquesta alegria, d’aquests bons moments ...

Gràcies per les teves paraules, pels teus fets, pels teus actes, per les teves carícies,.... per ser com ets i per fer-me somriure cada instant que estic al teu costat.

És de les primeres vegades que em falten paraules per expressar els meus sentiments.

Soñar es contarse historias que todavía no se conocen.
Cantar es como colorear las notas.
Bailar es como volar sobre el suelo

L'últim descobriment, "Princesas olvidadas o desconocidas", un dels millors regals.

Simplement, genial.

L'encant de la vida senzilla

Sovint sento dir que els infants ja no són el que eren, que són molt egoistes, que ho tenen tot i en volen més. Que son exigents, intolerants i dèspotes.

Però, no és veritat. Sols volen amor. Sinò, com és que es poden emocionar amb el més senzill, amb una bombolla de sabó?

... El vent et frega les galtes com una carícia d'amor ...

... Els cabells s'enlairen lliures sense un sentit obligat ...

... La mirada perduda s'endinsa cap a l'horitzó...

... observant el mar sense visualitzar res en concret ...

... La ment en blanc, només sentint, respirant, escoltant...

... Els 5 sentits estan a flor de pell ! ...

... Una sensació agradable en el seu conjunt et porta al més enllà ...

... dibuixant-se un somriure en una cara relaxada i feliç ...

... De cop, un núvol fa lliscar unes suaus gotes pel front, però no altera cap sensació ...

... podries estar hores i hores en aquest moment de ben estar...

La veritat és que no sé quin adjectiu posar a les eleccions d’ahir. Un sentiment de profund desinterès, d’apatia i desgana se’m barreja dins d’un estómac en crisi existencial.

La veritat és que no m’importa massa qui ha guanyat, i de fet, ja no m’importava massa ahir o abans d’ahir. Tots son iguals i cap vol un món millor.

Però el que em pregunto és perquè una gran majoria de gent no va anar a votar: per frustració davant d’uns polítics que només pensen en ells mateixos? Per protesta d’un sistema que no funciona? Per incomprensió d’uns partits que no responen a les necessitats de la ciutadania? Per desinterès davant la política i el futur de tots plegats?

I ho entenc. O més ben dit, ho respecto, jo tampoc crec en tota aquesta colla de passerells, però no hi estic d’acord. Votar és un deure, un privilegi que tenim, que potser no serveix per gran cosa, que només ens porta maldecaps i frustracions, però és un deure de viure en societat. I qui m’ho recorda son, sobretot, les àvies i els avis que vaig trobar de camí a l’escola. Avis i àvies que s’esperonaven per fer arribar la seva petita veu de democràcia, aquella per la qual van lluitar durant 40 anys d’opressió.

I és una responsabilitat de tots. De tots els ciutadans que ens hem d’esforçar i treballar perquè puguem canviar alguna cosa, dels polítics que es miren massa el melic (avui em pregunto si no serà que en el fons l’absentisme ja els va bé... no se’ls qüestiona, i poden anar de víctimes....) i fins i tot dels mitjans de comunicació.

Ahir, abans de comprar el diari, me’ls vaig mirar tots i gairebé tots portaven fotos dels cinc candidats a l’alcaldia de BCN fent el ruc. Saltant, imitant els Beatles,.... eren les estrelles indiscutibles del dia, com si fossin actors i actrius de Ventdelplà. Sols el Periòdico feia una crítica (un pèl sensacionalista, d’acord) al gran problema que tenim. Una foto del Fidel Castro amb cara de mala llet, i la frase “A ell tampoc li agrada votar” i, a dins, tot de dictadors actuals que no deixen viure en democràcia. Realment, em va copsar.

No sé què cal, no veig solucions. O potser és que encara tindré raó amb el que li vaig dir la setmana a un compi de la nostra petita revolució laboral en hores baixes: només reaccionem a bufetades. M’agrada pensar que m’equivoco, i que no haurem de patir bufetades per reaccionar i que com va dir algú l’absentisme va ser pel sol i el gran premi de Mònaco..... (innocent!).

p.d....I avui m’assabento que a Veneçuela, el canal de televisió RCTV, un dels més importants del país i crític amb el govern d’Hugo Chàvez, ha deixat d’emetre la seva programació, doncs no els han renovat la concessió del senyal. Democràcia a Veneçuela? .. i el pitjor: no recorda a algun fet dels últims temps als Països Catalans?..... res, que estem immunitzats a les bufetades.

Vaig voler ser original,….

Vaig voler fer magdalenes per el meu aniversari, i portar-les als compis de la feina. Una recepta súper-fàcil de fer que va l’Isma al seu programa de cuina. Però fàcil, fàcil!!!

I les vaig cremar!!!! Però les vaig cremar ben cremades!!! Tant, que els veïns van trucar a la porta de casa espantants perquè no s’estigués calant foc al castell!!!

Decididament, em va el salat!!!

Tan curiós, tan obvi que, fins i tot, espanta.

Ja porto les agulles (xinxetes) de l'acopuntura.

em va agradar molt la doctora. És com l'endocrino on anava, però enlloc de la mediació, les agulles.

Res de dietes súper-bèsties, un anar fent.

Perquè, segons ella, el que tinc que fer és ordenar la meva vida.

Establir rutines, anar més tranquil·la....sona?

Recuperar la normalitat, fins i tot la rutina...., això és el que necessitava....

Deixar d’encadenar viatges, sortides, trobades i fins i tot aniversaris...

Per sort (aquesta vegada), tot passa...
I ara, endreçar i posar ordre a les idees i als pensaments, que no són pocs.

UN DIA ESPECIAL

un dia nou ... un any més ...
un dia nou ... noves il·lusions ...
un dia nou ... nous propòsits ...
un dia nou ... noves esperances ...
un dia nou ... noves alegries ....

un dia nou .... però diferent ...

Avui és el teu aniversari i encara que és un dia nou , aquest és especial. Especial per totes i tots els que t'estimem i volem desitjar-te ....

MOLTES FELICITATS !!!!!!!

Espero que aquest nou any no sigui una càrrega, sinó que estigui ple d’alegries, vivències i molta felicitat.

Falta una horeta, però com demà estaré lluny t’envio avui un petonet enorme i quan torni ho celebrem.

(La il.lustració torna a ser de http://meicas.blogspot.com/)